Des del 1714Catalunya no ha manifestat amb contundència a seva voluntat d’independència.
I quan diem Catalunya estem parlant de la burgesia catalana. Durant la dictadura amb el seu millor exponent Òmnium Cultural l’associació que combinava el franquisme dels seus fundadors amb el mecenatge a la cultura catalana i el seu catolicisme que comparat al nacional catolicisme espanyol podríem dir-ne que quasi era progressista, el que més es pretenia era tenir preparada la solució per la sortida del franquisme, una solució que excloïa la generació que va perdre la guerra… però no la que la va guanyar! I això, amb el consentiment de tothom. I de “aquellos polvos” no ens ha d’estranyar que tinguéssim “estos lodos”
Últimament,tal com ha anat el procés del nou Estatut, el recurs del Partit popular i la sentència del Tribunal Constitucional, la resposta de Catalunya ha de ser unànime. Es tracta d’una qüestió de dignitat. El nou <Estatut representa un progrés indiscutible en el finançament i l’autogovern. I l’objectiu essencial ha de ser reconquerir les les retallades del Tribunal gràcies a l’acció política i deixar-les sense efecte. I el president de la Generalitat i el seu govern això ho tenen molt clar. Espanya ho ha fet tan mal com ho ha pogut i ara tothom s’apunta a intentar apropiar-se per la seva tesi particular l’èxit previsible de la manifestació.
I la realitat és la qu és. I quina és o hauria de ser aquesta realitat? Una resposta unànime a la sentència del desprestigiat tribunal. I si no tinguéssim la solució, ens la hauríem d’inventar: Una manifestació multitudinària encapçalada per les autoritats del país amb el president de la Generalitat i del Parlament darrere una senyera, seguits pels partits polítics, les innombrables associacions i arropats pels ciutadans.
L’endemà, ja tindrem temps, sobretot de cara a les eleccions, a que cada partit reprengui els seus objectius, obertament, sense complexos. ense trampa, amb valentia , la sola actitud que a la llarga pot convèncer els ciutadans. Els independentistes per la independència, els federalistes el federalisme, i Artur Mas… el seu somni de ser president.