Archive for febrer, 2008

L’Església catalana

Dimecres, febrer 27th, 2008

Que l´episcopat català no és l´espanyol i que el comportament de l´Església catalana durant la dictadura franquista distà molt de l´actitud de l´Església espanyola són dos fets que s´han de reconèixer.

El món catòlic català, no sé si majoritàriament, va ser antifranquista comparat a l’espanyol, i nosaltres des de l’exili no s´ho vam pensar, òbviament, a l´hora de participar en una actuació comuna per editar els llibres que la dictadura no permetia, com va ser la creació de les Edicions Catalanes de París, una iniciativa sorgida l’any 1969 de Jordi Pujol, Josep Benet i Albert Manent des de l’interior, amb Romà Planas i jo mateix des de París.

Que el president Montilla, a l´ocasió de la celebració del 40è aniversari de la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona hagi avalat aquesta actitud de l´Església catalana l´honora i és positiu. Com és positiu que el cardenal Sistach proposi a la societat catalana “una teologia catòlica oberta i cordial, rigorosa i dialogant”, és a dir tot el contrari de la proposta que fan els bisbes espanyols amb Rouco Varela al seu davant.

Dit això, cal aportar alguna precisió.

Primerament: en l´àmbit de l´Estat espanyol, els bisbes catalans són relativament discrets i no pesen gaire en front de l´integrisme de la resta. I no veig, ni aquí ni allà, que la pròpia Església tingui consciència de la “revolució” laica que aquesta societat necessita desprès de segles d´una dominació absoluta tot i les evidents conseqüències materials negatives que això li comportaria -que no forçosament espirituals, al contrari, i encara menys democràtiques-. Aquests darrers trenta anys haguessin pogut ser aprofitats per realitzar una veritable posta al dia. Però continuen optant pel camí de la política en lloc del de la bona paraula. Quan s’ha viscut en un país com França, també catòlic però que ha fet la seva “revolució” laica, certes manifestacions i comportaments de la jerarquia espanyola, i d´una part massa important dels mateixos ciutadans catòlics, resulta xocant.

Segonament: en el pla internacional, el Vaticà, si aposta pels pobres i la pau, és solament de paraula car té escollit el seu món que no és altre que el de les grans potències, principalment del món dit “ric”, deixant la seva legió de bones voluntats intentar arreglar amb els mitjans de sempre -és a dir, el cor i poc més- els tràgics “danys col·laterals” produïts. En aquestes condicions és un peix que es mossega la cua, i l´Església mai adoptarà el rol “salvador” en tota l’extensió del terme que hauria de ser el seu i continuarà jugant el paper de gendarme del poder establert que va adoptar molt aviat.

Davant el panorama que ofereix l’Església oficial, no concebo un creient autènticament humanista sense que no hagi de tenir el cor partit, com el devien tenir els comunistes sincers al constatar la debacle. Espero, en els dos casos, no fer-me massa il·lusions.

La restauració de l’església

Dissabte, febrer 23rd, 2008

L´església de Foios, el meu poble, de pedra i maons aparents, era esplèndida; dic “era” perquè ja no ho és tant. La seva construcció es va iniciar el 1728 i els 748 habitants que comptava la parròquia en aquells temps es van haver d´endeutar per a una pila d´anys degut a la monumentalitat de l’obra. L´església és una de les més importants de l’Horta. Destaca la seva façana i sobretot l’imponent campanar que servia de far als mariners en alta mar segons contaven els vells. També sembla que és coneguda com la catedral de l´Horta.

Doncs bé, com els anys no perdonen -ni tan sols als temples elevats a la glòria dels Déus- l´església del meu poble necessitava una restauració. El consistori de la passada legislatura, amb les esquerres al govern i el PP a l´oposició, va acordar per unanimitat sufragar-ne les despeses: tot sigui pel bé de Déu devien pensar uns, o salvem una joia arquitectònica, devien pensar els altres, gens sectaris i, com a bons defensors del laïcisme, respectuosos amb les creences dels altres.

A Foios, com a tot arreu, sol ser la gent de diners -que no necessita d’equipaments socials- la menys inclinada a pagar impostos, la que sol ser més de dretes, la que més a missa sol anar i que més influència tenen; al nostre país, més que enlloc, tot això va lligat. Així és com l´ajuntament, sense un euro, va haver de vendre unes parcel·les del patrimoni municipal amb la finalitat exclusiva de restaurar l´església, i el producte de la venda es va donar a la Junta parroquial.

No conec la composició de la Junta parroquial “culpable” de la restauració i no sé de quants diners ha disposat i si els ha dedicat en la seva totalitat al monument com estipulava l´acord municipal. Però això és un altre tema que incumbeix més directament a l´ajuntament i a la Junta.

El que sí que ens incumbeix a tots, és com ha tractat la Junta la façana de l´església com si fora una modesta esglesieta, com per exemple la d´Albalat, el poble veí. Sense ser cap expert en restauració però sí tenint un mínim de sentit estètic, no és pot admetre en aquest cas, el procediment de tapar els forats i recobrir en part de ciment els maóns, pintar-los de vermell, i refer les juntes amb pintura blanca; recobrir igualment de ciment els pilars en relleu, pintar-los i dibuixar a sobre, amb un filet de pintura blanca, falsos blocs de pedra.

No sé si el cost de fer la restauració que es mereixia aquesta església sobrepassava les possibilitats pressupostàries però si els ciutadans, a través dels seus representants, poden declarar intocable la façana d´una casa particular, amb més raó s´hauria d´haver preservat la integritat estètica d´aquesta joia que “era” l´església de Foios. La Junta parroquial s’ha lluït.

Àngel Castanyer. Article publicat al Levante El mercantil valenciano (23/02/2008)

Academies de la llengua catalana

Dijous, febrer 21st, 2008

El 2005 l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) elaborà un dictamen sobre l´entitat i la denominació de la llengua pròpia i històrica dels valencians on, per primera vegada, una institució de la Generalitat Valenciana reconeixia explícitament que valencià i català són el mateix, i que els dos termes són dues maneres de denominar la mateixa llengua.

El catedràtic de Filologia catalana i membre de l´AVL, Rafael Alemany recorda aquest fet a l´entrevista que li fan al Quadern del País a València (21/2/2008) i també senyala alguns punts interessants sobre el tema.

Conscient de la necessitat de fomentar l´ús del valencià, considera que el tema pendent és l´elaboració d´un ambiciós pla integral de l´extensió de l´ús de la llengua pròpia amb una dotació econòmica notable. I per això pensa que cal abandonar algunes “iniciatives disperses i dispars de l´AVL” i posar-se a treballar en col·laboració amb el Consell. El que no precisa el senyor Alemany és si el Consell està “por la labor”, cosa que seria d´estranyar si es remetem als fets.

Tanmateix l´entrevistat considera les relacions entre l´Institut d´Estudis Catalans (IEC) i l´AVL, “una necessitat de primer ordre que posaria fi al desficaci i el risc de fragmentació lingüística que suposa dur a terme els seus treballs normatius ignorant-se recíprocament”. I per això preconitza una mesura de sentit comú, “establir uns canals d´enllaç que asseguraren una col·laboració horitzontal permanent”. Segons ell, “una majoria considerable a l´Acadèmia s´hi avindria i per part de l´IEC, hi ha membres que estan a favor i uns altres que no hi estan tant”.

A què i a qui s´ha d´atribuir que en l´àmbit de la llengua catalana no s´actuï com preconitza Rafael Alemany i com ho fa la Real Academia Española i la resta de les acadèmies iberoamericanes?

No crec que sigui exclusivament per la situació política al País Valencià. També hi pot haver una certa indolència(?), prudència (?), despreocupació (?) per part dels membres de l´IEC i de l´AVL que haurien d´impulsar la iniciativa i incorporar també, a través l´Institut Ramon Llull, les Illes i Andorra i, perquè no, la Catalunya del Nord, o si es vol, el Departament dels Pirineus Orientals que acaba de reconèixer oficialment -desembre de 2007- al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.

Aquest és el camí i el que no es pot fer, és caure en el error de voler confondre, amb subtil estratagema, l´interès de la llengua amb uns interessos polítics partidistes minoritaris.

El cas del Teatre Romà de Sagunt

Dilluns, febrer 18th, 2008

En la restauració de monuments existeixen posicions enfrontades pel que fa al que es pot o no es pot fer. Simplificant, podríem dir que trobem experts partidaris de retornar als monuments l´aspecte que van poder tenir en el seu temps, els que opinen que la restauració no es pot fer si no és amb materials d´origen i posant en evidència les parts restaurades, i els partidaris de deixar les ruïnes “morir dignament”.

El 1988 la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) va promoure un concurs per la restauració del Teatre Romà de Sagunt que van guanyar els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli. Aquests professionals de prestigi van optar per retornar en part al monument l’aspecte que podia tenir i recuperar la seva funció de teatre.

El conflicte sorgeix quan en 1990, el PP, aleshores a l´oposició, va recórrer l´aprovació del projecte. El Tribunal Superior de Justícia de València el 1993, quan les obres ja s´havien executat, anul·là el projecte. El 2003, en execució de la sentència de 1993, el TSJV resol que cal revertir una part de les obres. La sentència ha estat confirmada pel Tribunal Suprem el 2008.

Avui, la Generalitat Valenciana, governada pel PP, es troba doncs, per la seva política irresponsable quan era oposició -la mateixa que ha tingut a nivell estatal durant aquests darrers quatre anys- en la situació d´haver d’executar la sentencia i fer front a les despeses enormes de l’enderrocament. A més, si ho fa, ho farà en contra de la majoria del Consistori de Sagunt, on l’oposició en bloc ha guanyat al PP que governa en minoria, una moció oposant-se a l’enderrocament presentada pel PSPV-PSOE, BNV i EU. Per si fora poc, l´Acadèmia del Partal, principal grup corporatiu d´experts en restauració de tota Espanya, formada per arquitectes, arqueòlegs, historiadors o catedràtics universitaris, acaba de pronunciar-se en contra de la resolució. L’Acadèmia considera que l´obra “podrà agradar o no, però està realitzada per experts i la seva obra compleix una missió cultural” i que “seria fora de tota lògica i no admissible” l´execució de la sentència; el seu president ha declarat que “els polítics s´han de dedicar a la política i deixar que els experts en restauració analitzen i valoren la millora del patrimoni històric”.

Prengui la posició que prengui, el PP no ho té fàcil. Però coneixedor del seu electorat -que no vol saber, o si sap tant se li en dona- el PP es pot permetre el que vulgui, com sempre (com crispar durant quatre anys la vida política per acabar dient que el crispador és Zapatero).

El PP sap que el seu electorat no té cap escrúpol a l’hora d’anar a votar i que té molt assumides les seves motivacions egoistes; per això incita sistemàticament els baixos instints i juga sobre les pors, la més vil de totes, la por a l´immigrant i, l´ultima, als infants de dotze anys.

L’esquerra, òbviament, no pot permetre’s -sense renegar-se- tenir la mateixa actitud, i la seva resposta no pot ser altra que el vot massiu.

Mai, com aquesta vegada, no anar a votar serà donar el seu vot al PP.

 

La culpa és sempre de l’altre

Diumenge, febrer 17th, 2008

No sé si ja he tingut ocasió d’expressar-ho, però el ben cert és que Juan Carlos Rodríguez Ibarra no acaba de ser sant de la meva devoció. I per un únic motiu. Per no entendre, home d’esquerra i intel·ligent com sembla, que la història d’Espanya no és la que li han contat els manuals escolars de sempre i, més recentment, els del franquisme en els quals li va tocar estudiar. Que no entengui ell, d’esquerres i intel·ligent, que és demagògic, per defensar la seva Espanya, utilitzar el concepte d’igualtat i de llibertat individual sense to ni so, a l’igual que fa la dreta quan descobreix els redits electorals de la invocació d’aquests valors que només fa servir quan li convé. Que no sàpiga que la llibertat de cadascú -i si ho sap que no ho apliqui- acaba on comença la de l’altre i que en la seva Espanya que tant estima, hi ha gent que no s’hi senten identificats, que se senten una altra cosa que “espanyols”, se senten gallecs, bascs o catalans i que, a més, tal com existeixen drets individuals, hi ha drets col·lectius, els de les nacions per exemple; i que els primers internacionalistes així ho entenien perquè sabien que la millor manera de fer desaparèixer fronteres era no necessitar-les per defensar-se i el primer pas en aquesta direcció és reconèixer a tots els pobles per igual. Democràticament les “nacions perifèriques” sempre tindran l’avantatge sobre l’espanyola de no negar-li la seva existència quan pretenen ser elles mateixes. Podrem discutir -les coses estant com són- quan i com arribar al ple reconèixement col·lectiu sense atropellar cap dels drets individuals, però el que no es pot -i un home que es pretén d’esquerres menys que ningú- és negar el principi democràtic del dret dels pobles a l’autodeterminació.

Això dit, passem al tema que m’ha mogut a escriure avui car el motiu no és altre que felicitar Rodríguez Ibarra pel seu ocurrent article que ha publicat El País (13/2/2008), ¿Por qué no cambiamos de tema?

Hi defensa la tesis de que tots caiguem en la temptació de buscar culpables fora del nostre àmbit de responsabilitats, i els bisbes espanyols els primers!

D’entrada posa l’exemple dels pares d´alumnes demanant als professors d’exercir l’autoritat amb uns fills que ells són els primers incapaços de tenir a ratlla, i desprès fa referència al nostre comportament reclamant més guàrdies civils per què ens imposen les regles de la circulació que no ignorem però que no volem complir i que ens costa centenars de vides tots els anys.

Exposats aquests dos exemples Ibarra arriba on volia anar a parar: “Por qué entonces, escandalizarse por la actitud de los obispos de la Iglesia verdadera? Cada proclama que hacen pública demandando de los poderes políticos que ajusten sus programas al ideario católico no es más que la manifestación de su fracaso y de la interiorización de que su doctrina es pura charlatanería para aquellos que deberían seguir sus mandatos y recomendaciones. (…) Debe ser descorazonador para los prelados observar el comportamiento de los fieles católicos que, a la menor oportunidad, hacen caso omiso de las recomendaciones pastorales, y se presentan a la misa de doce con otra pareja distinta de aquella con la que, ante el altar, se comprometieron a no romper aquello que su dios unió.

Amb sorna, Ibarra considera que si els bisbes catòlics es veuen obligats a reclamar als poders públics que adoptin els seus programes i principis ho fan -tot i que, com constata, no publicaren cap document semblant en els últims anys de l’Espanya fascista de Franco- no tant per “fastidiar al partido socialista (sinó) sencillamente porque ellos se muestran impotentes a la hora de conducir el rebaño por el camino recto”. I continua Ibarra, definint amb la mateixa ironia el greu problema amb el que, segons ell, ens trobem: “unos obispos que se desgañitan semana a semana indicándoles a sus fieles lo que se puede o no se puede hacer y unos fieles que, cada vez que les interesa, se convierten en infieles. (…) Si los políticos no hubieran aprobado leyes perniciosas, los fieles católicos no hubieran tenido la oportunidad de divorciarse, casarse con gente de su mismo sexo, pretender la igualdad de hombres y mujeres, etc. Vean si no es para estar hasta el gorro de socialistas y similares.”

En conclusió, un article que m’agradaria haver tingut el talent d´escriure, molt lleuger de to i molt seriós de contingut.

Socialisme

Divendres, febrer 15th, 2008

Escriu Raimon Obiols al seu Bloc:

El socialisme no és reduible a una doctrina o una ideologia: és un moviment real, un contrapunt permanent de la història humana, que ha existit, existeix i existirà. Un camí que es fa a vegades lúcidament, a vegades gairebé a cegues, com escrivia Albert Camus, recordant l´últim consell d´Antoine Thibault : “un chemin où des foules d´hommes, depuis des siècles, marchent en chancelant vers un avenir inconcevable“ (“Un camí pel que multituds d´homes, al llarg dels segles, marxen vacilants vers un futur inconcebible“). Albert Einstein el definia com l´intent de “superar i avançar més enllà de l´etapa depredadora del desenvolupament humà“.

Menteix que sempre queda

Dimecres, febrer 13th, 2008

He tingut l´ocasió reiteradament de denunciar la mania que tenen les dretes en general i el PP en particular de penjar-li sistemàticament el mort d´allò que elles fan als seus adversaris. I no em cansaré de parlar-ne perquè és una lacra que desfigura i embruteix en permanència el panorama polític.

Com tots sabem, el sistema ve de lluny, no sé si inventat però en tot cas practicat amb molta perícia per Joseph Goebbels ministre de l´Educació del poble i a la Propaganda sota el règim nazi. El nom d´aquest trist personatge ha quedat indissolublement lligat a les tècniques modernes de manipulació de masses. Ha esdevingut sinònim de les mentides i els odis que són capaços de difondre alguna gent. Des de les armes de destrucció massiva de l´Irak, fins l´autoria d´ETA de l´atemptat del 11M durant els tres dies avant les eleccions del 14M, substituïda poc després pels autors intel·lectuals de l´atemptat que “no calia anar a buscar en muntanyes llunyanes” i passant per casos més domèstics com haver venut Navarra, etc… la llista de les mentides del PP dels últims anys és llarga.

Avui tenim un altre cas molt il·lustratiu de l´estratègia que denunciem.

Càrrecs de l´Administració central a Catalunya en l´etapa de Govern del PP han estat acusats per la justícia de col·laborar amb xarxes il·legals de tràfic d´immigrants. Com respon a això aquest partit?

Molt simple. El vicesecretari del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, acaba d´acusar el PSC de ser el “principal aliat” de les màfies de la immigració il·legal. Tal com sona. I ho sosté associant-ho a un fet real però que evidentment tergiversa totalment: un informe de la Diputació de Barcelona de quan José Montilla n´era el president, dirigit als ajuntaments per explicar, segons García Albiol, com “evitar” respondre a les peticions de la Policia Nacional sobre dades d´immigrants il·legals empadronats.

Primerament, la llei orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal estipula al primer punt del seu article 4 queLos datos de carácter personal sólo se podrán recoger para su tratamiento, así como someterlos a dicho tratamiento, cuando sean adecuados, pertinentes y no excesivos en relación con el ámbito y las finalidades determinadas, explícitas y legítimas para las que se hayan obtenido”.

Segon: l´interès dels ajuntaments era -i és- disposar de les dades de tots els residents del seu municipi, siguin legals o il·legals, per poder gestionar convenientment serveis com l´educació (escolarització) o la sanitat. En aquest sentit les recomanacions anaven orientades a incentivar l´interès dels immigrants a empadronar-se persuadint-los de les avantatges de fer-ho i assegurant-los de la confidencialitat de les dades garantida per llei.

Si a cada mentida del PP cal fer un article desmuntant-la, és evident que han guanyat d´entrada. Ells ho saben i per això menteixen i continuaran mentint, emulant il·lustres predecessors. És als ciutadans, per interès i dignitat a contrarestar-los, i per això cal només seguir minímament l’actualitat.

Cogestió

Dilluns, febrer 11th, 2008

Quan llegeixo als diaris que Manuel Pizarro, l´expresident d´Endesa i avui flamant número dos del PP a les llistes per Madrid, vol vincular els salaris als beneficis empresarials, no puc deixar de pensar que un ja comença a complir alguns anys. En efecte no és aquesta cap idea nova i la qüestió fou un dels temes que ja es van plantejar al Maig del 68 a França.

El raonament de l´altruista Pizarro sembla lògic a primera vista: “Empresa a empresa cadascú ha de saber quant poden obtenir els treballadors. Com més guanyi l´empresa, més podran guanyar, i si no hi ha riquesa, si no es generen beneficis, misèria per a tothom, així de clar”.

No solament té un aire evangèlic -s´ho repartirem com a bons germans- sinó revolucionari, comunitari! I havia de ser el vilipendiat Pizarro el qui fes la proposta. Que injustos que som! Ara bé, com és bona persona, no ens ho té en compte, i com fan els bons de veritat, vol fer la nostra felicitat malgrat nosaltres mateixos.

Aquesta vegada, de moment, no tenim constància de què en pensen els treballadors i fins i tot si han respost.

Fa quaranta anys els sindicats van dir: “D´acord, acceptem lligar la progressió dels salaris als beneficis de l´empresa!” A continuació van afegir: “Solament posem una condició, que els treballadors puguin verificar els comptes, que no els donin gat per llebre. I per això han d´estar representats al nucli dur de l´empresa on es coneixen les xifres i on es couen les grans decisions -i no solament participar en la gestió de la cantina.”

Encara ressonen els esclafits de riure d´alguns Pizarro´s de l´època i els crits d´indignació d’uns altres. Aquesta pretensió era una indecent provocació, un atac pornogràfic al sacrosant concepte de la “propietat”. Voler equiparar el capital al treball! Quin disbarat!

Per fer-vos una idea, fou com pretendre avui, en un món globalitzat, que les persones tinguin la mateixa llibertat de moviment que els capitals. Idees de somiatruites…

Sainet

Divendres, febrer 8th, 2008

Un cop no és costum, la sensatesa ens ve d´Amèrica. Fa uns dies Barack Obama, l´aspirant a la presidència dels Estats Units declarava: “Cal oposar-se a la idea de que és acceptable dir o fer el que sigui per guanyar una elecció”¦ Això és el que està equivocat en la nostra política”. Té raó Obama i pretendre el contrari és prendre la gent en general i els electors en particular per beneits.

I tanmateix, a casa nostra, hem d´assistir al lamentable espectacle de veure quatre formacions polítiques votar, exclusivament per motius electoralistes, una moció de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya.

Veure, tant el Partit Popular com CiU, rebutjar des de l´oposició el traçat de l´AVE pel centre de Barcelona que van aprovar quan governaven, el primer l´Estat i el segon Catalunya, seria risible si no fos significatiu i lamentable. A més, com poden presentar i votar una moció sobre un tema del qual no es tenen les competències? Ells per simple “joc brut” i suposo per Esquerra Republicana, des del tripartit, perquè només pot ser -justament- un gest testimonial. No sé si cal indignar-se o somriure quan la representant d´ERC, des de la tribuna del Parlament, desprès de reconèixer haver caigut en el “joc brut” de CiU, els avisa que “canviïn d´actitud perquè no els hi trobaran més”.

Que la política sigui el comerç dels homes i que no és una ciència exacta ja ho sabem. Però d´aquí a desafiar el sentit comú hi ha un pas que massa polítics donen alegrament.

Tan difícil és tenir en política un mínim de la coherència que solen tenir els bons estrategs quan van anant aconseguint les posicions d´on podran guanyar l´objectiu que pretenen? Els polítics en general solament semblen tenir un sol objectiu: la conquesta del poder, sabent que el que no faran durant el seu mandat, qui els succeeixi no ho farà si el projecte no ha estat votat i pressupostat; i així i tot, encara està per veure!

En aquestes condicions és evident que plans a mig i llarg termini difícilment poden arribar a ser la norma. Sobretot -i aquest és un altre inconvenient- que no existeix tampoc al darrera dels polítics una potent i qualificada administració amb alts funcionaris i quadres competents que jugui el rol que li pertoca en la situació interina del relleu periòdic dels equips polítics. Totes aquestes carències afecten els plans en equipaments i infraestructures, però també en objectius estrictament polítics d´avanços com a país, d´organització territorial i de desenvolupament de la democràcia.

La declaració que resumeix i descriu millor tot aquest sainet ha estat la del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal que va acusar CiU de “convertir un acte d´oportunisme polític en un de suposada reafirmació democràtica”. “Democràcia” a la que es van apuntar -com no!- els de Ciutadans i els demòcrates de tota la vida, el PP.

Déu ha entrat en campanya

Dilluns, febrer 4th, 2008

Que em perdonin per endavant els qui aquest titular pot molestar. Però és que la Conferència Episcopal parla en nom de l´absolut, parla en nom de Déu! O no és així?

I si baixa a l´arena, que no s´estranyi de rebre el mateix tractament que un vulgar partit polític que tot el que pot dir ja sabem que té un caràcter relatiu.

No discutirem l´ambigüitat calculada -com sempre- de la Conferència Episcopal però sí senyalarem la trista coincidència existent, a dos mesos d´unes eleccions, entre el seu comportament i el de l´ultra dreta de tots els temps i de totes latituds -en tot cas des de l´adveniment del nazisme- incloent, ara i aquí, el Partit Popular. Un comportament que consisteix sistemàticament i per metodologia en acusar l´adversari dels propis pecats, de la pròpia estratègia.

No, monsenyors, no és el govern amb els partits que formen la majoria parlamentària que us ataca, són vostès que ataqueu les lleis votades per la sobirania popular ampliant els drets individuals -no reduint-los per ningú- i us heu permès de pujar al carro del PP (o al revés, aquest al vostre, tant se val) tenint la mateixa política insensata de qüestionar objectivament la política antiterrorista del govern i instrumentalitzar les víctimes del terrorisme.

Davant aquesta actitud deixeu-me puntualitzar algunes coses:

  • En cap dels països que conec existeix un anticlericalisme tan profund com en aquest país. Sempre he sabut per què; la vostra actitud m´ho confirma.
  • Els enfrontaments als quals, amb l´ultradreta, aboqueu aquesta societat, en d´altres països ja estan resolts des de fa més d´un segle, desprès de batalles perdudes per endavant com les que esteu plantejant.
  • La separació efectiva de l´Església i de l´Estat, a tot arreu, ha estat un progrés del que s´ha beneficiat no solament el conjunt de la ciutadania sinó la mateixa Església que ha guanyat en consideració i respecte.
  • Esteu treballant per un 20% de la població, aquella que respon Sí a qüestions com aquesta: “Admet que els bisbes orientin el vot dels feligresos?”
  • Un estudi detallat de les enquestes que es fan en aquest país sobre temes puntuals i concrets de política general demostra la constància d´aquest 20% d´extrema dreta. La resta és gent més o menys “civilitzada” amb un 30% de votants fidels al PP.
  • No sé si ha arribat el moment de denunciar el Concordat amb la Santa Seu però sí és hora d´abandonar progressivament l´ambigüitat de “l´aconfessionalitat” i plantejar-se seriosament el tema de la laïcitat del país.
  • La laïcitat sempre ha estat una solució als problemes de convivència cívica com es demostra en els països que han seguit els seus principis de tolerància i respecte de totes les confessions, però amb els canvis sociològics que acompanyen l´immigració serà, més que mai, la solució.