Estic seguint el que escriuen sobre el tema de la unitat de la nostra llengua i l’actuació de l’Acadèmia L’AVL, Toni Mollà i Francesc Viadel que com a periodistes i escriptors no solament han seguit el tema pràcticament des de que es va plantejar sinó que l’han estudiat . De Viadel m’ha agradat i retinc l’expressió hispanovalencianisme amb el que qualifica el Partit Popular i en general els anticatalanistes. Considere l’expressió una excel·lent definitinició que delimita molt més precisament la frontera que divideix actualment la societat valenciana, que la que fa referència a estar en contra, de Catalunya. Més que el terme blavers que fa intervenir la senyera de la ciutat.
Als dos amics els faré un mateix retret: al meu entendre parlen massa del que fan els nostres adversaris i massa poc del que fem o ens convindria fer als defensors i utilitzadors de la nostra llengua per mantener-la i expandir-la. Ara mateix onsidere que val la pena defensar l’AVL però no per llegir-ho explícitamente en els seus escrits, sinó per intuïció política.
Actualment ens trobem amb l’existència de dos organismes sobre la llengua, l’Institut Ramon Llul per una part i l¡AVL per altra part. És evident que la situación política, sent actualmente la que és, seria il·lusori plantejar un treball en comú de les dues entitats -a menys de fer-ho clandestinament!- i encara menys una fusíó. Però això no ens hauria de limitar plantejar el futur, un futur que en el pitjor dels casos, els països que compartim lamateixa llengua, Principat, País Valencià, Balears Andorra, Catalunya Nord i Alguer) hauriem de saber si és convenient tècnicament i positiu, quan les circumstàncies polítiques ho permetin, disposar d’una sola i única institució on hi haurien epresentants d’aquests diferents països.
Ara mateix no sé si és desitjable o una aberració. Il els que en saben, els filòlegs i escriptors com els que hem parlat guarden un silenci reservat. Es comporten com fan els polítics però sense l’excusa que ells que no tenen necessitat d’anar a la caça dels vots, i no tenen per què mostrar-se tan prudents!