Amb aquest titular Aquil·les Rubio a l’Accent.CAT acaba de publicar un article que m’hagués agradat fer i no m’he he atrevit a escriure. I no perquè no n’hagi tingut alguna vegada ganes. No l’he escrit perquè sempre he pensat que el valencianisme- entenent-nos, que quedi clar per si fes falta- no el valencianisme espanyolista dels enemics del país Valencià, sinó el nacionalisme valencià, tenia justament massa enemics a la sortida del franquisme desprès de 40 anys de dictadura per ser el moment d’anar marejant la perdiu; i quan homes com Eliseu Climent o el mateix Fuster han pogut cometre errors -i n’han comès alguns – no pel que fa a la cultura comuna que compartim amb el Principat i les Illes, però sí polítics- no era qüestió d’anar distraient el personal. A aquests dos personatges els hi devíem i els hi devem massa per prendre el risc de donar gasolina als enemics del País Valencià.
Aquil·les Rubio ens acaba de demostrar que es poden dir les coses de manera com cal sense confusionisme possible. Us invito a llegir el seu article del qual extraeiem aquesta frase: “El tancament de TV3 i les multes contra Acció Cultural han acabat de donar el colp de gràcia a una entitat víctima de la seua prepotència, de la seua desconnexió dels moviments de base, de la seua elitització i burocratisme, i d’una macroestructura sustentada en les subvencions i no en les capacitats econòmiques i militants del moviment popular”.
Actualment algunes forces -entre les qals Compromis-, están pel bon camí. No sé si sempre ho han estat però ara tot indica que sí. Estan lligant fils, els fils que van del valencianisme popular republicà que durant el franquisme no es podía ni esmentar i solament es podien utilitzar aquelles armes que el franquisme no tenia més remei que tolerar, el catalanisme catòlic conservador “bien pensant” d’Omnium Cultural. Un catalanisme que en aquell temps personalment vaig seguir des de l’exili.
Finalitzada la guerra, Òmnium, fundada per catalans que combatiren des de Burgos amb els sublevats, però que tanmateix va tenir més endavant el mèrit de subvencionar la cultura catalana, de mantenir el foc d’alguna manera, amb aquesta visió dels seus interessos de classe de cara al futur que tenen els consevadors de tot el món, però amb l’objectiu d’altra banda, de silenciar i liquidar l’exili repúblicà català i en particular el seu màxim representant, el president Tarradellas. Un president que tal com va demostrar, va ser capaç de fer trontollar tots els plans dels seus adversaris, en tot cas els personals; Més enllà, les solucions políticament s’els escapaven a tots, incl.òs al mateix president.
Pel País Valencià ha arribat el moment de parlar clar i unir esforços. Com dèien els de la generació del 30 als companys del Principat: a “fent país valencià segur que ens trobarem!” De moment la unitat de la llengua ja és una realitat, i no és poca cosa.