Repassant les anotacions que l´amic Gentil Puig ha fet de la lectura del meu llibre de memòries Els Valors dels vençuts, de Foios a París passant per Barcelona, he tingut l´ocasió de rellegir el discurs que Pierre Vilar, en qualitat de mantenidor, va pronunciar el 1965 als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili,
No em resisteixo a reproduir-ne la part final que guarda tot el seu rigor i el seu valor d´ahir, d´avui, i de sempre:
(“¦)
Aquests Jocs Florals de la Llengua Catalana, no són la festa del passat, són – com ho ha recordat ja el nostre president- la festa de l’esdevenidor, no són una festa del recordar, sinó la festa de l’esperança.
Ho són -i això també és constatació, no una afirmació gratuïta o benèvola- ho són perquè, en uns dels punts de major densitat humana de les vores del Mediterrani, i dels punts més productius, més actius d’Espanya, i d’Europa, un poble sencer parla català, llegeix català, escriu català, devora llibres en català: els últims mesos en donen la prova més colpidora.
La lliçó de Catalunya no és, doncs, solament, una lliçó literària o una lliçó moral, sinó també, i abans de tot, una lliçó històrica -una experiència sociològica concreta. Com ho he dit ja, jo li dec d’ésser historiador. Al principi, jo havia considerat Catalunya en geògraf, com una realitat regional, física, natural -i això tampoc és inútil. Però no és suficient. Després he descobert Catalunya com una realitat humana, amb les seves permanències lingüístiques, folklòriques -és a dir com una comunitat estable, de llarguíssima duració- i això també s’ha d’estudiar, com la condició primera d’una possible nació. Però finalment Catalunya m’ha ensenyat que una nació no és pas una realitat eterna o prefabricada, sinó que és una realitat històrica, que es fa i desfà al ritme del temps, perquè té a cada moment les seves forces i les seves febleses, les seves possibilitats i les seves impotències, els seus renunciaments i els seus ressorgiments. Una nació, doncs, no es pot definir sinó relativament al temps, i a totes les circumstàncies que determinen la història, tant internes com externes, tant materials com morals, tant econòmiques com polítiques o espirituals: el destí històric és una totalitat.
Afegim: una totalitat diversa i estructurada: Endins, Catalunya, com qualsevol nació, té les seves divisions socials, les seves lluites. A fora, hi ha Espanya, hi ha Europa, hi ha el món. I ni el món ni Europa, ni Espanya, a mitjans del segle XX, són el món, l’Europa o l’Espanya del segle XIX, o del segle XII. Catalunya m’ha revelat allò que és història: La història ens ha d’explicar, a tots, ço que és, i ço que pot Catalunya, a cada moment.
Fa cent anys, quan es restauraven els Jocs Florals i el Gai Saber, les nacions, en els seus ressorgiments, depenien del que es deia minories selectes, forces vives, classes dirigents. En els ressorgiments del segle XX, els responsables de les nacions són les masses, és el poble.
Permeteu que, en aquest discurs de gràcies dels Jocs Florals, als seus organitzadors, als seus amics, als seus premiats, les gràcies es dirigeixen també al gran absent, al gran present: el poble de Catalunya.