D'un temps, d'un pais

Un nou article de 193 0 amb el seu vocabulari de l’època, i amb els sentiments a flor de pell.

A aquella gent, pacifica,civilitzada,  europea abans d’hora, que es dirigia amb el cor a la ma “I venim de la ma amb la comprensió”,  i parlen d’amor i pau, va tenir per resposta  el brutal aixecament militar feixista que coneixem que va degenerar amb el suport de les forces reaccionàries i de la jerarquia de l’Església, i amb la defensa pel poble de les seves Institucions democràtiques, en la més sagnant de les guerres civils i en la   posterior i cruel dictadura i  repressió dels vençuts.

Tema elemental

El dia en que la península iberica arribe a constituir-se en una confederació d’Estats republicans, lo que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències vives , ben consistents.Podrem llavors ajudar-nos, i ser a Europa el que ens pertoca. Lo que podem i hem de ser ser. Lo que ja som en essència.

I és que les regions espanyoles no podran ser germanes mai. Perquè totes volen per a cadascuna, la prepònderància de la seua personalitat. I quan siguen reconegudes , es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que hui es professen les germanes en guerra, serà un amor sublim de bones amigues que es venen a bé…

A Espanya, aquesta Espanya d’ara, no arrivarem a estimar-la mai; però a Castella, per sí sola, sí.

*

Diuen els del “regionalismo “bien entendido”: -que quan més valencià siga, seré més espanyol. Però açò demana raonaments de més cordial comprensió. I així, diem: quan més valencià siga seré menys espanyol. És dir : quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià, ha de mancar forsosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan no siga altra cosa més que valencià, podre declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu, per ara. Perquè el sentit d’unió, només per llei biològica als principis humans més simples, han de conduir-me dolça i iremissiblement cap als indrets de l’amor que  és comprensió i pau.

*

En Europa es treballa febrosament per a esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potencies reconnegudes volen retrobar-se en una viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han degut passar molts segles-i els que poden passar encara- per a comprendre que el sentiment imperialista, a la llarga no conduix a res bo, per lo que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de transit ben eloqüent vivíssim, a la exteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per lo que du en sí de progrés tota conmoció humana) la guerra europea nos tindria a tots els homes avergonyits, no tansols perquè determinara un error, i un error ben fatal, sinó per lo que tinguera d’obstinació  que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes.

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valencianal I venim de la ma amb la comprensió.

Viu en nosaltres tota la efiàcia del passat; però portem la consciència oberta a totes les esclosses del futur.

*

Si em deixen ser valencià- lo que soc- jo garantixc que podré ser  espanyol després, de la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo després conbduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

Angelí Castanyer i Fons. Acció Valencianista. 2a qinzena 1930

This entry was posted on Dilluns, desembre 12th, 2011 at 10:11 and is filed under General, Memòria històrica, País Valencià, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.