Valencians pel Calvi i la Universitat de València acaben d´editar en la col·lecció Quaderns d´Orientació Valencianista, PAÃS VALENCIÀ, SEGLE XXI. Vint-i-una reflexions crítiques.
Direm d´entrada que és un llibre que tot aquell que s´interessi a la política i a la política del País Valencià en particular, ha de llegir. Les vint-i-una reflexions de gent solvent presenten, amb ajustades pinzellades, un panorama ampli del que ha passat aquestes dècades al P.V. I ho fan tots des de la perspectiva crítica d´una “construcció moderna de país”. Des d´un “impuls modernitzador, la voluntat de regeneració, el desig de superar la subalternitat en el context espanyol i europeu i el combat contra els tòpics i contra l´autoengany”, com escriu amb accent fusterià l´escriptor i periodista Adolf Beltran.
Gustau Muñoz, de la Universitat de València i cap de redacció de L´Espill -que firma la presentació del llibre junt amb Antoni Furió, catedràtic d´Història Medieval de la Universitat de València, director de PUV i Pau Viciano, historiador també de la Universitat de València- fa una crítica implacable del model econòmic implantat a Espanya especialment durant el període conservador del PP, amb unes “febleses generals de l´economia espanyola” que al P.V. durant l´era Zaplana i Camps “s´exagera fins a límits grotescs”. I l´escriptor i periodista Francesc Viadel, valencianista i home autènticament d´esquerres, denúncia la violència física per part de l´extrema dreta que ha regnat impunement al P.V. durant la transició i el “flirteig” de la “bona societat catalana” amb l´intent d´establir unes relacions institucionals normals amb el “Molt Honorable” Camps, capaç, sent conseller de Cultura, de fer el ridícul autoritzant la investigació d´unes pedres suposadament d´època ibera per tal de demostrar que el valencià era anterior a l´arribada de Jaume I! El també escriptor, periodista i polític Francesc Burguera, posa l´accent sobre la necessitat de que “cal anar al replantejament del projecte de País” i parafrasejant a Joan Fuster “el País Valencià serà d´esquerres o no serà” pensa que “el País Valencià el faran els mestres o no serà”. Dona unes estadístiques del CIS de 1980 que tancaven un llibre seu publicat a finals dels 80 en les que: “2% de ciutadans es consideraven solament valencians i un 12% més valencians que espanyols”, 19% se sentia solament espanyol, 12% més espanyol que valencià, i tan espanyol com valencià 52%”. I la seva pregunta és: “Com es pot fer canviar el sentiment nacional del 83% dels ciutadans d´un país que tenen assumida fermament una nacionalitat -l´espanyola- i convertir-los en nacionalistes valencians?” abans de concloure, pensant que una enquesta avui no cambiaria massa els resultats: “En tot cas, tenim el país que tenim.” .
Ara bé, molts dels autors del llibre quan volen defensar el llegat de Joan Fuster -que no ho necessita car es defensa sol- al meu entendre, cauen en l´error sistemàtic no sé si voluntari de comparar-lo no al valencianisme republicà dels anys 30 sinó amb una espècie de caricatura on sempre surt a la palestra el folklorisme de l´època o el llorentisme anterior. Antoni Furió, per exemple també hi cau en certa mesura però descriu magistralment el que ell anomena “una poderosa narrativa nacional d´Espanya” i considera molt justament que l´alternativa no és “una altra narrativa nacional de signe contrari. (“¦) L´alternativa a la història dels Pelayos i els Alfonsos, del Cid i el Gran Capitan, no pot ser la dels Jaumes i els Borrells, la dels almogàvers i Roger De Flor”, ens diu.
Però és que resulta que l´alternativa ja la tenien gent com els valencianistes Emili Gómez Nadal, Francesc Bosc i Morata, primer Conseller de Cultura de fet del País Valencià el 1937, o els germans Castanyer, més o menys perduts en els meandres de l´exili i de la història. En un dels escassos escrits salvats d´Angelí Castanyer, Sintèsi històrica del valencianisme polític, es poden llegir posicions com aquesta: “Però el fet que marca d´una manera absoluta i contundent la vitalitat nacional i el sentit racial de ciutadania política, és la gloriosa epopeia de les Germanies, la primera manifestació social-revolucionària de contingut veritablement ideològic i que no pogué menys de produir-se en una època de convulsions molt pareguda a la que nosaltres estem ara vivint.” I quan aquesta gent parlava de Teodoro Llorente, no deixava mai de nombrar a Constantí Llombart i els descrivia d´aquesta manera: “Llombart racionalista, obert a tots els camins del pensament lliure; Llorente, poeta reaccionari, d´ideals conservadors. Es que va a entaular-se una lluita de tendències? No; l´època no ho permetix, i al “valencianisme” li manca encara la “valenciania”. La major part del poble havia perdut la consciència de la seva personalitat; desconeixia la història del seu país, les seues tradicions, les seues lleis, inclòs aquelles de més profunda arrel popular; sentia vergonya de parlar la seua pròpia llengua, fora de la llar casolana”¦”.
És molt significatiu que l´amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦”
Tornant al llibre, constituït de petits assajos de
Evidentment com això és impensable acabaré per on he començat, per tornar a recomanar la seua lectura i citant una frase pessimista de Burguera: “El País Valencià no és altra cosa que una voluntat dels valencianistes”, frase que jo, que soc optimista, completaré d´aquesta manera: però la voluntat, com la fe, fa moure muntanyes!
I amb això em quede.
A. C. Publicat a Nou Cicle-L’HORA 19/03/2009
A un bloc de Vilaweb pregunten per la ideologia i la simbologia que emprava el seu pare. Pot fer-nos cinc cèntims?
[…] amic desconegut que firma Carles i em fa l´honor de llegir-me, escriu a sota de la meva ressenya del llibre País Valencià, Segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el següent comentari: […]
on podem trobar estos quaderns??