Acabo de rebre un llibret titulat En defensa del marxisme editat pel Moviment de Defensa de la Terra. El més important no és que l’opuscle sigui editat pel MDT, moviment format pel PSAN i Independentistes dels Països Catalans, sinó per l’excel·lent resum que presenta del marxisme i per l’encert també d’haver pensat editar-lo en plena crisi. Una crisi que si el sistema no ho tingués tot tan dominat i controlat, els mitjans de comunicació no la nomenarien simplement crisi, sinó que
hi afigirien, una i altra vegada, el nom del seu responsable i la batejarien de crisi del sistema capitalista.
El llibret comença per considerar que “la defensa del socialisme i fins i tot de la democràcia suposa defensar la visió materialista del món i combatre sense escrúpols de cap mena interpretacions idealistes (especialment les religions” les quals, diu, “tenen per per finalitat distreure l’atenció sobre les arrels dels probemes socials per mantenir l’Ordre establert”.
Sobre el tema de la qüestió nacional, explica que “La nació no és un ens abstracte, etern i immutable sinó una determinada forma de vida humana, formada a través la història, unes relacions econòmiques, un territori, una llengua, i unes formes de vida compartides. Si la lluita nacional està mancada d’una anàlisi materialista -diu- pot tenir també expressions basades en idees reaccionàries (racisme, etnicisme,etc) o en simples crides a la bona voluntat de la gent, sense considerar que, per interessos socials i econòmics de classe, sectors importants de la burgesia, per exemple, siguin poc propensos a la defensa conseqüent de la llibertat nacional.
I també recorda allò que no és una nació: “ no és una ètnia ni un conjunt d’ètnies una religió o un conjunt de religions…) és una col·lectivitat organitzada sobre una base territorial i uns paràmetres culturals compartits”. I més filosòficament considera que “el món no és com un conjunt d’objectes acabats sinó com un conjunt de processos” i cita el que deia Engels a Marx: “en els grans processos històrics, 20 anys igual a 1 dia i a vegades dies en que es condensin 20 anys”.
Recorda també els principis elementals del marxisme: no s’ha de confondre “capital amb diners” i “preu” amb “valor”. El capital permet posseir mitjans de producció i comprar força de treball i mercaderies. Si el valor d’un objecte depèn de la quantitat de treball necessària per crear-lo, el preu integra més factors, necessàriament costos i la necessitat d’obtenir beneficis, resultat que s’obté a través de la “plusvàlua”; una part de la plusvàlua permet el manteniment de l’eina de producció, sempre en mans del capital, i a acumular capital per continuar mantenint l’eina i ampliar-ne la proprietat. En conseqüència i lògicament el capitalisme mesura l’economia en termes de plus vàlua i no en termes de necessitats socials; no s’organitza per cobrir les necessitats de la comunitat sinó en augmentar els beneficis al capital.
Hi ha dues maneres de disminuir la plusvàlua, rebaixant la part variable dels costos, és a dir la massa salarial i la part del capital per invertir, capital que difícilment podrà disminuir aplicant la lògica capitalista d’acumulació de capital; per tant, en el sistema capitalista per baixar els costos sols resta disminuir la massa salarial. En l’equilibri entre interessos oposats, entre la voluntat d’una banda dels “capitalistes” de conservar, amb el sistema productiu, el poder, i d’altra banda les necessitats socials, entren en joc -sempre dintre del sistema econòmic capitalista- les ideologies, la política, i els polítics. Uns, en particular la dreta, són partidaris d’acumular capital, cosa que afavoreix els inversors i els altres, les esquerres, es decanten generalment per afavorir les necessitats socials.
Però el que no fan ni els uns ni els altres –o no en tenen la capacitat!-és poder controlar un repartiment equitable entre capital i treball en el si dels Consells d’administració a causa del sacrosant principi de la propietat (on són els límits?) que tothom ha acceptat. Poder controlar internament les empreses aniria contra les lleis del capitalisme i en benefici d’augmentar la transparència és a dir la democràcia. En aquestes condicions, respectant el secretisme en la gestió empresarial (asense uns consells d’administració paritaris, capital treball per exemple) estem a la mercè del capitalisme salvatge car la lògica del mateix sistema capitalista impedeix la transparència, la fa impossible; o respectes la democràcia, els interessos de la immensa majoria o bé les lleis del capitalisme, que cada cop està més concentrat en poques mans.
I en això estem.
Per acabar sobre la qüestió de la nació catalana independent, el llibret diu que el partit comunista ha de ser “l’intel·lectual orgànic de la classe obrera” (no podia ser altrament!) si bé conclou que la lluita per la societat socialista “serà del conjunt de les classes populars”.
Pel que fa a la independència i amb menys recursos filosòfics, úniquement amb la sola experiència de l’observació de la vida política, nosaltres ja hem tingut ocasió d’escriure: No m’interessa un país de dreta, per la simple raó, que tant a Catalunya com al País Valencià, la independència la guanyarà l’esquerra o no la tindrem.