He retrobat un quadern on anotava algunes reflexions personals. En reprodueixo una d’elles sobre nacionalisme que em sembla respondre particularment a l’actualitat: ” Nacionalisme: amor de la llibertat pel seu poble i per extensió de la de tots els pobles; altrament no seria nacionalisme sinó que acabaria podent ser imperialisme. Els nacionalismes però no són neutrals ideològicament; quan parteixen dels sentiments del poble generalment són socialment progressistes. Quan obedeixen als sentiments de la classe dirigent, solen ser interessats i conservadors. I quan volen enganyar al poble, com en el cas del nacional socialisme per exemple , montruosos!
Que Catalunya o el País Valencià hagin fet part del regne d’Espanya a través la corona d’Aragó a la fusió amb Castella tot i onservar els propis sistemes d’organització, independents i clars es incontestable. Que malgrat dues derrotes militars i dues dictadures, Catalunya i PV hagin resitit com a nació, salvaguardant la seva cultura i la seva llengua, només gent indocumentada ho pot negar. És necessari pels ciutadans saber distingir entre els sentiments individuals i els col·lectius, cosa que s’adquereix, en principi amb l’educació democràtica, i en aquest sentit cal reconèixer que Espanya, històricament no és que hagi estat particularment afavorida. Els sentiments i drets individuals, en qualsevol democràcia formal, ja sigui l’Estat espanyol actual o l’eventual català, es respecten, i no cap el menor dupte que a Catalunya aquests drets es mantidran; seria històricament paradoxal que fos el contrari! Els drets col·lectius però ja són una altra qüestió; al segle XXI són tanmateix irrenunciables i oposar-s’hi com ho fa Espanya, és antidemocràtic i un signe d’altres temps.
També és comprensible que els dirigents polítics intentin responsablement d’evitar aventures i frustracions col·lectives sempre perilloses. Però aquests dirigents no deixen de tenir ells mateixos , com tot ciudadà, sentiments identitaris i en el cas que ens interessa, a Catalunya o al País Valencià poden sentir-se català o valencià, espanyol, o bé, tan valencià o català com espanyol. Però el que no poden els dirigents i per tant els partits polítics -sobretot si són progressistes- és trair els drets col·lectius del seu poble, actitud que, malauradament, no sempre es detecta immediatament, però que a la llarga, s’acaba pagant. Aquesta traïció ha succeit al País Valencià per part del PSPV-PSOE . A Catalunya el PSC, als seus orígens, representava aquest equilibri entre la defensa dels drets individuals i col·lectius de la societat catalana. Aquest equilibri, es va trencar al Congrés de Sitges on una nova generació va creure arribat el seu moment. Es poden discutir els seus mòbils, si fou per ambicions personals o ideològiques, però el ben cert és que ignorant en la pràctica que el PSC era un partit català, es van equivocar. No tenim proves òviament però la lògica ens condueix a pensar que el PSC no s’hagués despregut per interès propi d’un valor com Pasqual Maragall sense una forta pressió exterior. Desprès d’uns quants avisos electorals, els resultats no s’han fet esperar i els tindrem amb tota la seva magnitud a les properes eleccions del 25 de novembre on em temo que el PSC, si no canvia res com tot ho deixa preveure, pot beure fins la última gota la copa de l’amargor!