D'un temps, d'un pais

Poc abans la darrera legislatura, el Club d´Opinió Emprius organitzà un cicle de conferències sota el lema Diàlegs sobre l´esquerra en el qual participaren Rafael Ribó, Josep Lluís Carod Rovira i Raimon Obiols, d´Iniciativa per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Partit dels Socialistes de Catalunya. Dels tres dirigents, només Carod Rovira continua sent el màxim exponent del seu partit. Pot ser interessant i positiu, l´endemà d´aquestes eleccions al parlament de Catalunya, recordar allò que pensava el màxim responsable de ERC, partit que té avui la clau per governar el país, i que Emprius va publicar en un opuscle conjuntament amb els parlaments de Ribó i d´Obiols. Exposava Carod Rovira en la seva conferència:
“Aquest acte de normalitat democràtica d´avui d´alguna manera jo el vull entendre com el que crec que és, com el retorn amb normalitat, després d´uns anys, d´Esquerra Republicana al que en podríem anomenar l´espai d´esquerra, l´espai progressista a Catalunya, com el retorn conscient d´Esquerra Republicana a l´espai que li és propi, a l´espai que va donar origen a la creació d´aquest partit l´any 1931.
(…) A Catalunya pot governar un centre, un centre esquerra o un centre dreta, però només es pot governar, des d´una percepció clara per a la majoria de la societat, des d´uns mínims de catalanisme polític.
(…) Mentre no s´entri a jugar en el terreny del catalanisme polític sense manies, sense incomoditats, sense recels, obertament, en el terreny del catalanisme polític, cadascú des de la seva pròpia parcel”¢la perquè el catalanisme polític, òbviament, no és monocolor, no hauria de ser monocolor, mentre no hi entrem cada un de nosaltres des de les nostres pròpies parcel”¢les, això no serà modificable. Seria, en certa manera, un sentiment de frustració de les pròpies forces progressistes de Catalunya.
(…) No hi haurà horitzó diferent possible si no hi ha una proposta real de canvi social, per tant, d´avenç a nivell social, a nivell nacional, però també i molt particularment, com a base de tot, a nivell estrictament democràtic.”
La situació avui a Catalunya és de canvi i de canvi tal com el defineix el mateix Carod Rovira i que el país acaba de votar, independentment del fet que uns partits hagin perdut escons o d´altres n´hagin guanyat. Els resultats de les eleccions donen una majoria d´esquerres de 74 escons contra 69 pel nacionalisme tot i que aquest pot governar també amb majoria absoluta sumant CiU i ERC.
Pot considerar Carod Rovira, avui, que governar amb Convergència i Unió és allò que ell entenia “com el retorn amb normalitat, després d´uns anys, d´Esquerra Republicana al que en podríem anomenar l´espai d´esquerra, l´espai progressista a Catalunya”? Sense comptar, que amb un govern d´aquestes característiques, competint les dues forces en el mateix camp, solament en trauria profit la coalició de dretes: seria més del mateix, amb l´aval però, aquest cop de ECR.
Un govern de concentració nacional tampoc es pot justificar a menys que no es tracti de plantejar un cas tan extraordinari com podria ser la independència; altrament, al igual que tots aquests anys, solament serviria per escamotejar les reivindicacions socials. Seria una trampa monumental.
És d´esperar que Carod Rovira arribi a la conclusió que de les diferents majories possibles, solament una respon a l´ètica i l´interès de ECR, un govern amb les altres forces d´esquerra. És la formula que es desprèn i correspon al fons del seu discurs i és -només cal veure Barcelona- la que més rèdits electorals està donant al seu partit. Un govern format pel PSC, ERC i IC dona molt més joc a Catalunya, independentment – encara que per raons diferents- de qui governi a Madrid, i això Carod Rovira ho sap. La imatge que s´ha forjat Carod Rovira d´integritat no pot deixar d´aportar a l´esquerra -per continuar utilitzant les seves paraules- el “color” del catalanisme de ERC des de “la seva pròpia parcel”¢la”, en lloc de propiciar, en el cas d´una aliança amb Artur Mas, “un sentiment de frustració de les pròpies forces progressistes de Catalunya”.
Si aquesta era la seva visió quan els seus vots no pesaven tant, ara que són decisius per l´esquerra, de cap de les maneres li poden mancar.