Abans de rascar-se les vestidures com fan alguns, el més trist de la història .és que podria ser real!
Hem d’exigir la desclassificació dels papers del cop d’Estat i saber la veritat sobre la història. Seria molt iillustratiu saber també com vam pviure cadascú aquells esdeveniments.
Aquella nit del 23.F recordo que la varem passar Romà Planas i jo amb amb Francessc Martí i Jusmet al seu despatx de President de la Diputació de Barcelona, aleshores encara ubicat al Palau de la Generalitat i donant al Saló Sant Jordi. Durant els dies següents al cop d’Estat va ser manifesta entre els polítics la por que havien passat, però principalment i òbviament, em va marcar l’actitud’un diputat comunista que havia estat condemnat a mort i indultat. Recordo que tan el Romà Planas com jo no varem tenir por, i que comentant-ho aleshores ho atribuirem al fet que tots dos haviem passat aquella època a França i que “no haviem viscut” el franquisme, que l’haviem viscut d’una altra manera. Però aprofito per recordar que, un polític que sí que havia viscut el franquisme i en primera línia, constatant que la clase política estava seqüestrada al Congrès, agafà, no sé si amb por o sense por el pont aeri i i es presentà a Madrid, a la seu socialista! Aquest polític era Raimon Obiols amb qui “els revolucionaris” del seu partit han tingut el comportament que conèixem. Està clar que cadascú és com és.
Tornant a l’emissió d’Évole, personalment n’he tret adues conclusións que en el debat que ha seguit Évole ha deixat a cadascú de nosaltres provablement que les treièssim.
1- Per la meva part, La meva primera conclusió és, com hem dit, que la història és emencial però creïble, perquè Espanya és un Estat “de pandereta”, incapaç de fer la unitat dels seus pobles i ue s’ha caracteritzat al llarg de la seva Història per oprimir -los i burlar-se de la seva gent.
Cada cop estic més convençut que el problema, més que de Catalunya és d’Espanya, que ecessitat el famós ªxoc de trens” per agafar d’una vegada el veritable camí democràtic que no ha agafat mai, ni quan votà la Constitució amb totes les institucions franquistes encara instal·lades i sota la vigilància de l’exèrcit, ni fins i tot tampoc quan va entrar a Europa, solament de manera formal.
I la segona conclusió meva que se’n desprèn és la seguent
Quan més aviat els deixarem sols, millor!Els ajudarem des de fora a canviar!
Jo també hi era aquella nit. Al despatx adjunt al del president, a la secretaria, amb la Maruja, el Llibert Ferri i alguns més. No la podré oblidar mai jo aquella nit…
I si bé és cert que ens devem haver empassat moltes notícies falses, a mi no em va fer gaire gràcia el programa d’anit.
Però voldria que els papers es desclassifiquessin i saber la veritat. Si cal esperar tants anys després de morts els protagonistes no hi seré a temps.