Potser el nom de Rubina Alí no us digui gran cosa. Rubina és la nena de nou anys protagonista de la pel·lícula Slumdog Millionaire. L´anaren a buscar al barri Garib Nagar, un poblat de barraques fetes amb material de recuperació -plaques de llauna, planxes de fusta y lones de plàstic- prop de Bandra, a l’India.
Desprès de l´èxit del film -quatre premis als Globus d’Or i 8 Oscars- li van prometre a ella i el seu pare moltes coses que no han complert, entre elles una casa. Avui Rubina continua vivint al poblat jugant entre les vies del tren i la immundícia.
El més significatiu però és que els responsables de la pel·lícula li van fer firmar al pare de Rubina que no tenia idea del que podia demanar un contracte saldat en 600 euros! Què li hagués costat a l´equip britànic de la pel·lícula pagar a la nena les quantitats que haguessin pagat a un nen dels nostres països? Inclús la meitat o molt menys fins i tot, i no aquesta quantitat ridícula!
Que aquest comportament el tinguin els executius de multinacionals de roba d´esport es pot pensar que no és d´estranyar. Però gent que se suposa, per la seva qualitat d´artista, tenir una sensibilitat més humanitària, tinguin la mateixa actitud ja és més inquietant. Algú pot dir que no és l´equip artístic sinó els productors els responsables. D’acord! L´equip artístic però, no se´n ha assabentat o ha mirat cap un altre costat.
Justament! Un comportament prou generalitzat que permet que passen tantes coses que tenen solució.