Rosa Parks, de 92 anys, és una heroïna. El seu coratge cívic, tranquil, la seva gesta heroica han estat reconeguts als Estats-Units, i la seva efígie tindrà l´honor de figurar al Capitoli.
A Montgomery, Alabama, fa cinquanta anys, la senyora Parks es va negar a cedir el seu seient d´autobús a un blanc. La seva història és coneguda. Va ser arrestada i el seu arrest desencadenà un boicot als transports públics que durà 381 dies. Arran d´aquests esdeveniments, es va crear l’Associació pel Desenvolupament de Montgomery, un dels portaveus de la qual fou el llavors jove pastor, Martin Luther King. Els resultats, avui, tots els coneixem.
És bo homenatjar la senyora Parks, i gent com la senyora Parks. La Història però, és discreta i no ens diu res del conductor de l´autobús on viatjava la senyora Parks. Aquest senyor complia amb la “llei” obligant gent com la senyora Parks a cedir el seu seient; feia part de les seves funcions. Tampoc ens diu res d´aquells ciutadans majoritàriament disposats a acceptar que els hi cedissin el seient! És més que probable -i n´estic convençut- que aquests ciutadans eren bons americans i bons pares de família que pagaven religiosament els seus impostos i que a “l´escola del diumenge” demanaven a Déu que protegís la seva família i que salvés Amèrica -ja aleshores- de “les forces del mal”.
Avui, ha canviat res? A totes les latituds trobem “Roses” Parks. Sí. I també gent disposada a no reconèixer als altres els drets dels que ells gaudeixen sense haver aixecat mai un dit per aconseguir-los o defensar-los. Cert és, que en aquests temps de democràtiques reformes, no cal anar molt lluny per trobar-ne. Com també és certa la necessitat de l´incessant combat, car, com diu Günter Grass: “La pedra que fem rodar muntanya amunt estarà una altra vegada al peu de la muntanya. Però la farem rodar de nou cap amunt, a pesar d’intuir que, a penes a dalt, tornarà a esperar-nos al peu. Això, al menys això, és una protesta i una oposició inacabables, i és i seguirà sent humanament possible.