El Taller d´Audiovisuals i la Càtedra de Joan Fuster de la Universitat de València han realitzat una sèrie de llargues entrevistes amb la finalitat de produir un documental sobre la vida i l´obra de Joan Fuster. Aquestes entrevistes -un total de 33- fetes a veïns i amics de Sueca de l´escriptor, i a intel·lectuals coneixedors de l´obra de Fuster, tant del País Valencià com de Catalunya, acaben de ser editades per la mateixa universitat. Amb el llibre, titulat Ser Joan Fuster, està inclòs el DVD de la pel·lícula realitzada.
Els enfocaments plurals i diversos dels entrevistats aporten nous punts de vista, alguns inèdits, i tots, interessants. Inclús a aquells que han llegit i coneixen Fuster, el llibre procura una informació valuosa perquè situa les idees de Fuster en el context humà i el temps en que foren concebudes.
Dels resultats en el camp polític de la seva obra, apareix, amb matisos -com no pot ser altrament- el fracàs actual degut a tota una sèrie de circumstàncies que cada dia que passa resulta més urgent d´esbrinar-ne les causes perquè no totes són imputables als adversaris polítics. Però el que més sorprèn, en una tria tan heteròclita de personatges entrevistats, és la unanimitat assolida -la similitud arriba fins i tot a la terminologia emprada, com si s´ho haguessin parlat prèviament entre ells- no solament en la vàlua de l´intel·lectual -que ningú posa en dubte- però sobretot en la gran persona que era Joan Fuster.
El professor i escriptor valencià Josep Iborra diu del “fenomen” Fuster: “És excepcional que del no-res aparega un assagista equiparable a qualsevol escriptor de primera fila d´una cultura normal. Per això era un fenomen insòlit”. Els més grans elogis però, com intel·lectual -fins al punt de situar-lo entre els dos o tres més importants de la cultura catalana del segle XX, provenen de Catalunya, de gent com Josep Maria Castellet, Joaquim Maluquer o Josep Fontana.
Castellet situa Fuster com “un dels millors assagistes catalans que hi ha hagut mai”. I Fontana considera que la feina de Fuster ha estat “una feina legítimament d´historiador” i que en conjunt ha tingut “uns plantejaments que provenen del rebuig a la imatge tradicional del Levante feliz i d´una decisió d´interrogar-se rigorosament sobre la seva societat” on, conclou Fontana, “aquí el paper de Fuster va ser determinant”. Fontana no deixa de remarcar que “el compromís pels Països Catalans comporta un cert voluntarisme que freqüentment ignora la realitat social de cadascun dels territoris que el componen”. En aquest aspecte Maluquer apunta un detall que lliga amb l´anterior i deixa entreveure una de les possibles causes del fracàs polític actual quan diu: “Una cosa és certa: el tipus de relació que mantenia Fuster a Barcelona era molt diferent de les que mantenia a València, pel que jo he vist”.
Com tot no pot ser perfecte, un retret que no sé si cal adreçar als preparadors dels qüestionaris de les entrevistes, als entrevistats o al mateix món fusterià. Malgrat que Fuster era indiscutiblement “un home implicat en el destí del seu poble”, el poble justament apareix poc; tot es passa en una espècie de cercle tancat entre les altes esferes de la intel·lectualitat d´aquell temps. I en aquestes condicions -en part explicables per la dictadura regnant- no és d´estranyar que a l´hora de la veritat, el poble, el poble real, també hagi estat absent, s´hagi quedat al marge.
Tot i això, donat que molts valencians han condemnat les idees de Fuster sense haver llegit una sola línia d´ell, de moment, després de la lectura de Ser Joan Fuster, s´hauria de decretar la prohibició d´opinar sobre les relacions Fuster/País Valencià/Catalunya a tot valencià que no s´hagués llegit, com a mínim, aquest llibre. Probablement no farà canviar d´opinió els enemics del país, però la societat valenciana parlaria dels seus assumptes amb més coneixement de causa i sobretot sense aquest complex d´inferioritat que es troba a la base -junt amb la ignorància i el conservadurisme reaccionari local- de la lluita contra Fuster i de la fòbia irracional i injustificada envers Catalunya, uns veïns amb qui els valencians hem compartit i compartim, una mateixa llengua i molts interessos, entre els quals els econòmics són dels més evidents.
No cal dir que el nostre valencianisme que no neix amb Fuster sinó que ve de més lluny, subscriu i fa seu pràcticament totes i cada una de les apreciacions contingudes en el llibre perquè les considerem fets més que opinions, com tot o l´essencial del que va escriure Fuster. I estem d´acord amb la conclusió de Fontana a la seva entrevista: “A mi m´agradaria pensar que el millor que es pot fer és que els valencians llegeixin Fuster en la mesura que encara tenen molt a aprendre d´ell”. O com diu un altre dels entrevistats, el professor i activista cultural Josep Lluís Bausset: “Hui la majoria de nacionalistes valencians (i valencianistes afegim nosaltres) són fusterians. Altres sectors socials es presenten com a antifusterians. Però tot gira al voltant Fuster. I tot s´origina en Fuster, en Nosaltres els valencians. (…) Va transmetre a la societat una idea noble i suprema de país que quedarà per sempre”.
En efecte, i solament aquells que reneguen de la idea de país -sota els subterfugis que vulguin- es manifesten enemics de Fuster, fins al punt alguns d´ells, de col·locar de nit, dues bombes que van destrossar la cambra que pocs dies abans de l´atemptat, Fuster havia deixat d´utilitzar per dormir.
A. Castanyer