D'un temps, d'un pais

No sé si ser gran és un defecte o un privilegi però em ve de gust contar una anècdota dels temps en que era estudiant, una anècdota que denota un esperit diferent al de l´actitud bel·ligerant de la jerarquia eclesiàstica espanyola de sempre.

Per allà l´any 1958, a la residència universitària de Bouffémont prop de París, en plena guerra d´Argèlia, en oposició al grup d´extrema dreta existia una al·liança amistosa entre l´esquerra i el mossèn de la residència que venia a les xerrades que organitzàvem el grup d´esquerres mentre nosaltres assistíem a les seves. A més, com a la residència no hi havia capella i la missa s´havia de celebrar a la sala d´actes, i com el mossèn es trobava prou sol, cada diumenge al matí -no, no li fèiem d´escolanets!- l´ajudàvem a preparar l´altar, “plantar el decorat” com en dèiem nosaltres amistosament. Els d´esquerra ajudàvem el pobre mossèn a ordenar les cadires i a muntar l´altar (una gran taula rectangular ornada d´una creu de fusta desmuntable) mentre que l´extrema dreta assistia a la missa!

És probablement el preu a pagar: una Església pobra i unes relacions entranyables amb el “poble”.

Molt aviat, havia hagut d´entendre què feien els pares a França, i jo amb ells. I òbviament, em vaig trobar amb la Guerra Civil i vaig topar amb”¦ l´Església, com era inevitable. Quan les reunions del mossèn no resultaven prou animades jo li plantejava el paper de l´Església catòlica espanyola en la nostra guerra.

Aquestes intervencions tenien un doble avantatge; el mossèn estava satisfet perquè animaven les seves xerrades i li donaven peu a definir què era i que no havia de ser, segons ell, el cristianisme; i a mi em permetien obtenir, d´una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l´actitud de l´Església espanyola, abans, durant i després de la guerra civil.

Al final del franquisme, el cardenal Tarancón va voler redimir l´Església espanyola dels seus pecats i facilitar la transició. Avui però, sembla que tornem a les andanades i es constata una novetat important: “el canvi d´actitud (de l´Església) respecte a l´Estat aconfessional”. No ho dic jo, ho diu Alberto Oliart, ex ministre d´Adolfo Suarez i Leopoldo Calvo Sotelo en un excel·lent article a El País, Los objetivos de la transición:

“Tres apartados de la nota de la Comisión Ejecutiva de la Conferencia Episcopal del pasado diciembre -el consejo sobre el voto de los católicos, su juicio sobre la unidad de España y el juicio sobre el terrorismo- son de carácter político. Como lo son las declaraciones de algunos cardenales y obispos. Tienen constitucionalmente derecho a hacerlo, como cualquier otro agente político o ciudadano. Pero deben admitir que, al hacerlo, pueden recibir las mismas críticas y descalificaciones que los demás sujetos políticos o ciudadanos, sin que eso suponga un ataque a la Iglesia. Y también que la opinión política pública de un obispo o cardenal tiene el mismo valor que la de cualquier ciudadano. La nuestra es una democracia constitucional de ciudadanos libres e iguales. A mi juicio, ciertas expresiones de condena frente al desarrollo de leyes aprobadas por mayoría en las Cortes debieran ser más medidas (“¦) porque dada la categoría eclesial de los que emiten esas opiniones, pueden dificultar o dañar la necesaria convivencia y el consenso político básico de la democracia constitucional.

La situació en la que es debat en aquests moments el Partit Popular, lluitant alguns, per conservar la línia i la sintonia del seu partit amb l´actitud més radical dels bisbes, fa que aquest toc d´atenció per part d´un home de centre com Oliart, sigui del tot oportú.

This entry was posted on Dimecres, juny 4th, 2008 at 10:48 and is filed under Ètica/Laïcitat/Religió, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.