Entre els meus papers he trobat un text amb aquest mateix titular; és un article de finals del 1991, elaborat col·l·lectivament i publicat a la premsa signat pel Club d’Opinió Emprius.
No sé si hi ha motiu per celebrar que la situció política que s’hi descriu sigui la mateixa que ha conduit a constituir actualment la plataformaCatalunya, Causa Comuna. I les idees isolucions que s´exposen a l’article, algunes coïncidexen amb les que la Plataforma ha elaborat darrerament en la seva primeraConferència Oberta , i algunes altres, la Plataforma les podria fer-les servir encara avui.No és d’ens ha de sorprendre que els mateixos mals necessitin els mateixos antidots. El que potser sí s’ha de lamentar és que la desafecció de la política per part de la ciutadania perduri en el temps. I la conclusió que s’ha de treure és que probablenent als partits els costa fer els seus deures. A.C.
Deia Emprius al seu article: “Una resposta tòpica ens diu que en una societat individualista, insolidària i hedonista, com és la nostra, predomina l’interès particular i s’obliden, no interessen, els afers de la comunitat, sols és pacialment cert. De fet existeixen formes d’associacionisme que, tot i el febles que semblin, agrupen milers i milers de ciutadans a l’entorn d’objectius col·lectius: associacions de veïns, ateneus culturals, clubs d’opinió, clubs esportius, cases regionals, moviments ecologistes i feministes, associacions religioses, grups pacifistes, de voluntariat,humanitartis, ONG’s en general creades en suport de qüestions nacionals i internacionals concretes, etc… Per no citar col·legis professionals que defensen interessos col·lectius, però corporatius.
La qüestió, doncs, no és que la gent es desinteressi pels afers polítics en la seva accepcióde col·lectius o cívics sinó que perd interès en la política que fan els professionals, els partits polítics. Per què?
La política, la que fan els partits i les institucions públiques, vista de fora estant, és una activitat realitzada per iniciats, com si de sectes es tractés, que decideixen allò que és bo per a tots mitjançant la regulació de les activitats públiques i privades –les lleis- i la distribució dels cabdals públics –el pressupost-.
En democràcia formal els actors de la política són representants dels ciutadans els quals són convocats periòdicamentper elegir-los. La maquinària electoral –perquè es tracta d’una màquina- és com una caixa negra en la qual entren els vots dels electors i de la qual en surten els elegits i les polítiques que proposen fer. La qüestió de fons és que el ciutadà normal i corrent no sap res del que passa dins d’aquesta caixa. No és transparent, no li expliquen i, finalment no l’interessa.
Però sospita que tot el suposat mistèri que contè la caixa no és sinó una pura, i dura lluita per fer-se amb el seu control, la lluita pel poder polític.
I, conclou, que la política no és sinó l’exercici del poder. I res més. Constata que una característica de l’activitat interna dels partits i dels governs és el secret. Sembla que va ser Michel de Montaigne que va dir allò que “el secret és poder”. Secretes són les deliberacions dels partits, secretes les deliberacions dels Consells de Ministres i les del Consell Executiu de la Generalitat. No consten en acta els vots particulars d’aquells que discrepen perquè hom pressuposa la solidaritat dels col·lectius en la tasca de govern.
Aquesta mal entesa solidaritat porta al corporativisme- dels governs municipals encara s’en diu “corporació”- segona característica destacada. Els dissidents són marginats, les candidaturesgairebé sempre úniques. El vot es fa, sovint, a mà alçada o per aclamació.