Sempre he distingit Espanya i les institucions espanyoles, del poble espanyol. I és més, sempre he considerat el “poble espanyol” o millor dit, tots els pobles que configuren l’Estat Espanyol com unes víctimes de les seves institucions. I d’altra banda també he professat un valencianisme sentimental primer i un catalanisme desprès, de respecte a una llengua i una cultura, i a una història que contràriament a l’espanyola s’ha distingit des dels seus orígens per la seva característica democràtica, sempre avantçada al seu temps. Per tot això i pel respecte als lligams i llaços afecius creats pels ciutadans durant aquests 300 anys de poder conquistat per la força de les armes pels Borbons des de Felip V, i revalidat al segle XX per Franco, capaç de firmar el “enterado” contra el President Companys i alhora contra el seu correligionari, el catòlic Carrasco Formiguera per “separatistes”. Durant anys he optat per la forma de govern que creia més idònia als sentiments –més que interessos- dels pobles de l’Estat espanyol, és a dir, pel federalisme. I això fins que he arribat a una sèrie de conclusions:
La primera, la constatació de la diferència sobre el tema identitari entre els ciutadans de Catalunya d’orígen immigrat i els de la resta de l’Estat. La segona, que Espanya no seurà a la taula de negociacions amb la nació catalana com preteniem els federalistes més que forçada i obligada.
La tercera conclusió és el convenciment de que Espanya necessita “un xoc” per acabar amb els seus dimonis. I aquest xoc pot ser la declaració unilateral de la separació de Catalunya amb Espanya.
I una altra conclusió és que som al segle XXI, que una nació com la catalana té el dret a decidir el seu destí, fora de legalismes caducats, i que l’opinió internacional abonaria les seves decisions per poc que aquestes s’expressaren amb el rigor i garantia democràtica necessària.
I per acabar, he deixat de considerar l’independentisme responsable d’una eventual ruptura traumàtica en el si de la societat catalana, i entre aquesta i Espanya, considerant els responsables d’ una ruptura traumàtica, aquells que no respecten la democràcia i els drets i sentiments dels altres!
[…] Amb el professor som més o menys de la mateixa generación i no sé si hem seguit la mateixa trajectòria política. Però ell des de Madrid, i jo des del País Valencià, sobre el problema de l’Estat espanyol, arrivem a la mateixa conclusió com explique a comtinuació en Per què la Independència? […]