Hi ha gent que sempre té interès en repartir faltes i bones a tots els camps, el famós “tots són iguals”. A la nostra Guerra Civil, per exemple, es van cometre assassinats als dos bàndols, i en alguns casos de manera igualment execrable. La, o les diferències, tanmateix, són fonamentals.
Els qui primers van tirar la primera pedra foren uns, els sublevats. I no val a dir, en un règim democràtic com fou la República, que la situació havia arribat a un punt d´exasperació que legitimara una intervenció militar que sols té justificació -i encara, per ordre del govern legal de l’Estat- per repel·lir una agressió estrangera.
L´altra diferència fonamental entre els dos adversaris de la contesa és que els crims que es van cometre en el territori republicà, no foren les autoritats que els cometeren, foren actes d´incontrolats, dels excloses de sempre de la vida, mentre en el camp dels sublevats fou tota una màquina repressiva que procedia a les matances amb salvadors de pàtries, comandaments militars, escamots d´execució i redemptors d´ànimes inclosos.
I, fins i tot en el capítol de la propaganda, les actituds no són les mateixes. On hem vist la dreta invitar al poble a obrir els ulls, sense més consigna que simplement la d’instruir-se? Una consigna emblemàtica de l’esperit de la República, inclús en temps de guerra.
I em direu, a que ve tot això a aquestes alçades?
Doncs perquè he vist aquests dies a El País el cartell del pintor valencià Vicente Vila Gimeno “Wila” que acaba de morir als 101 anys, perquè encara avui hi ha gent que entreté dubtes, que no es resigna a condemnar aquest passat franquista i que per poc que les circumstàncies semblessin justificar-ho, tornarien a les mateixes.
I perquè per desgràcia, hi ha massa ciutadans que voten a aquesta gent!
Amic Àngel,
El meu pare havia fet cartells pel POUM. Després i fins que la salut li ho va permetre, va posar la seva capacitat creativa al servei de les seves idees de progrés.
La comunicació, la publicitat o la propaganda (diferents matisos per a un mateix tema), son en bona mesura l’eina fonamental que fa avançar o recular una organització o una ideologia. Si a més, la cultura dominant ha fet penetrar el seu llenguatge fins a fer-lo l’unic per a la gran majoria dels ciutadans i no es posseeixen els mitjans de difussió suficients, el missatge emès per l’esquerra ho té pelut.
A veure si trobem bons comunicadors!