L´Església, desprès d´alguns anys de relativa discreció durant la transició, des de fa un temps sembla que vulgui ser omnipresent a la societat, o al menys així m´ho sembla a mi. Avui, a la premsa tres notícies tenen l´Església de protagonista.
No sabia -me´n acabo d´assabentar- que una hòstia, perquè es pugui considerar sagrada forma, ha de contenir una certa quantitat de gluten que les persones celíaques no poden tolerar.
Atenent-se a aquesta circumstància en una parròquia de la diòcesi d´Osca volien fer combregar un nen celíac amb vi i no amb una hòstia de blat de moro com desitjaven els seus pares. Aquests han remogut cel i terra -mai més ben dit- per finalment arribar a una solució: importar hòsties confeccionades a Alemanya amb prou de substància albuminoide per poder ser “religiosament” vàlides i no massa per poder ser tolerades per un celíac!
I ara les crítiques unànimes es dirigeixen contra l´intransigent bisbe d´Osca-Jaca i la seva intolerància. No hi estic d´acord; aquest home només feia que aplicar el “reglament”! Com tampoc estic d´acord amb la “víctima”, o millor dit, amb els pares de la víctima, capaços de tolerar la intolerància i jugar a un joc absurd, tan ridícul i surrealista com per fer perdre la fe a la mateixa Magdalena!
El segon tema d´actualitat és l´exposició de cartells de la Guerra Civil a Montserrat. La notícia sorprèn en un primer temps: què fa una exposició com aquesta en un lloc com aquest? Segons el pare benedictí Marc Taxonera comisari de l´exposició la idea és Recordar per no tornar-hi. I amb això estem totalment d´acord.
Però afegeix: “Va ser una salvatjada per ambdues parts”. No, no i no! En els dos camps es cometeren salvatjades, és cert, però és pervers i injust repartir d´aquesta manera les faltes i bones. Solament els qui trencaren la baralla aixecant-se militarment mantenen aquest discurs. Car no es pot posar en el mateix pla els crims comesos en el territori d´un govern legítim atacat pel seu propi exercit i desbordat pel “carrer” que la estratègia del terror planificat pels alts comandaments militars amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica. I és trist a aquestes alçades sentir-li dir a un membre d´una Església que un cop més es va bolcar en el camp de sempre, “Vull dir als hereus dels partits i sindicats que haurien de demanar perdó.”
Finalment el tercer i últim tema és de tot un altre nivell, es tracta de l´article Votar cristianamente de Toni Comín, diputat del Parlament de Catalunya (PSC-CpC) a El País.
És evident que en aquest cas no solament s´ha de respectar, sinó que no es pot deixar d´estar d´acord amb el que expressa en aquest article un cristià de base sincer i compromès amb la societat en la que viu.
Tanmateix em permeto senyalar des del meu punt de vista una petita contradicció al diferenciar laïcisme i laïcitat i a la vegada reivindicar el lloc públic de la religió que és igual que dir l’Església. Ara bé, Comin deixa les coses perfectament clares quan escriu: “En qualquier caso, si algún problema sigue teniendo Espanya hoy no es tanto de laicismo excessivo como de laicidad insuficiente”.
És per aquesta mateixa constatació -que jo també faig- que modestament em permeto insistir, un dia sí i un altre també, en un tema que al no estar resolt, està a la base -amb la qüestió territorial- de molts dels problemes que té plantejats aquest país.