Pensem sincerament que ha arribat l´hora de parlar clar davant la suficiència i la inconsistència de les declaracions dels màxims representants de les autonomies espanyoles, tant governades pel PP com pel PSOE, sobre el tema del finançament de Catalunya.
Potser calgui deixar de banda la reserva i la bona educació que tradicionalment sempre han prevalgut a la societat catalana, per recordar alguns fets. Llegint els diaris de cada dia entren ganes de cridar: “Però què s´han cregut?”
Primerament si Espanya té avui 17 autonomies no és perquè ho hagi volgut el poble espanyol. És perquè a la sortida del franquisme els catalans van reivindicar els seus drets històrics, no tant els perduts el segle divuit, com els de la Generalitat republicana que van ser també abolits per la força de les armes.
I als inicis de la transició democràtica, que podia haver estat l´ocasió de la configuració definitiva d’un Estat plurinacional, els dirigents espanyols reaccionaren amb un patriotisme visceral en lloc d´atendre´s a la situació real secular de l´Estat espanyol i satisfer les reivindicacions solament d´aquells territoris que les plantegessin. Preferiren imposar sense preguntar, “el cafè per a tots” amb el sol objectiu de salvar, en aquelles circumstàncies, l´Espanya unitària. I encara hi som.
Quan Catalunya ha defensat els seus drets com a nació han sorgit sempre d´Espanya les mateixes veus, a dreta i esquerra, volent donar lliçons de democràcia als qui sempre -sempre, com a societat- han anat un pas endavant. Aquesta gent, en nom dels drets individuals -d’altra banda inalienables- no ha dubtat en atacar els drets territorials, mai els seus, sempre els dels altres.
I quan es demostra la barbaritat econòmica i social i la injustícia de que Catalunya sigui dels territoris que menys rebin de l´Estat per càpita, aleshores aquestes mateixes veus no reparen en contradir-se, fan seu el concepte de territori, i llancen un altre crit més demagògic, si cap, que l´anterior: “Territoris rics contra territoris pobres!” I no dubten en fer el ridícul, i caure en el contrasentit, des del punt de vista del mateix nacionalisme espanyol que sempre han defensat a creu i espasa -mai tan ben dit- amb el “si Catalunya ho té, jo també ho vull!”, vingui a compte o no.
Siguem coherents; o el tema és el dret de pertànyer a un grup humà, una societat, una nació -bé sigui la catalana, la basca, la valenciana, la gallega o l´espanyola- o bé es tracta simplement de la “pela”, de la defensa aferrissada dels interessos econòmics de cadascú. Ho diu el mateix president d´Extremadura, Guillermo Fernández Vara: “Extremadura no la representa ningú més que jo. Chaves em representa al PSOE; no com extremeny”. Això és doncs vàlid per a tots, com Esperanza Aguirre ho acaba de demostrar acceptant una formula de finançament que sembla que li convingui. La realitat és que tots defensen uns principis, unes essències més o menys contrastades, a la vegada que uns interessos materials que sembla que només siguin sòrdids quan els defensa Catalunya.
I en aquest sentit encara no he comprès i espero que algú m´ho expliqui -bé sí, alguna cosa ha de tenir a veure el fonamentalisme clerical carlí i la persistència de la unitat de religió- com és que Catalunya que ha contribuït com ningú a la prosperitat de tots -però lliberal- rebi en contrapartida la reprovació i desconsideració unànime de l´Espanya profunda, i altres, sense despendre´s d´un euro i sense poder controlar la pròpia violència, obtenen com a mínim, simpatia i una benvolent neutralitat. Entenent-nos. No és que reclami jo ara res contra bascos i navarresos, al contrari; el que reclamo és més justícia per Catalunya en tots els sentits, en el tracte econòmic i en el polític. Sempre i a totes les latituds, ja sigui entre Estats o a l´interior dels Estats, ja sigui just o injust, la influència política ha anat de parella amb la econòmica. Sempre i arreu, menys a Espanya.
Mentre sigui inconcebible, com ho és per tots, un president del govern espanyol català, tindran raó de ser aquells que opten per l´independentisme. Vam pensar un moment que “l´encaix” de Catalunya amb l´Estat espanyol podia ser una realitat. El president Maragall va ser la primera víctima del que cada vegada més, apareix com una utopia.
Segons com vagin les coses no m´estranyaria que el president Montilla, amb el tripartit, en fos la segona.
Salutacions des de fora de Catalunya i ànim!
Com a valencià, estic avergonyit del paper que pren el meu govern en tot aquest afer. No ho dic perquè sí, sinó perquè venint d’un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, incomprensiblement, continuem sent contribuents nets al sistema fiscal espanyol.
A algú li ha vingut molt bé repetir allò de què “Valencia es una tierra muy rica” o que vivim al “Levante Feliz”… Tan rica que tenim el deute més gran entre totes les autonomies espanyoles… Tan rica que mentre puguem pagar quatre traques, dos mascletaes, cinc-centes paelles, dos gots d’orxata i mig got de “llimonà” tot va d’allò més bé… Tan “rica” que el Paco Camps (àlies el mig frare), ha eixit en defensa de la “solidaridad entre todos(as) los(as) españoles(as)” sembla que mogut per la primera estrofa de l’himne “rechonal”: Per OFRENAR noves glòries a’spanya… Sense tindre en compte que eixe servilisme és el que ofega este poble ja des d’abans de Felip V… Ara que, ben pensat, a ell i als amics/gues eixe servilisme és el que els ompli les butxaques.
Per això propose que els valencians, en prova de suprema gratitud al molt honorable Paco Camps, ens afiliem tots al PP, fem un sistema de partit únic, cantem “tots a una veu” l’himne “rechonal” este Nadal, el declarem president a perpetuïtat, a Rita la fem Fallera Major del Regne i que “mo n’anem” tots de bufa i ja pagarà “Rita la Cantaora”… Per cert, si ens en passem del pressupost, ja anirem a demanar (què dic? Exigir!) diners, aigua o el que siga als “insolidaríssims” catalans. D’acord?
Valga açò per fer befa d’una situació que ja porta massa temps corcant-nos! I Àngel, segueix així d’actiu! Gràcies!