A l’article titulat “El país Valecià crida a la porta”, comentavem una entrevista que el setmanari El Temps feia a Francesc Viadel a l’ocasió de la sortida del seu llibre El Valencianisme , l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012).
El llibre tracta de la contribució del fusterianisme al País Valencià a partir de la publicació de Nosaltres els valenciancians. La lectura del llibre de Viadel, com no podia ser altrament, confirma aquesta aportació de Joan Fuster a la concepció moderna del Pais Valencià. Per Viadel la veritable Primavera valenciana va tenir lloc el 1962 amb la publicació de “Nosaltres els valencians. Al seu llibre relata les aportacions positives en tots els dominis, de la literatura a la musica, la pintura, la industria editorial etc, que s’han produit aquestes darreres dècades. Explica també òbviament, la gran reacció dels sectors conservadors, dels franquistes locals i de l’extrema dreta contra Fuster i els seus seguidors, i tampoc oblida els errors comesos en les pròpies files del valencianisme al si del ratpenatisme, dels Casp i Adler, etc. Errors no exempts de rivalitats personals, d’intrigues i enveges, i igualment errors del mateix Fuster com la radicalitat manifestada a l’aplec del Puig del 22 d’octubre de 1977 que va fer dir al polític i pintor Doro Balaguer que “la cultura començava a esllavissar-se cap a plantejaments utòpics, ignorant la realitat política”.
Parlant justament de realitat política, Fuster i els seus joves políticament inexperts seguidors no van saber calibrar el grau de maturitat de la consciència nacional del poble valencià tal com hem vist n’era capaç Doro Balaguer amb una experiència que tenien també els nacionalistes republicans dels anys 3o morts, exiliats o silenciats durant el franquisme.
Caldrà un dia estudiar més a fons i reconèixer la visió política d’aquella gent avui en dia injustament oblidada. És al·lucinant (sembla una veritable predicció!) el que escriu Josep Castanyer en una carta en castellà que he estat rellegit darrerament, datada del 6 de gener de 1946 i dirigida al tinent coronel Manuel Uribarri militant del Partit Valencianista d’Esquerra, comandant de la columna valenciana que desembarcà a Ibiza.
Diu J. Castanyer que va ser comissari de la columna valenciana, en la seua carta des del seu exili d’Orà a Uribarri que era a Mèxic:
(…) Ellos los catalanes siguiendo su actuación del tot o res han ido revalorizando su personalidad personal ante la resistencia ignorante de toda la península pero no conforme con un estatuto concedido (nosotros tampoco) y ahora esgrimen esta nueva amenaza para conseguir de los gobiernos centrales el máximo de independencia. Yo les aplaudo pero no caigo en la inocente tentación de incorporar los afanes de nuestro País a esta táctica maximalista, que tiraría contra nosotros el odio de nuestros enemigos i la indiferencia de nuestros propios amigos. Cuando el País Valenciano hubiese desarrollado sus ansias de libertad al grado que se encuentra el pueblo catalán u eso hubiese tenido como consecuencia afianzamiento de nuestra personalidad dentro i fuera de nuestro territorio, entonces seria oportuno cualquier estratagema maximalista para conseguir mayores ventajas. Ahora seria frustrar para siempre el renacimiento colectivo de nuestros compatriotas enfrentados con un un problema para el que su espíritu no encontraría ninguna resonancia. No creo preciso declarar que siento una profunda simpatía por Catalunya i que me siento identificado en casi todos sus problemas; pero seria insincero si manifestase estas simpatías más allá de aquellas coincidencias que justifiquen el afán de los pueblos. Sobre este mismo tema tengo una polémica con Gaetà Huguet que se encuentra en Montpeller y observo que habrá sido ganado por esta perspectiva de separarnos de Castilla enganchados al carro victorioso del pueblo catalán. Esto me recuerda el cuento del portugués perdonando la vida a quien le sacase del pozo. Yo entiendo que ante todo hay que formar conciencia nacional en nuestro pueblo i un sentido heroico de su libertad. Conquistado el respeto i el derecho de autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca o permaneceremos dentro de los limites políticos de nuestra personalidad sin obviar nunca la universalidad de nuestros principios i sin sacrificar sentimientos a las conveniencias.
“Abans de tot, deia J. Castanyer, hi ha que formar consciència nacional en el nostre poble i un sentit heroic de la llibertat”.
És evident que aquella gent tenia clar els seus motius d’ evitar enganxar al carro d’una societat amb un nacionalisme transversal, a un poble valencià que havia vibrat a les proclames anticlericals d’un Blasco Ibañez i amb “un esperit no preparat per enfrontar-se a un problema pel qual no trobaria ressò”.
També diu Castanyer: “Conquistado el respeto i el derecho de autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca”.
Naturalment afegim avui nosaltres, però allò que té sentit, per origen, per llengua, cultura i interès com a poble (o sigui per tot el que la reacció espanyola combat!) és reivindicar-ho i contribuïr amb les nostres aportacions com a país al desenvolupament del conjunt de Paísos Catalans. I aquesta és és la gran aportació de Fuster trencant amb la València franquista folklorica i regionalista heredada de Llorente com explica Viadel i a la que, segons nosaltres, el nacionalisme valencianista repúblicà ja havia intentat superar en el poc temps del que va disposar.
Dit això, tornem al llibre de Viadel, un assaig que ens relata de forma precisa i documentada les vicissituds i aportacions del nou valencianisme d’aquest darrer mig segle al nostre País. A partir d’aquesta història recent que ens porta fins els nostres dies podem constatar que les diferents generacions valencianistes malgrat el tràgic sotrac de la guerra i de la dictadura han anat sumant les seves aportacions, i avui els valencians ens podem felicitar d’existir com a poble, de tenir una llengua normalitzada parlada per més de 10M d’habitants, un relat de País modern gràcies a Fuster, i últimament un principi d’unitat de partits nacionalistes als quals per vèncer, haurien de poder arribar a unir-se -encara que sigui amb un programa de mínims- la totalitat de les forces progressistes.