D'un temps, d'un pais

El 1997, governant el nacionalisme conservador de CiU, Emprius Club d´Opinió va organitzar un cicle de tres conferències sota el títol “Diàlegs sobre l’esquerra” a càrrec de tres dirigents dels partits catalanistes d´esquerra: Rafel Ribó, Carod Rovira i Raimon Obiols. Les tres conferències es van editar en un únic opuscle sota el mateix títol del cicle. Aquest apropament dels tres partits, aleshores a l´oposició, i aquesta escenificació que no havien pogut realitzar ells mateixos, un club com E.C.O. en va tenir les possibilitats i ho va propiciar.

Avui no es tracta de reeditar la formula per la simple raó que el que té a dir el tripartit a la ciutadania ja ens ho diu des del Govern, i el que han de transmetre els tres partits als ciutadans també ho fan, si bé, malauradament, amb la mateixa cacofonia que quan estaven a l’oposició. Avui, d’allò que es tracta no és d’intentar ampliar, des de la societat, la veu d’uns partits a l’oposició, sinó de fer arribar al govern del tripartit les aspiracions, no tant dels seus militants, com dels seus votants. Al panorama actual, allò que falta és que els homes i dones catalanistes d´esquerra que van votar els partits avui al govern no esperin, com ha dit algú, les properes eleccions per ser convocats a participar en la tasca d’assegurar la reelecció. Si avui els tres partits s´asseuen a una mateixa taula de govern, amb més raons, representants qualificats seus i els seus votants han de poder debatre junts, conèixer-se i intercanviar idees. La primera Trobada Ciutadana d’Esquerres ja apuntava tímidament aquest camí. Es tracta de que la idea es sistematitzi, d’alguna manera “s’institucionalitzi”, s’amplifiqui i que es creï un espai de diàleg ambiciós (la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya n’és un altre) al qual participin amb llum i taquígrafs, dirigents destacats dels tres partits catalanistes d’esquerra a peu d’igualtat amb d’altres ciutadans. Que esdevingui un fòrum que ajudi a la ciutadania que ha votat al catalanisme d’esquerres a formular, amb garanties i responsabilitat, el seu pensament i les seves aspiracions i que aquestes puguin arribar a les instàncies del govern del tripartit. No és de rebut que un recent manifest improvisat -si ens atenem, no a la seva orientació, però sí al poc rigor del seu contingut- tingui un ressò mediàtic desproporcionat. Com tampoc és de rebut que personalitats com Raimon Obiols o el catedràtic Vicenç Navarro -per citar solament dos noms- no tinguin a la societat catalana en aquests moments el protagonisme que es mereixen. És un luxe -com també hem sentit dir- que no ens podem permetre; i el tripartit, menys que ningú.

A aquesta primera idea de potencialització d’un espai de diàleg dirigit principalment a l’opinió catalana, afegeixo un segon tema al qual ja m’he referit en un altra ocasió: la reivindicació del model d’Estat espanyol. Encara no hi ha acord sobre aquest model; la qüestió territorial no està resolta i és cultiu d’actuals i futures divisions. Recollint la idea de Jordi Font de que estem mancats d’un imaginari col”¢lectiu com fou, els primers anys de la transició, “la salvaguarda de la cohesió de la societat catalana”, caldria trobar l’imaginari corresponent al moment actual.

La concreció de “l’encaix de Catalunya a Espanya” és una necessitat que, formulada així, està a l’ordre del dia i la reivindicació d’una Espanya federal com a solució, podria constituir l’imaginari que necessitem avui. Ho tenim tot a favor. Partim del concepte “Espanya plural” que té l’avantatge de no espantar ningú a Catalunya òbviament i -encara que menys- a la resta de l’Estat. L’inconvenient d’aquest concepte és que cada u hi troba el que hi aporta: pot servir per anar trampejant però a la llarga, no serveix. Per tant, cal optar obertament per la reivindicació sense complexes -ni en un sentit ni en l’altre: ni per massa, ni per massa poc- d’una Espanya federal; omplir el concepte de realitat, de contingut, divulgar-lo a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Sense descuidar les reivindicacions en altres camps, fer d’aquest objectiu un motor que ens identifiqui per la nostra constància a reivindicar-lo, seria, al meu criteri, una manera d’anar forjant aquest nou imaginari que ens fa falta, que no interfereix negativament en dinàmiques actuals com la construcció europea, per exemple, i al que no han de poder oposar-s’hi ni els partits nacionalistes ni, amb més raó, els partits d’esquerra estatals.