Durant anys, els «servidors» de la Justícia d´aquest país han viscut més o menys discretament. Un proverbi francès diu: “Pour vivre heureux, vivons cachés”. I és el que han fet els nostres jutges i magistrats durant anys de democràcia; han viscut sense fer parlar massa d´ells; per utilitzar la paraula francesa, han viscut més o menys “ocults”. De manera que si el proverbi gal és cert, es normal pensar que vivien feliços en mig del caos organitzat.
Tot d´un cop el drama de l´assassinat de la petita Mari Luz a conseqüència de la desídia flagrant d´un dels seus, el jutge Tirado, trenca la placidesa regnant i els jutges en primer lloc descobreixen que el desordre en el sistema judicial prové d´una falta de mitjans que fins la data havien preferit no reclamar; en tot cas no amb la fermesa que els exigeixen avui.
Per experiència podem assegurar que les piles d´expedients damunt les taules són el resultat d´una acumulació de treball no portat al dia, podent-ho fer. En tindríem la prova solament calculant, per una banda, el temps necessari per tipus d´expedient i nombre d´expedients (la càrrega de trball) i d’altra banda, les hores de treball disponibles; tot, generosament calculat, doblant i triplicant els marges per assegurar els imponderables i sense explotar el personal. Però aquest mínim control demana planificació, dons de direcció i d’organització que no tenen tots els responsables i els qui en tenen, els apliquen en empreses o gabinets propis.
Avui, un dels grans arguments que avancen per justificar la vaga insensata que preparen és la manca de mitjans informàtics en els jutjats.
I els mitjans d´informació se´n fan àmpliament ressò; però el que no diuen aquests mitjans és que per informatitzar una empresa o una administració no és suficient fer inversions en ordinadors, programes i aplicacions.
Per portar a bon terme la informatització d’una organització es requereix la implicació i un esforç considerable -si bé limitat en el temps- de tot el personal, però en primer lloc dels responsables i dirigents. Car val a dir, també per experiència, que no són els treballadors de la funció pública els responsables de les mancances constatades, sinó els seus caps, l’enquadrament que en general no compleix la seva tasca. Als funcionaris de base se´ls hi pot aplicar, sense por a equivocar-se, la famosa frase: “Que buen vasallo sería si tuviera buen señor”.
A la sortida del franquisme, a l´Administració Local la proximitat a la ciutadania va fer que els polítics elegits (alcaldes i regidors) poguessin pressionar “los cuerpos nacionales” (secretaris, interventors…) i les dificultats van poder ser superades malgrat les reticències inicials.
No ha estat així a l´Administració Central més allunyada del ciutadà. La Seguretat Social és un cas a part, probablement perquè els responsables s´hi van implicar amb la intensitat que calia, però avui en dia el Padró d´Habitants i el Sens Electoral, per exemple, si bé estan informatitzats, el Sens Electoral encara no és informàticament el que hauria de ser, un subproducte del Padró. Coninuen actualitzant-se per separat com quan s’havien de realitzar manualment, amb els conseqüents errors que el procediment genera i que tothom constata cada quate anys, a les eleccions. I això és així perquè fusionar els dos padrons és un treball que no pot ser totalment automàtic i necesita una intervenció manual important que fins a la data no s’ha fet. I això per no parlar del Cadastre.
La informatitzacó de la Justícia és essencialment una gestió d´expedients, amb uns circuits i funcions que analistes externs, sense un suport, una implicació i un esforç del personal qualificat de Justícia, no poden dissenyar correctament. Una informatització no reeixida en aquest tipus de treball, produeix més contratemps que una correcta gestió manual.
I és aquesta implicació i aquest esforç que han mancat; i probablement no tant els recursos! I d´això cal ser-ne molt conscients perquè si ara s´assignen tots els recursos que teòricament facin falta, sense la garantia de que l’enquadrament i el personal de Justícia s´implicaran i faran els esforços que fins ara no han fet, podem estar segurs que dintre d´un temps n’haurem de tornar a parlar. Si no, temps al temps.