El Manifiesto por la lengua común ha suscitat -sortosament- una crítica pràcticament unànime dels especialistes en humanitats, lingüístics, sociòlegs, alguns escriptors… Els seus arguments han estat molt tècnics, molt vàlids, documentats i concloents però al meu entendre no han posat l´accent en la veritable motivació. Per mi l´objectiu dels promotors del Manifiesto no era d´alertar del perill que corre la llengua castellana, ni de defensar els drets dels castellanoparlants a Espanya. Gent com Fernando Savater, Albert Boadella o Vargas Llosa prou saben que això és ridícul i que si algun perill corre el castellà -que tampoc- no és aquí, sinó a fora, i front a altres llengües que les peninsulars.
Malgrat que pugui semblar una barbaritat tractant-se d´intel·lectuals com els que hem citat, el que els ha mogut a promoure el Manifiesto és una certa concepció d´Espanya; una concepció, per molt que els hi pesi, més a prop -com vaig escriure i no me´n desdic- de l´España Una Grande i Libre que de l´Espanya democràtica! Si aquesta acusació els vingués d´una veu més autoritzada que la meva, posarien el crit al cel, però que hi vagin pensant, perquè fora d´aquesta explicació sols hi ha desinformació, mala fe o cinisme, tres actituds que no crec que els siguin pròpies.
I aquests dies hem tingut un Manifiesto bis, la ficada de pota, La fabulosa “ânerie“ com escriu Raimon Obiols, perpetrada pel segon de bord de CiU Felip Puig. I la coincidència no es d’estranyar car sociològicament aquesta gent no està tan allunyada com ells creuen, i sembla. Estudiants estrangers d´una classe de català, segons El Periódico, no se´n avenen, no ho entenen: “¿Ridiculitzar a algú per l´accent quan s´esforça i parla una llengua que no és la seva?” s´exclamava un d´ells. De fet, segons el diari, en la classe, ningú sabia qui era Felip Puig i alguns confonien José Montilla amb Josep Lluís Carod Rovira, el que explica aquest tipus de reacció plena de bona fe i una mica despistada.
Car en la bajanada de Puig, com en el Manifiesto –però diferent- el fons de la qüestió és altre. El que ha mogut Felip Puig a declarar que el president de la Generalitat “destroça el català” no és la finor del seu orgàn de l’oïda, ni molt menys el seu “amor” per la llengua ja que aquesta gent no dubta en passar olímpicament d’ella quan els seus interessos empresarials o compromissos socials estan en joc; això és l´excusa, el que ha mogut Felip Puig és que no admet, ni política ni visceralment, que el màxim exponent del govern català no sigui del seu món, de la seva “casta”. Aquesta és l´espina que tenen clavada, a més, és clar, d’haver perdut el poder.
Tot els demés arguments són fal·làcies; pura i inacceptable demagògia que desacredita a qui hi recorre.