Sigui dit de pas, i per evitar malentesos, val a dir que a aquestes dues forces se´ls hi ha de reconèixer el gran mèrit i coratge -conservadores i catòliques com són- d´haver estat, per les seves conviccions democràtiques i nacionalistes, decididament antifranquistes i a favor de
L’article 2 del projecte de Llei estipula: “Se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraron quienes la padecieron”. Aquest redactat no convenç CiU que vol anar més enllà. En altres circumstàncies s’hagués conformat amb un text que es pretén equànime, però, de tota evidència, ara és més exigent i vol que es reconegui que “la violència exercida en la reraguarda republicana fou contra nacionalistes i ciutadans catòlics”. S’ha de tenir en compte que bona part de l’electorat actual de la coalició catalana, procedeix sociològicament de la dreta (alguns venen de la tradició franquista) però que la majoria són nacionalistes i catòlics, i no es d’estranyar que d’alguna manera CiU es degui al sector més important dels seus electors.
És un fet que van haver-hi ciutadans assassinats a la reraguarda republicana però no tant per ser nacionalistes com simplement per ser catòlics i de dreta; els nacionalistes assassinats ho foren pel “Movimiento”. El cop d’Estat es va fer contra “los rojos separatistas”, o si es vol, contra “los rojos” i contra “los separatistas”. I no oblidem que els “separatistas” a seques eren pocs, altres eren de dreta i catòlics, i els més, pobrets!, “rojos i separatistas” (per seguir amb la terminologia franquista). Els “nacionalistes” assassinats com a tals no ho foren a la reraguarda republicana sinó pels franquistes. D’altra part, des del Govern de
Dit això, el redactat actual de l’article 2 que es vol equànime com hem assenyalat, en realitat comporta el greu error històric -un més en la línia de la transició- de voler situar els dos camps en un peu d’igualtat pel que fa a molts temes i en particular el de les víctimes, tergiversant d’aquesta manera la realitat. I quan parlem de víctimes no parlem del nombre més o menys elevat atribuïble als uns o als altres, tot i que les xifres contrastades, les més elevades apunten sense discussió el bàndol fascista. No. Es tracta de plasmar en el text de
No és cap contra veritat afirmar que a la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, ho feien en contra de la voluntat de les autoritats republicanes i de les poques forces policials fidels disponibles. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, planificada i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de
Per confirmar el caràcter “oficial” dels assassinats a la zona “nacional” no fa falta citar historiadors solvents ni prestigiosos escriptors catòlics com François Mauriac horroritzat pels crims “dels seus”, ni el testimoniatge sobre Mallorca[*] del també escriptor francès Georges Bernanos, catòlic i a més monàrquic -que ja és dir per un francès!- i que tenia un fill de vint-i-dos anys lluitant amb els falangistes. Però sí crec que val la pena transcriure la resolució aprovada pel Parlament de Navarra el 2002 amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments, no solament a Navarra, sinó a tot arreu on la sublevació va triomfar en poques hores:
- “Es público i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno.
- Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los sublevados sin mediar ningún atisbo de legalidad.
- Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquía católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos con su participación directa”.
Si el Parlament de Navarra ha pogut aprovar una resolució tan contundent, no deixant cap dubte sobre el comportament dels “nacionals”, i si a la zona republicana, el panorama era el d’unes autoritats desbordades lluitant contra dos fronts per intentar salvar la legalitat i legitimitat republicanes, hauria de ser possible que la majoria del Congrés -a l’excepció evident del Partit Popular- votés un article 2, no equilibrant les faltes i bones dels uns i dels altres, sinó modificant el text en el sentit que els crims comesos en un camp ho foren amb l’assentiment de les autoritats i dels seus màxims responsables i en la zona republicana, per uns incontrolats en contra de la voluntat de les autoritats legítimes, impotents davant la situació creada pels facciosos.
Aquesta i no altra ha estat la realitat. I si no fora possible a la majoria de votar un redactat de mínims de l’article 2 en aquest sentit -amb l’excusa que solament es tracta d’una reparació a les víctimes, i no d´un jutjament dels botxins, com ha declarat la vicepresidenta del Govern- seria molt lamentable i una ocasió perduda -una altra més- de recuperar el sentit de la nostra Història. Sense exagerar, seria un error per part dels polítics actuals tan lamentable i acomodatiu com -totes proporcions guardades- covard el que cometeren els representants de les democràcies occidentals a les Nacions Unides quan optaren el 1938 per la “No-Intervenció” en el conflicte espanyol.