Crec que el primer que cal dir sobre el manifest dels intel·lectuals espanyols sobre el federalisme no és que arribi tard, però sí, que s’ha fet massa d’esperar!
S’hi pot llegir, i és evident, que “durant la guerra, els catalans, a l’igual que la resta dels espanyols, es van dividir entre els diferents bàndols”. No és honest ni correcte tanmateix no afegir que el cop d’Estat va anar dirigit contra los “rojos-separatistas” i pensant sobretot en Catalunya, majoritàriament roja i amb un sentiment també ja majoritàriament catalanista tant per part de partits burgesos i classes mitges (Unió i ERC) com obrers ( PSUC i POUM).
Té raó el manifest quan reconeix que “sense l’aportació solidària de Catalunya, no pot entendre’s l’Espanya democràtica”. Tot i així s’hauria de reconèixer que és Catalunya la víctima, entenent-nos, res de victisme; l’Estat i totes les corretges de l’Estat són espanyoles.Catalunya pot controlar les despeses però no els ingressos, i les competències no són blindades; i el poder i les decisions de calat polític són a Madrid, sense la suficient influència per part d’una societat industrialitzada i avançada com la catalana, cosa que no passa arreu en el món. És un contrasentit per la mateixa Espanya des del punt de vista econòmic com queda palès en la política duta a terme en infraestructures de comunicacions. Si la societat catalana consultada es manifestés de manera majoritària contraria de manera irreductible i permanent al manteniment de les institucions que entre tots ens vam donar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols diu el manifest, a prendre-ho en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa.
Davant l’excés de paraules contradictòries que ens envaeix, desitjaria per la meva part, que tot quedés molt clar: Difícilment votaré alguna vegada per Convergència i Unió per la senzilla raó que em considero -perdoneu l’expressió que reconec una mica antiquada- “’adversari de classe” com assalariat de fet i ideològic-.
Això no m’impedeix reconèixer la coherència de Mas pel que fa a Catalunya -encara que sigui per amagar les retallades socials que ha realizat i que són un altre tema.
– La trampa està servida quan la decisió d’una part recau sobre el conjunt. Per tant el sentit democràtic està del costat de consultar la nació catalana quan defensa:
1- Votar una llei catalana de consulta
2- Traslladar-la a les Corts de l’Estat,
3- En cas de negativa, internacionalitzar el problema, que com a simple ciutadà sense cap responsabilitat, considero que una de les millors maneres d’internacionalitzar el problema és realitzar la consulta de totes totes. Catalunya té la paella pel mànec del punt de vista democràtic. I Espanya només pot recórrer a la por i a unes argúcies jurídiques de les seves Institucions, les quals, sense necessitat d’anar molt lluny (el nou Estatut), s’invaliden com a models de democràcia.
La segona volta del 25-N pot ser la mateixa consulta on cadascú podrà votar en consciència en funció de la pregunta. Si l’Estat no accepta negociacions prèvies, la lògica voldria una sola pregunta, independència sí o no; amb negociacions, la pregunta podria ser l’acordada amb l’Estat i els diferents partits catalans.
Tota la resta són paraules i el que han de fer els polítics , és estar preparats i no haver d’improvisar quina serà la seva actitud en funció dels diferents resultats possibles de les eleccions del 25 de novembre.
Si en un punt no hi ha democràticament dubte, és que no es pot deixar de consultar la societat catalana, i no retardar la consulta a les calendes gregues quan aquesta ha demostrat que vol que la consultin. Com i quan? La decisió correspon al Parlament de Catalunya! Cadascú és lliure del seu vot. Jo anuncio que per votar al meu partit el 25-N demano el compromís ferm dels seus diputats de votar per la consulta de la societat catalana, al Parlament català i a les Corts espanyoles, com es fa a tots els països civilitzats.