Algun lectorpodrà pensar que tinc una obsessió amb l’Església Catòlica. I és cert car he de reconèixer que he estat marcat pel suport que el catolicisme va donar al cop d’Estat militar contra el règim democràtic republicà i durant els llargs anys de dictadura franquista.
Així mateix, inc un profundconvenciment de que la religió fa temps que va deixar de tenir un rol civilitzador perconvertir-se en un suport a les classes socialment conservadores i en u n fre al progrès de les societats.
I per si no fora poc, no passa un dia en que els seus repesentants no provoquin la consciència ciutadanamb unes decraracions impresentables. Les darreres, les del Carde nal Antonio Cañizares que opina que “las notícias entorno a los abusos sexuales a menores organizados por por religiosos de la Iglèsia catòlica en Alem ania, son “ataques” que pretenden que “no se hable de Dios, sino de otras cosas. La proliferación de estas denuncias, dijo, “no preocupan excessivamente a la Igè sia “” porque nosotros estamos asentados sobre la cruz de Jesucristo, que siempre és salvación i victoria (…), es la espezanza de un amor que està por ncima de todo”.
Aquesta declaració, a més de ser integrisme pur i dur, és una injuria a la inte·ligència que demostra l’opinió que aquesta gent té de tots nosaltres.
Per ser justos també citarem les paraules del Papa que per fi expressa “la seva vergonya i el seu remordiment”. Això sí, només citant Irlanda i oblidant d’altres paísos on tambés’han produit els mateixos casos aberrants d’abusos sexuals a menors, com Ho.landa Austria, Suissa, Italia, Estats Units, la mateixa Espanya i sobretot Alemanya que el toca de al Papa de més aprop. Ni sancions als culpables ni reparacions a les víctimes. i ni un mot tampoc sobre les corrupcions dels Legio naris deCristo de Marcial Maciel Degollado. I pel que fa a la catòlica Espanta,és de remarcar la decreció amb la que s’hatractat el tema, la mateixa amb que s’ha tractat la repressió franquista.
. Quan la pastoraldiu als abusadors: “someteu-vos a les exigències de la justícia” estem gegitimats a pesar que sense algunes generacions de combatents per les llibertatsdemocràtiques, la justícia de la que estariem parlant seria probablement encara la dels tribunals de eclesiastics!
Àngel, estem davant una qüestió difícil per a l’Església, però sobretot per a les persones que han patit aqueixos abusos sexuals. L’obscurantisme encara envolta tota aquesta situació que cal denunciar amb fermesa. L’Església Catòlica ha estat actuant durant molt de temps com si això no anara amb ella, com si aquestes agressions a menors no hi hagueren passat al seu si. Trist i repugnant.
Tota l’estesa de casos d’abusos que ixen com bolets arreu del món catòlic indica que no estem davant de fets puntuals, sinó d’una malaltia instal·lada de forma crònica. Pel bé de l’Església, caldria que des de dins hi actuaren amb major contundència, facilitant la reparació de les víctimes i l’aplicació de la justícia pública als agressors.
Lamentablement, l’Església Catòlica s’ha tancat dins una closca d’immobilisme conservador, cada vegada més allunyada del missatge de l’Evangeli. Aquesta actitud fa créixer la hipocresia al seu interior, tot evitant les reformes que s’han d’efectuar i actuant contra els teòlegs modernitzadors, a l’estil medieval, prohibint-los parlar o bé expulsant-los… De vegades, escoltant-los, sembla que si Jesús visquera a Espanya, votaria PP i fins i tot hi estaria afiliat…
Vull remarcar que no m’agrada el sensacionalisme amb aquests casos, però menys encara l’ocultisme i la indefensió de les víctimes. És tot massa entortellat i fosc dins l’entramat jeràrquic catòlic. Crec que tot prové d’una terrible creença; que el cos és pecat i la virtut només està en l’esperit. Aquesta dissociació anitihumana ha creat un embolic tremedament insà, perquè el cos i l’esperit (diguem-li també ànima, psiquis, ment, consciència…) són una única i mateixa cosa… O siga, el cos no és pecat. La dictadura de Brasil amenaçava el bisbe Pere Casaldàliga, tot dient-li que “s’ocupara de les ànimes” i prou; ell responia que mai havia vist ànimes sense cos… que havia d’ocupar-se de les persones físiques i la seua realitat.
Crec que ens haguérem estalviat molts mals si l’Església haguera assumit que el cos (la carn) és tan bo com l’esperit… Perquè hi hauria una vivència del cos d’una manera més sana, natural i sobretot responsable. D’altra banda, cal assenyalar que altres versions del cristianisme, reformades de fa ja molts segles, assumeixen el paper de la dona, fins i tot com a bisbeses, no hi ha celibat obligatori, no condemnen les persones per la seua orientació sexual i reporten uns índexs d’abusos sexuals molt inferiors.
La transparència, la naturalitat en la vivència del propi cos, el respecte pel cos dels altres, la no dissociació cos-esperit i el gaudi del cos com a una part més de la natura, ens haguera fet a tots molt més lliures. Probablement amb totes aqueixes normes anti-cos (antihumanes) el que es pretenia era retindre les persones en una estadi no evolucionat de la consciència, fer-les més maleables i dúctils, poregoses i dominades…
Ja hi ha prou de tot això; es tracta d’un discurs insostenible que destrossa individus que acaben destrossant-ne uns altres. Diguem no; nosaltres no som d’eixe món!