Aquests dies he llegit una entrevista feta al portaveu de l´Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid que va iniciar i de moment ha guanyat -la Junta de Castilla i León ha recorregut la sentència- un procés judicial per treure els crucifixos de les parets de les aules de primària. El portaveu de l´Associació és professor de comptabilitat i pare d´alumne.
El tarannà de les persones d´aquesta associació queda reflectit amb respostes com les que fa el seu portaveu:
“Al principio éramos (a l´Associació Cultural Escuela Laica) solo profesores o padres de alumnos, aunque luego llegaron otras personas al margen de esos grupos. Pero el ideario es común para todos aquellos que están a favor del laicismo, de la igualdad y del pluralismo. Es toda esa gente que lucha porque nadie se imponga a nadie”.
“Soy un ingenuo, porque pensaba que por el mero hecho de no haber lanzado improperios a nadie durante todo este proceso, tampoco los iba a recibir. Y no está siendo así”.
I, en efecte, els qui no són ingenus i diuen improperis són, amb l´ajuda de la direcció del col·legi, els altres pares, els defensors de la creu. Una actitud que repercuteix en els infants els quals es posen a cantar davant la filla del defensor de la laïcitat: “Crucifijos sí, gilipollas, no”.
Dues concepcions del món, de la vida i de la convivència. I els convençuts que “aniran al cel” sempre els mateixos.