Es increïble que un periodista, guionista i escriptor faci un article (El Periódico, 6/12/2010) a l’estil dels polítics que critica. Vull dir, igual de vaporós i falta d’arguments i concreció, però sense tenir l’excusa, en el seu cas, que tenen els polítics. En efecte, l’objectiu principal dels polítics és exercir el poder per intentar, en el millor dels casos, canviar la realitat. I òbviament quan més concreció en els seus projectes, més suports resten i menys possibilitats tenen de poder governar i canviar les coses. No així pel ciutadà Ramón de España i per això ens sorprèn la seva manca d’una argumentació sòlida, que sens dubte ha de tenir.
No sé d’on ha tret, per exemple, que amb l’esquerra al poder a Catalunya “el nacionalisme va continuar sent obligatori”. Molts, i la gran manifestació del 10 de juliol en fou una prova, es queixen del contrari; no que vulguin que el nacionalisme hagi de ser obligatori, sinó que un partit català ha de defensar els interessos (la política no és altra cosa que això) dels ciutadans que representa. D’altra banda, ni amb l’esquerra ni amb els conservadors no entenc què vol dir “ nacionalisme obligatori”, a menys que es faci referència, govern nacionalista o no, al fet que com a poder, el govern discrimini l’intel·lectual que no sigui de la seva corda, com segurament s’ha sentit discriminat l’intel·lectual España i els seus companys de ruta de “ciutadans” de fa un temps; Però aquest, convindrem, és un altre problema pel qual s’han de treure unes altres conclusions.
Així mateix, on ha vist l’articulista que “el català i el castellà van deixar de conviure en Santa pau durant el govern d’esquerra”, a menys que faci referència als atacs del PP i dels nacionalistes espanyols contra la immersió lingüística en català, sistema vigent des de la transició i que és el garant del bilingüisme a Catalunya i d’una desitjable i harmoniosa integració. Una conclusió que també treu de governar el PSC és que amb el tripartit “la corda entre Catalunya i Espanya es va tensar”, segons sembla, més per voler millorar l’estatut, una millora votada Barcelona i Madrid i referendada pel conjunt del poble català, que pel recurs interposat pel PP i les campanyes del nacionalisme espanyol contra el nou estatut democràticament obtingut. Per ell aquestes reaccions probablement solament són les conseqüències lògiques de gent amb gran un esperit democràtic. També tracta de manera grollera i despectiva el president Montilla “un andalús que es creia català”, diu. I finalment i per acabar, senyalarem el retret que fa al socialisme català de ser “una imitació defectuosa” del nacionalisme del seu adversari convergent, curiosament és el retret que molts catalanistes fem al socialisme espanyol, imitant el nacionalisme del PP. La frase “Per què votar una còpia quan pots votar l’original” molts també l’hem utilitzada però referent al PSOE per no apostar valentament pel seu federalisme de l’Espanya plural, “de ·les Espanyes” com es deia del temps de la República i seguir “l’Espanya ·Grande” i tradicional del PP. Una altra sorpresa és a aquestes alçades veure una persona com Ramón de España, que com ell mateix s’auto-defineix:” no em considero un passota, un frívolo o un ser antisocial (bé, això últim a estones)”, apel·lar a l’internacionalisme proletari i la internacional.
El PSC està en una cruïlla, i si el congrés no hi posa remei i el partit continua sent un pàl·lid reflex d’un PSOE inhibit pel PP, seran els catalans “socials” que se senten de ple dret ciutadans de Catalunya -el terme que va encunyar el president Tarradellas– que l’abandonaran.