Un amic desconegut que firma Carles i em fa l´honor de llegir-me, escriu a sota de la meva ressenya del llibre País Valencià, Segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el següent comentari: “A un bloc de Vilaweb pregunten per la ideologia i la simbologia que emprava el seu pare. Pot fer-nos-en cinc cèntims?”.
Ã’bviament he entrat al bloc de Vilaweb en qüestió i m´he trobat en ple amb el debat dels símbols per part de joves nacionalistes, una qüestió que és el tema favorit de la dreta quan no té discurs, és a dir pràcticament dia sí i dia també.
L´esquerra que sí que té discurs torna a treure el tema a la palestra, segons sembla, per trobar una sortida al desconcert actual desprès dels fracassos de tot tipus i del final poc gloriós del Compromís.
La part positiva que n´he tret del debat llegit a l´adreça indicada és el to de respecte mutu que hi he constatat. Tanmateix és evident que mentre parlem de si blau o no blau, la dreta va “fent-se vestits” a mesura. El Partit Popular té un disseny de País, a imatge de la ideologia del diner fàcil que acaba de fracassar estrepitosament a nivell mundial pel que fa a l´economia, i del més vil i cursi sucursalisme pel que fa al País Valencià i la seua situació dintre de l´Estat espanyol i d’Europa. Tot el que és vital pels interessos econòmics i culturals del nostre poble, no és que estan abandonats per tothom, sinó que el govern del PP hi juga especialment en contra, llengua, àmbit cultural, eix transversal, Europa, Regió mediterrània…. I el que hem de fer els ciutadans conscients o al menys que pretenem ser-ho, és fer arribar al valencianisme polític i a l´esquerra valenciana actualment a l´oposició, la necessitat d´accions concretes comunes i que hem d´estar a la bretxa diària combatent cada iniciativa de la dreta a la Generalitat i proposar alternatives des d´una perspectiva d´esquerres i de país. Que si pretenen copiar les receptes que semblen momentàniament anar-li bé al PP, que sàpiguen que els electors no són tontos i que sempre preferiran l´original a la còpia.
I ara intentaré respondre a la pregunta de l´amic Carles. El pare com a nacionalista dels anys trenta tenia a casa la senyera amb la franja. Ã’bviament no puc parlar en son nom i quina seria avui la seua posició sobre el tema desprès de veure la dreta i extrema dreta que sempre han menystingut la llengua i combatut les aspiracions de llibertat del nostre poble, prendre-la com estendard, i d´alguna manera, prostituir-la, de la mateixa manera que un demòcrata espanyol pot vore amb altres ulls la bandera monàrquica prostituïda per Franco i els seus generals. El que puc dir del pare, és que com a nacionalista valencià conseqüent no era anti català, al contrari, si bé el seu projecte de País no passava per una construcció política de Països Catalans, els partidaris de la qual sempre han estat difícils de trobar al mateix Principat, a l’excepció d´algun sector conservador. I aquest seria l´absurd d´un plantejament des del País Valencià! Això sí, els qui s´oposen malaltissament al reconeixement de l´àmbit lingüístic català i a la necessitat vital d´una industria cultural que aquest àmbit representa en potència i que requereix tota mena d’intercanvis inclosos els televisius, confonent-ho tot a consciència, no ho dubteu, no els importa gens la llengua que parlem ni la seva pervivència, ni la pervivència del País; com a molt defensen la Comunidad i gràcies, desprès d´haver combatut el sistema de les autonomies! I aquells que creuen sincerament que la defensa de tot el que és valencià passa per oposar-se a Catalunya, s’equivoquen lamentablement i el temps, si són sincers, els hi ho anirà demostrant.
Angelí Castanyer i Fons com el seu germà Josep, eren nacionalistes valencians per què eren homes intrínsicament d´esquerra. Com deia Antonio Machado, la dreta -ell deia los señoritos- “invoca la patria i la vende.” Els germans Castanyer eren republicans i lluitaven pel reconeixement del País Valencià dintre d´una República Federal. Els qui estigueu interessats per més informació sobre ells us invite a entrar a Escrits d´Exili, ací mateix, on trobareu unes succintes biografies. I també parle d´ells a les meves memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona. Al País Valencià no ho sé, però a Catalunya podeu trobar i emprar el llibre a moltes biblioteques públiques.
Doncs jo sóc un dels que ha encetat la qüestió de la senyera i només puc que agrair-li tant esta explicació com l’oferiment públic que fa dels escrits de son pare. Com podrà comprovar ací o a l’explicació i als enllaços que pose en este altre article, la proposta d’assumir la senyera amb franja blava com a símbol del País Valencià naix d’una proposta nacionalista netament valencianista i progressista que ni és anticatalanista, ni està en contra del domini lingüístic català ni deixa de reivindicar la construcció del País Valencià i tot el que això implica.
Jo, sincerament, crec que son pare i molts altres valencianistes dels anys ’30 s’haurien espantat de la proposta catalanista que va fer Joan Fuster, tot i que això són ucronies que no podem esclarir i que tampoc ens solucionen res. Si de vegades pose l’exemple dels valencianistes dels anys ’30 és per tractar de demostrar que el nacionalisme valencià estricte amb senyera tricolor és totalment compatible amb una ideologia progressista i d’esquerres (per tal de combatre els terribles clixés que s’han arribat a crear en l’actualitat : “senyera amb blau” = “blavero” o “valencianista” = “dretà”).
A vore… Quantes voltes inútils li hem pegat a aquesta qüestió!
Al meu entendre, en el procés de “reconstitució” del País Valencià modern, (des de finals del S. XIX, fins a hui mateix), el fet de la dispersió territorial i la divisió provincial ens ha jugat una mala passada als valencians… Així, els valencianistes de la vora de València de ciutat i la seua àrea d’influència (fins i tot provincial) van assumir ben prompte la senyera amb blau… Però a d’altres indrets més al nord, eixe procés no va ser així, i generalment s’ha preferit la senyera “despullada”…
Podeu comprovar-ho a les fotos del mestre Enric Soler i Godes anant d’excursió amb xiquets de colònies a Albocàsser, els anys 30, com no duien cap corona ni blava ni taronja… A d’altres llocs, sempre s’ha sentit com a pròpia la senyera “neta”, no per això era catalana, sinó que era i és tan valenciana com la que va “vestida” amb franja. Tot això ha provocat un reguitzell de manipulacions interessades i caïnites amb clar profit dels elements més centralistes castellanistes i antivalencians… Aquesta és la lliçó del conte del blau…
Ara, jo sóc dels que pensen que l’important no és el símbol en si mateix, sinó el que vol representar… O siga, és més important el “significat” que el “significant”. De veres, no vull barallar-me més per una qüestió que el lingüista “Saussure” qualificaria de primer curs de gramàtica elemental… Queda resolt per a mi l’embolic: El símbol és assumible per als nacionalistes valencians sempre que el significat que se li atorgue siga assumible per als valencianistes… I més pluralitat… No cal els “símbols únics i indivisibles”. Aposte per la pluralitat simbòlica en fraternal convivència… Algú s’apunta o prefereix continuar la guerra??