El Centre d´Història Contemporània ha donat a la seva biblioteca el nom de Josep Benet. És el primer homenatge que rep Benet des de la seva mort i al que participaren tres historiadors, Hilari Raguer, Casimir Martí y Josep Fontana.
En la crònica que en fa EL PAÃS llegim: “Fontana quiso entrar en algunos de los aspectos polémicos de la actividad de Benet. Atribuyó a “˜la miseria moral´ dominante en el mundo político catalán que Benet hubiera tenido que defenderse con uñas y dientes de los ataques que recibió por haberse opuesto obstinadamente a la operación del Gobierno de Adolfo Suárez que en 1977 colocó a Josep Tarradellas al frente de la Generalitat provisional. A Fontana le vino como anillo al dedo poder recordar que el general Andrés Cassinello, a la sazón jefe de los servicios secretos del gobierno espanyol, explicara el domingo pasado en una entrevista publicada en EL PAÃS que ‘lo de Tarradellas salió muy bien'”.
No puc jutjar la intervenció de Josep Fontana a través les escasses paraules directes citades a la crònica però sí la interpretació que en fa el periodista que la signa, E.C.
Qui va haver de defensar-se -no sé si “con uñas y dientes”- fou el president Tarradellas, dels comunistes de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de Jordi Pujol que ja es volia llaurar la imatge de futur president de la Generalitat.
Quan la Coordinadora de Forces Polítiques es va dissoldre i es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya coordinat amb l´Assemblea de Catalunya, és quan per primera vegada un organisme unitari de la lluita clandestina establi la necessitat de comptar amb el suport de la institució catalana.
Mentre el programa polític i l´ordre en que el president n”˜establia els diferents punts era amnistia, restabliment de la Generalitat, eleccions constituents, Jordi Pujol en unes declaracions al diari francès Le Monde[1] el 15 de juny de 1977, el dia mateix de les eleccions a Corts, feia unes previsions on el restabliment de la Generalitat quedava postergat i incert a la mercè d´unes llargues negociacions i del vot de les Corts espanyoles.
D´altra banda, la famosa ruptura democràtica que alguns preconitzaven, cap dels seus partidaris no va explicar mai en què consistia i com es faria. Per tant el president Tarradellas no es va oposar a res del que els partits recolzats en l´opinió pública no s´havien proposat d´obtenir, contràriament al que han volgut fer creure alguns i en particular Josep Benet. El que sí va saber fer el president Tarradellas és possibilitar-ho i fer-ho realitat.
Tota la resta són meres especulacions dels qui el president Tarradellas va guanyar la batalla política sobre el propi terreny. I trenta anys desprès dels esdeveniments i quan tothom es felicita i considera modèlica la transició “lo de Tarradellas salió muy bien” ho podria dir tothom a Catalunya i no solament la part espanyola. Dir-ho amb el sentit que ho interpreta el periodista que fa la crònica és fer prova de partidisme o de no saber o no voler saber com van anar les coses.
És el crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d´Autonomia!” que el president Tarradellas -vell animal polític enfront de tants principiants- sabé interpretar i donar-li el contingut que tots buscaven. Va fer possible el restabliment de la Generalitat, això sí, amb ell al seu davant i no amb els candidats que s’hi van oposar al risc de perdre-ho tot.
I la sola ruptura democràtica que hi va haver no solament a Catalunya sinó a tota Espanya, és la derogació del decret de Franco del 1938 abolint la Generalitat, derogació arrencada pel president Tarradellas.