El nacionalisme de la preguerra que es desprèn dels escrits i la correspondència de valencianistes com els germans Angelí i Josep Castanyer, i òbviament el nacionalisme de Sanchis Guarner i Enric Valor, com el de Joan Fuster i els seus seguidors durant el franquisme, contràriament al que pretenen alguns, representen una línia històrica de continuïtat.
Allò que més defineix aquesta línia és el seu valencianisme indiscutible i la voluntat de fer del País Valencià un país equiparable als més moderns en tots els aspectes. El valencianisme republicà i Fuster van tenir el mateix objectiu: situar el País Valencià al capdavant de les idees avançades de la seua època; el nacionalisme republicà enganxant el valencianisme al republicanisme i al progressisme de l’Espanya federal que s’estava configurant. Fuster, durant el franquisme, fonamentant les bases culturals i una visió de país en consonància amb el segle XX i XXI.
Els uns i els altres conscients que un país isolat, desarrelat, renegant per ignorància dels seus orígens i fonaments, és una presa fàcil per un espanyolisme, més que conservador, reaccionari. I tots ells van ser víctimes dels mateixos adversaris. Car la finalitat que han perseguit i persegueixen el blaverisme i la dreta valenciana del Partit Popular, per molt que es disfressin de “valenciania”, és la mateixa que va perseguir el franquisme. Tota la seva acció -a més de la defensa dels seus privilegis- consisteix en podar les arrels i branques del país per no deixar-lo surar. I la seua potencialitat de mitjans -començant pels mediatics- els permet guanyar molta gent, a més d’aquells que es volen deixar enganyar.
En aquestes condicions, tot el que contribueixi a la dispersió de forces en l’ampli camp del progressisme i del valencianisme polític, tot el que no siga apropar tota l’esquerra al nacionalisme valencià en sentit ample i aquest a l’esquerra, és fer objectivament el joc dels adversaris del País Valencià i del progrés.
L’esquerra majoritària valenciana no pot deixar de contribuir a fer país, i si per voluntat pròpia es queda al marge, cal fer tot el possible per incorporar-la! L’interès general de país, l’interès de tots -hi comprés el seu- radica en que es desmarque amb claredat de l’Espanya centralista i uniformadora de la dreta espanyola i faci del seu federalisme proclamat, una realitat.
I mentre no haurem comprès això els uns i els altres, partits polítics, moviments nacionalistes i moviments socials, mentre no anem tots a una, mentre la ciutadania vegi els seus autèntics representants embarcats en batalletes estèrils per intentar disputar-se la molta o poca -per desgràcia- influència que puguen tindre, la dreta continuarà assolint els seus propòsits: ocupar el poder i “desvalencianitzar” inexorablement el país.