Allà pels finals de la dècada dels 80 un cert M.H. Apatrida, “cap de protocol de professió”, publicà una sèrie d’articles a l’avui desaparegut Diari de Barcelona. Uns articles que el Club Emprius que s’honorava de comptar amb M.H.A entre els seus membres, va recollir i editar en un llibret que porta per títul el nom de l’autor. El personatge -profund coneixedor de la política catalana- encara viu entre nosaltres a Barcelona i no m’estranyaria que fos lector de Nou Cicle. Si aquest és el cas, des d’aquí em permeto enviar-li un afectuós record.
A què ve aquesta introducció? es preguntarà el lector. Doncs ve a compte perquè, fullejant aquests dies l’esmentada publicació d’Emprius, hem trobat, a un dels articles titulat “Llibre d’estil” (15/9/89), una reflexió que encara avui és d’actualitat. Escrivia en aquella època M.H.A.:
…Quan vaig explicar a un periodista la meva intenció d’escriure alguna cosa simpàtica sobre el tarannà equilibrat i lúcid (cosa raríssima en els temps que corren) mostrat pel senyor Raimon Obiols (a qui conec menys que a Jordi Pujol) fa poc a TV3, em va dir: “Ja sap vostè a què s’exposa? No ho sabia i li vaig pregar que m’ho expliqués. Va parlar així: “Si vostè escriu alguna cosa favorable a qualsevol socialista en general, o al senyor Obiols en particular, sense compensar-ho immediatament amb alguna cosa favorable al senyor Pujol o als convergents, serà irremissiblement titllat de pro-socialista, o sigui, una cosa nefasta. Això no passa en cap altre lloc: aquí sí. Aquí si vostè veu alguna cosa criticable en Jordi Pujol, si pretén passar per persona objectiva ha de criticar tot seguit algun socialista. Si no, serà titllat de sectari i perdrà tota credibilitat. En canvi no el consideraran sectari si ensabona Pujol i companyia”. I em va recriminar: “Vostè viu als llimbs. Aquí tots sabem que sobre Obiols s’ha de dir que és avorrit i que no té imatge. Si vostè no comparteix aquesta opinió oficial ja es pot retirar, serà molt rar que el prenguin seriosament”…
.
No ens recorda res de més recent aquesta descripció de la situació i aquestes llegendes urbanes, dirigides contra Raimon Obiols aleshores, contra l’alcalde i president Maragall desprès, i ara contra el president Montilla i sempre venint del mateix sector? Han passat moltes coses a Catalunya i al món des de que M.H. Apatrida va escriure aquestes línies a la premsa barcelonina. No solament continuen els tòpics sinó que, tot i haver estat enviats a l’oposició pels electors, els conservadors mantenen, amb el mateix esprit de prepotència, la seva influència, fruit dels temors que han arribat a generar. Car una cosa és que el canvi de majoria ara fa més de tres anys, no hagi fet “girar la truita” a TV3 per exemple (i ens en hem de felicitar i felicitar el govern de l’Entesa Catalanista i de Progrés), i una altra cosa és que el canvi no hagi servit per restablir l’indispensable equilibri informatiu.
Sigui quina sigui l’actualitat del dia, estem segurs de trobar als Informatius la inevitable presència del senyor Artur Mas, no sempre compensada per la presència d’un membre de l’Entesa. Com també podem estar segurs de l´altra vessant: mai trobarem -en tot cas jo no l’he trobada- una declaració d’un representant dels partits de l’Entesa que no estigui sistemàticament contrarestada per una aparició del senyor Mas o bé del senyor Felip Puig amb el més pur estil compensatòri denunciat en el seu dia per M.H Apatrida. Sembla com si el Llibre d’estil de la Radio Televisió pública de Catalunya tingués gravada amb lletres d’or la següent formula: “la presencia en antena de Convergència i Unió ha de ser igual a la suma de la presència dels representants dels tres partits d’esquerra, afegint-hi tots els consellers del govern d’Entesa”! A tal punt és així que a vegades sembla com si CiU disposés d’un cinquè sentit que li permet improvisar, a corre cuita, qualsevol petita presència pública que “justifiqui” la seva sortida a antena poc abans o tot seguit a la dels seus adversaris. I a vegades, sembla que sigui el mateix Ens públic que busqui desesperadament un motiu i el trobi, independentment de que sigui o no notícia.
I el problema no és solament quantitatiu encara que podem tenir la seguretat que, estadístiques en ma, els responsables s’ho arreglarien per demostrar que els temps d’antena estan reglamentàriament ben observats). La cosa és més sofisticada; està en les frases recollides, en els moments escollits, en el muntatge realitzat. És en aquests elements subjectius que salta a la vista -quan es coneixen les declaracions completes o s’ha tingut ocasió de seguir en directe, en la seva totalitat, una conferència de premsa o un débat al Parlament, el caràcter tendenciós del resum que se’n fa als Informatius. Continuen faltant M.H Apatrida…