No és la primera vegada que constatem que en la major part dels diaris els titulars dels articles no corresponen al contingut del text. Sembla que hi hagi un responsable d’elaborar els titulars i que no és l’autor de cada article. Si a això li afegim que els lectors que no compren la premsa i la llegeixen als bars o les perruqueries fullejant-la i llegint per sobre únicament els titulars són una majoria, allò que queda en la ment d’aquests lectors és el que ha volgut el responsable dels titulars.
El darrer exemple en aquest sentit que tenim el trobem a El País on podem llegir com a titular: Corrupción en Catalunya. I com sots titular:Els casos “Pretoria” i “Palau” obligan a reaccionar i a asumir responsabililidades al PSC i a CiU.
I ja tenim condensats tres missatges clau: primer, Catalunya és corrupta, i segon, els casos apunten els dos grans partits catalans principals des de la transició.
I ens hem d’endinsar en el cos del text per saber que en un cas probablement es tracti de finançament irregular de CiU a través d’una fundació, i en l’altre, d’una banda de xoriços que s’han enriquit i que s’han trobat amb la porta als nassos quan han intentat subornar membres del govern català. Partint de la tendència entretinguda per alguns d’una corrupció de la política , la notícia periodística hauria de ser el fracàs recollit per la trama Pretòria amb la pressió exercida sobre el president Montilla i els consellers Castells i Nadal. I ser una mostra de que no tota la política és el niu de corrupció com ens volen fer creure els partidaris de “quan menys Estat, millor! Per aquesta gent la resistència a la trama corrupta per part del govern de la Generalitat hauria de ser notícia, comparable a la famosa “un home ha mossegat un gos”. Però està clar és que la seva finalitat és altra; continuaran amb en el seu propòsit i no haurem de quedar-nos amb els titulars i llegir
els articles si volem estar informats.
Hi ha un diari que es diu “Mediterráneo”, el qual és mestre en “l’art” de fer titulars. No em referisc al treball que puguen fer els seus periodistes, sinó a la gran dedicació dels seus directius a l’hora de fer aparéixer la realitat tal i com els agrada… als qui els paguen i manen. Com tants altres diaris, aquest periòdic era d’allò que es deia “prensa del Movimiento”, amb la qual cosa la seua quota de lectors era ben important en arribar la Democràcia… Després, va tindre una època d’obertura i finalment ha entrat en un període de pura demagògia i sensacionalisme.
Us posaré un exemple: Com tots i totes sabrem, el President de la Diputació de Castelló, En Carlos Fabra és al bell mig de tot un seguit de casos de corrupció. Doncs bé, per al Mediterráneo NO hi ha “Cas Fabra”… Hi ha “Cas Naranjax”, nom de l’empresa de productes fitosanitaris que, suposadament, ell beneficià amb tràfic d’influències i favors.
Igualment, quan una notícia no hi ha més remei que publicar-la, perquè del contrari ja fa massa lleig, aleshores opten pel “subjecte elidit”, operació sintàctica que consisteix a eliminar el subjecte o protagonista de l’acció. Exemple: “Piden que se mejore la estación de ferrocarril”… Però qui? Ah! Això no cal que ho sàpigues quan lliges el titular, has de mirar la lletra del cos de l’article… Tot i que si és el PP qui fa l’acció, aleshores… Tranquils, el PP tindrà un gran titular!