En un article de reflexions sobre la Sagrada Família , Oriol Bohigas arribava l’altre dia a la conclusió que l’obra de gaudí deu ser l’església més voluminosa construïda al llarg de l’últim segle. Però també moltes esglésies més discretes que ofereixen immensos espais construïts que no s’acaben mai d’omplir. I deplora que mentre l’ús massiu de les esglésies va disminuint per manca d’assistents, cada vegada hi ha més construccions de gran capacitat sense usos continus i significants. Pensa que algun dia caldrà fixar uns criteris de reutilització d’aquests espais, i resulta que hi ha al món una tendència a fer-los servir de sales de concerts o de reunions, d’instal·lacions museístiques d’entitats tan hibrides com les oficines d’informació turística, les discoteques, els centres de joventut, etc. Però Bohigas va més lluny i pensa en plans més radicals com llocs residencials i assistencials, llocs de producció, tallers d’artesania, centres d’integració social, ampliacions escolars i universitàries tal com ja s’ha plantejat en algun país nòrdic on s’han reutilitzat molts temples, capelles i capelletes que ara acullen altes activitats. Bohigas considera que per raons culturals, socials i econòmiques cal flexibilitzar els grans espais ja siguin moderns o antics.
Vist sota aquest angle, per la meva part deixaria de considerar absurd que encara s’estiguessm construint catedrals en plè segle XXI sota el pretext d’acabar una obra impossible de continuar desprès de la mort del mestre Gaudí per, tal com diu Bohigas dificultats operatives i en la impossibilitat de fidelitat a un gaudinisme que no era implícit en els documents de què es disposava.