No és que hagin desaparegut els interrogants és que no tenim les respostes!

Portada-llibre178Ens plau retroduir aquest extracte de les nostres memòries de Foios a París, passant per Barcelona (Pagès, editors), per la similitud entre la situació durant el franquisme dels anys 60 que senyala i la situació d’avui en dia:

 

“De l’exili i de l’interior, rebíem cartes de felicitació o de critica que sempre ens omplien de satisfacció perquè això significava que érem llegits i la revista no era indiferent als seus lectors. El meu article sobre Gagarin en particular va suscitar una protesta virulent de Jordi Arquer en la qual, indignat, afirmava trencar amb la revista i inclòs amb les relacions d’amistat. I això malgrat (o potser a causa) que en aquell article, en la introducció advertia el lector de que nosaltres no érem dels qui creiem cegament en el “paradís soviètic”, solament dels qui seguíem amb simpatia els seus esforços per crear una societat diferent de la nostra que no ens donava satisfacció. Cal reconèixer que avui, després de tot el que sabem dels resultats d’un sistema basat en la nacionalització dels mitjans de producció amb els sols paràmetres de la burocràcia i el funcionariat, no es pot negar que no hagi estat pitjor el remei que la malaltia. El desastre ha estat tan gran que costaria continuar creient amb el progrés de l’home si no penséssim com Gramsci que “la única manera d’avançar és saber conjugar l’optimisme de la voluntat amb el pessimisme de la intel·ligència”.

Comentant un dia aquests i altres temes amb un company antic militant del PSUC, aquest afegia a la frase del polític italià el pensament del filòsof anglès Bertrand Rusell: “La meva filosofia de la vida? Doncs… tenir el valor d’acceptar les coses que no es poden canviar; tenir prou obstinació per canviar les que es poden canviar; i tenir la intel·ligència indispensable per no confondre les unes amb les altres”. Magnífic, rodó, qui pot no estar–hi d’acord? El problema, tanmateix, és determinar on es situa justament la línia divisòria entre allò que és possible, i l’impossible d’aconseguir. No lluitar contra el franquisme, a l’interior, als anys quaranta, era tenir la intel·ligència indispensable per acceptar les coses que no es poden canviar? No sempre es tracta d’una qüestió d’intel·ligència, o no únicament. De què s’està parlant quan u arriba a la conclusió de que no es poden canviar les coses? D’una impossibilitat material objectiva, física per dir-ho d’alguna manera, o d’una situació conjuntural, tot el potent que es vulgui peròsempre circumstancial? Com estar segurs en aquest darrer cas de no decantar-se cap a la comoditat i l’interès personal en lloc d’afrontar i de perseguir amb tenacitat allò que no és però podria ser? Em nego a no considerar “intel·ligent” el famós crit de Maig del 68: Soyons réalistes, demandons l’impossible! Car optar, en regla general, per allò que hauria de ser en lloc del que és,respon a una actitud vital que -personalment ho he pogut comprovar- no té perquè treure res a l’eficàcia del dia a dia; no distreu dels objectius immediats realitzables i és una inversió a terme sobre futures solucions. Això sí, he constatat que generalment aquesta actitud indisposa el teu entorn que presumeix de realisme, sobretot certspolítics que calculen en mandats i pensen que els resultats del treball a mig o llarg termini en defensa dels interessos col·lectius no seran ells els qui se’ls apuntaran i per tant ja no interessen o interessen menys.

 

Aleshores, a l’article que tant va molestar al Jordi Arquer escrivíem: “Si de 1917 a 1961, la URSS ha pogut donar el pas gegant que li permet enviar un home a l’espai, no ho deu ni a un miracle ni a l’atzar sinó a una coordinació, a una coherència, una vitalitat pròpies a una forma determinada de societat. Una societat que troba la seva raó d’ésser llançant a la vida pública del país totes les energies, totes les intel·ligències, que no deixa perdre cap valor. A casa nostra tots els esforços del règim tendeixen a mantenir privilegis condemnats a desaparèixer. Les forces vives de la nació veuen llurs aspiracions professionals i culturals travades per la inèrcia d’interessos creats. La joventut es veu obligada a emigrar a França o Alemanya per poder viure decentment; els estudiants, per exemple, es troben a la sortida de la Universitat en la impossibilitat d’exercir llurs competències per manca d’activitats noves al país. (…)”

Com la història s’ha encarregat de demostrar, aquestes afirmacions sobre la Unió Soviètica eren desitjos més que realitats. És probable que el sistema soviètic no fos capaç de llençar a la vida pública del país totes les energies, totes les intel·ligències i com d’altres societats deixés perdre molts valors.O més segur encara que fossin altres factors els qui precipitaren el desastre. Tan se val. Sigui com sigui, els anhels d’una més gran solidaritat i racionalitat en les relacions humanes eren i continuen sent ètics i objectivament vàlids. Per tant sempre seran objectius vigents i encara avui, sobretot avui, els podem subscriure; avui que com s’ha dit, no és que hagin desaparegut els interrogants és que no tenim les respostes. Soc i vull ser allò que vaig llegir que es qualificava algú: “un optimista històric”! I subscric totalment Günter Grass quan escriu sobre la necessitat d’oposar-se a les injustícies: “La pedra que fem rodar muntanya amunt estarà una altra vegada al peu de la muntanya. Però la ferem rodar de nou cap amunt, a pesar d’intuir que, a penes a dalt, tornarà a esperar-nos al peu. Això, al menys això, és una protesta i una oposició inacabables, i és i seguirà sent humanament possible.”  

Leave a Reply