Si aneu a Metallenguatges polítics de Ferran Mascarell, podreu llegir l´article íntegrament. Per la meva part no em resistixc a extreure´n aquest paràgraf:
“Acabem amb l´ambigüitat del socialisme català. O bé és federalista plurinacional o no és res. Acabem amb la indefinició dels sobiranistes sobre el model d´Estat. Acabem amb la frivolitat de la independència amb data fixa. Acabem amb la instrumentalització partidista del concepte d´unitat. Enllestim la idea que l´espanyolisme és cosa de vells reflexos franquistes; acceptem que el nou espanyolisme reflecteix interessos també legítims i ha nascut en democràcia. Abandonem la tesi que som els millors i els més avançats. Reconeguem que no hem sabut idear una Espanya que serveixi, també, als interessos dels catalans. Acabem amb l´aberració que els federalistes, els sobiranistes i independentistes són políticament antagònics. Acabem amb els postulats fanàtics. Acceptem la transversalitat ideològica. Deixem de posar etiquetes banals a la gent que rebutja els partidismes. Liquidem el caïnisme de baixa intensitat que domina la política. Abandonem la idea que els principals enemics polítics dels catalans són els altres catalans que pensen diferent. Deixem de donar corda als principals adversaris de la Catalunya d´avui: els espanyolistes que interpreten que Espanya és una nació única, la seva. Abandonem definitivament la idea que els principals culpables dels nostres mals són els altres. Reconeguem les nostres incapacitats. Reconeguem que hem passat molt de temps sense pensar. Construïm un marc de referència compartit. Actuem plegats. Això és el catalanisme”.
Si aquesta presa de consciència es considera necessària a una Catalunya amb un PP residual, què no serà per un País Valencià, amb una dreta triomfant i encantada d´haver-se conegut!
This entry was posted on Diumenge, abril 19th, 2009 at 20:36 and is filed under País Valencià, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.