D'un temps, d'un pais

Llegeixo en un article de Félix De Azúa sobre Barcelona: “En mitja hora he vist aproximadament unes vuitanta infraccions: camions infames que reparteixen Coca-Cola i gasos verinosos, motos que salten a la vorera per avançar els cotxes, ciclistes que baixen fent eslàlom entre desprevinguts ciutadans, trilers, pispes, en fi un caos a la napolitana”. Hi ha que veure; aquí no se salva ni Deu, ni els ecològics ciclistes, i per poc, ni els mateixos desprevinguts ciutadans. Tot l’article continua amb aquest to apocalíptic. El catastrofisme, curiosament, l’estan posant de moda a tot l’Estat. I l’articulista acaba anotant: “És ben cert que aquesta també és l’única ciutat del món on els treballadors del Govern han de pagar una quota o impostos a un dels partits al poder, Esquerra Republicana de Catalunya, per poder mantenir la feina”. Està clar que avui tocava disparar contra el municipi, però com resulta que també tenim el tripartit al govern, el senyor Azúa aprofita el viatge pensant que l’amalgama amb la Generalitat, encara que no tingui res a veure amb la tesi del dia, és perfectament lícita i gens abusiva.

Continuant la lectura de la premsa i sobre la qüestió justament del finançament d’ERC, topem amb unes explicacions de la cap de la secretaria d’un conseller del ex govern de CiU, que escriu “…ocupava una plaça de cap de secretaria del conseller (plaça eventual de lliure designació) de la qual se cessa quan es produeix el canvi de conseller. Tant el conseller Bargalló com la consellera Cid, sense posar-me cap condició, em van designar pel mateix càrrec.” Sembla, que aquí, amb aquesta senyora i les seves declaracions, estem al rovell de l’ou de l’escàndol de “l’extorsió als funcionaris”.

No he pensat mai que la meva vocació fora la de defensar ERC -o qualsevol altra formació política- que prou grans són per fer-ho ells solets. Però tant difícil és que els partits i certs periodistes, en lloc de confondre els ciutadans amb declaracions ambigües o omplint simplement paper, es limiten a aclarir, dues coses elementals d’aquest cas? En primer lloc: tothom sap que si hi ha un càrrec de confiança per antonomàsia, aquest és el de secretària o secretari de direcció en qualsevol empresa, o de qualsevol directiu o professió liberal. Com és que per alguns, sembla que aquesta evidència no s’hagi d’aplicar en el cas del cap de secretaria d’un conseller del govern de la Generalitat? L’increïble i l’escàndol en tota aquesta història, és que una persona que ha exercit un càrrec com aquest en un anterior govern, es mantingui en el nou govern. Això no passa si canvia el conseller, ni quan els dos governs són del mateix color polític. Crec que en aquest cas el qualificatiu d’ingenus, aplicat als responsables de la confirmació en el càrrec, es queda un poc curt. En segon lloc: tothom sap també que el problema del finançament dels partits és un tema important i vital per a la democràcia. En lloc de denunciar aquells que posen traves o retarden una solució, o en lloc d’aclarir d’on venen i què representen els donatius anònims de milions d’euros o les comissions que no surten de les butxaques empresarials sinó que encareixen els contractes públics o en tot cas no els abarateixen, resulta que retenir un percentatge del sou establert per un càrrec al qual s’accedeix degut a la confiança de l’organització que l’atorga, això és inacceptable, quan no un crim. Ben mirat, si u reuneix les qualitats per ocupar unes funcions -entre elles la confiança política indispensable- el que no és ètic per part de qui accepta el càrrec és refusar de contribuir financerament a ajudar l’organització que l’ha proposat. En el cas que ens ocupa tot sembla indicar que la situació era insostenible per l’interessada pel fet de pagar probablement a un partit com a militant, i haver de pagar a un altre pel càrrec acceptat! Perquè això mateix sembla explicar quan escriu: “Entenc que un partit exigeixi aportacions als càrrecs que han estat designats per ser militants per tal de finançar-se. Puc entendre situacions personals en persones no militants, en les quals es fa difícil no cedir a pressions tan manifestes. En el meu cas, no podia acceptar de cap manera que per continuar realitzant la meva feina hagués de contribuir al finançament d’un altre partit”.

Només li faltava, a aquesta bona senyora amb els escrúpols somorts el temps que li ha convingut, donar el número del carnet del seu partit o com a mínim, al qui van les seves simpaties que, increïblement, no és el partit que l’ha mantinguda en el càrrec de confiança. Independentment de les raons del cessament, ERC ha reparat l’error inicial d’haver-li atorgat una confiança a la qual aquesta persona no podia correspondre. Tot això, el senyor Artur Mas i altres polítics que intenten treure suc del cas, ho saben tan bé o millor que tots nosaltres, i el que haurien de fer, és no prodigar-se tant -avui uns i demà els altres- per diaris i teles, si volen mantenir, de cara a la ciutadania, un mínim de credibilitat.

This entry was posted on Dimecres, març 29th, 2006 at 19:48 and is filed under General, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.