A les eleccions al parlament de Catalunya CiU ha obtingut 50 diputats, 21 ERC, 20 PSC, 19 PP, 13 ICV-EUiA, 9 C’s i 3 CUP-Alternativa d’Esquerres.
La primera constatació objectiva que es pot fer a la vista d’aquests resultats és que l’oportumisme d’Artur Mas de pujar al carro de la manifestació de l’11 de Setembre organitzada per la societat civil no li ha permès evitar la desfeta que han patit tots els governants que han hagut d’afrontar la crisi. Una desfeta relativa en la mesura que ha tornat a guanyar les eleccions.
Però el segon tema, per voluntat del mateix president de la Generalitat , subjacent en aquestes eleccions era l’exercici del “dret a decidir” per part de la societat catalana, un dret democràtic elemental, que nosaltres no confonem amb el sobiranisme (ja en parlarem quan vingui el moment) si bé en aquest cas els partits que no han dubtat en declarar-se independents i partidaris d’un Estat propi han guanyat i de llarg les eleccions.
Tanmateix aquestes qüestions han dividit la mateixa coalició convergent i el socialisme català a remoc de l’espanyol. però sobretot s’hi oposen totalment la dreta catalana i espanyola. Per tant, és summament interessant analitzar els resultats a la llum d’aquestes observacions i constatar que la gran majoria del poble català ha mostrat de manera afortament majoritària la seva voluntat de ser consultat sobre si vol ser partidari d’un Estat propi. I el nacionalisme espanyol i el mateix govern farien un greu error de de no atendre aquesta voluntat tan clarament expressada com reconeix la premsa estrangera al contrari del que fa la premsa espanyola.
En aquestes eleccions els partits partidaris del dret a decidir i que han apostat pel sobiranisme sumen, si comptem CiU, ERC, ICV i CUP: 87escons! I els partits contraris al dret a decidir, PP i Ciutadans 28 escons!
Les dues darreres conclusions que treure’m del 25/N són que les forces espanyolistes han fet el ple, i pel que fa al PSC aquest ha pagat, com no podia ser altrament, la seva subordinació al PSOE i l’error de carregar a les seves espatlles Espanya sencera aixecant la bandera de l’anti independentisme, cosa que no havíem vist amb tanta contundència en defensa del federalisme! I el que han de fer els responsables del desastre del PSC (Navarro solament passava per allí) com els aconsellava Josep Ramoneda, és tornar-se’n a casa.
I pel que fa a la majoria sobiranista, si vol complir el mandat que li han donat els ciutadans i no causar frustracions té majoria per votar la consulta com la tenia abans de decidir Mas les eleccions.
Donat que les Corts espanyoles ja han negat a acordar l’autorització de la consulta , no cal tornar-la a fer per part de Parlament actual però sí demanar al govern català d’organitzar un referèndum a la vista i sota control de l’opinió internacional la qual cosa seria un cop d’Estat jurídic segons l’expressió d’alguns).
De no fer-ho seria un afront al poble català per part de CiU, ERC, IC-V i CUP de la magnitud de la sentència del Tribunal Constitucional retallant el Nou Estatut.
Com ho veig després del 25-N.
ERC, cap de l’oposició al Parlament, té la responsabilitat i el deure – junt amb en Mas – d’organitzar el referèndum durant la propera legislatura. El poble ha parlat i ho ha deixat clar, ha votat un Parlament sobiranista amb una majoria del 70 per cent.
Doncs saps que tinc l’inquietant pressentiment que el referèndum no es farà, coneixent l’actitud oportunista, dels darrers anys, del partit que ara lidera Junqueras? L’objectiu d’Esquerra ja el sabem, dedicar els seus esforços a aniquilar els altres i créixer: Catalunya pot esperar. Durant els set anys que va participar en el Govern de Catalunya no va fer absolutament res per l’independentisme. I ara, sobre el pla social: tindrà en compte i equilibrarà la situació dels excessius sous i privilegis dels parlamentaris comparats amb la resta de la població? Atacarà els bancs i els grans especuladors dels diners públics? Pararà els desnonaments? Queda per veure.
Difícilment CiU podrà entendre’s amb Esquerra. D’altra banda, ICV disposada a fer una oposició molt dura -es va quedar a un peu de demanar la dimissió de Mas, com ho va fer Rivera, i no pensa votar la seva investidura- cada hora que passa parla menys del dret de decidir. S’ha de dir que sempre ha tingut una posició aigualida en aquest aspecte. En quan al PSC, el segon derrotat del 25-N, que prou feines té amb la seva pròpia corrupció, continuarà amb el tronat tema del federalisme.
Em tem que comencem un altre cop un període de molta inestabilitat, potser un Tripartit a dos, que acabarà, com sempre, amb la gent farts dels polítics.
87 diputats independentistes marejant la perdiu durant 4 anys sense anar enlloc.
Espanya pot dormir ara més tranquil•la. Tots sols hem sabut destruir el somni, sense cap intervenció de fora. El repte que Catalunya havia posat a l’Estat amb el temps s’anirà diluint i només quedarà el record romàntic del que hagués pogut ser. Qui sap, potser la societat civil haurà de sortir al carrer novament i salvar la situació.
Si comprenc bé tots tenen la culpa menys CiU que té la seu embargada per corrupció i es llença a la busqueda d’una majoria absoluta quan Mas tot el que havia de fer era posar-se al davant del Parlament i liderar com a President de Catalunya -i no del seu partit!- a la majoria sobiranista que ja tenia. Si es confrmen les teves previsions tindrà raó el nostre amic historiador quan deia què Catalunya no ha volgut mai la independència, i jo tambél’hauré encertat de no haver donat el meu vot a un partit onservador abans de de que em preguntin el que vull!
socialment i amb el tema nacional confio també amb el poble, i no amb les classes acomodades sempre calculadores.
Al contrari, jo crec que el poble català sempre ha desitjat ser lliure.
El fracàs de Mas a les eleccions s’ha vist com un fracàs del dret de decidir malgrat que els escons al Parlament indiquin un clar avantatge del costat sobiranista. Per què? Perquè la política està feta també de percepcions i Mas (amb raó o no) era la cara visible, sobretot a l’estranger – com ho és l’escocès Alex Salmon -, de la voluntat d’un poble de ser lliure. El dur cop assestat al president de la Generalitat ha de repercutir seriosament sobre el procés cap l’estat propi iniciat el passat 11 de setembre. Encara que no l’aturarà. Aquest procés només es pot guanyar si comptem amb el recolzament de l’opinió internacional; sobretot el món mediàtic anglosaxó el qual aviat oblida i arracona, per manca de credibilitat, les causes liderades per polítics que han fet un estrepitós error de càlcul. Fora, els que havien donat suport a les ambicions secessionistes d’una gran part del poble català, ara hi veuen confusió… “Catalonian confusion” un article de la revista the economist.
Els votants que van aprofitat l’oportunitat per venjar-se del govern de les retallades representant, alhora, de la classe econòmicament dominant han reeixit. Ara, si creuen en la independència de Catalunya, han tingut, en aquesta ocasió, una visió molt curta, o no han sabut percebre de què es tractava. S’han deixat arrossegar per l’oportunisme d’ICV i en menys grau per ERC. Han anteposat els seus instints de classe a la idea de no viure ja més sota la tutela d’un estat que ens degrada i ens explota. El 25-N era un pas més en el camí cap a l’estat propi. Hem malmès una gran oportunitat.
Amic Àngel,
Sempre interessants els teus escrits, no puc deixar de participar en aquest tema.
Crec que a Catalunya tenim el costum de tractar la política en termes emocionals. Primer: no és el mateix (pel comú dels ciutadans) anar a una “mani” amb forta impregnació festiva, que votar en unes eleccions on es decideixen poders, que en un eventual referèndum, decidir si seguim en les pèssimes condicions conegudes o anem cap al misteriós i desconegut Estat Propi. (alguns no dubtaríem… tenim els fills grans i viuen en un altre país).
Segon: no jo no em veig en condicions de comptabilitzar (com s’està fent) la totalitat dels vots convergents com a “sobiranistes” ni tampoc la totalitat dels de Iniciativa … és a dir en el cas d’un referèndum on només hi ha dues opcions, el resultat no seria el mateix que en unes eleccions al Parlament.
Tercer: El meu parer és que una proposta de secessió només s’aguanta amb un govern de concentració on hi hagin TOTS els partits per l’Estat Propi. De moment cadascú , amb més o menys bona voluntat, tira cap a casa seva.
Una abraçada.
Josep, veig que vius lluny o que les delegacions de la Generalitat treballen bé fins al punt de comvencer’t que la coalició de Convergència i d’Unió Democràtica és més sobiranista que ERC. Aquí la gent savia que votava per unes legislatives. La premsa ha posat l’accent sobre el fracàs dels objectius partidistes de Mas però la premsa estrangera que he llegit reconeix que la gent vol ser consultada i que el sobiranisme continua tenint majoria al Parlament. Tanmateix comparteixo l’opinió de l’amic Enric quan diu: “jo no em veig en condicions de comptabilitzar (com s’està fent) la totalitat dels vots convergents com a “sobiranistes” ni tampoc la totalitat dels de Iniciativa “. Si es fes un referèndum jo tampoc crec que es guanyaria tot i pensar que s’ha de fer. Avui mateix Duran i Lleida ja ha dit que ell no anà a la manifestació per la independència sinó pel concert, i pensa que com ell molta gent!