D'un temps, d'un pais

Els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 foren l’ocasió per l’alcalde Maragall de donar la talla. Els motius eren sens dubte diversos: saber-se envoltar d’un equip solvent i òbviament, aprofitar les qualitats personals; però també, una de les raons importants de la seva autoritat i encerts, sense la qual totes les altres de poc li haurien servit, fou disposar d’una majoria política suficient, condició que no es va complir a les últimes eleccions. Amb aquell panorama i circumstàncies, el mateix Felipe González va haver de rendir-se davant la “gota malaia” que fou el primer edil barceloní en la defensa aferrissada dels interessos i preeminència de la seva Ciutat organitzadora dels Jocs. No sé per què, i vist els atacs directes o més o menys velats que està rebent actualment el president, em dona la impressió que alguns -tant a dintre com a fora de Catalunya- acaben d’aprendre la lliçó -o de descobrir amb retard la seva personalitat- i sembla que no vulguin deixar-li el temps de marcar de la seva empremta, aquest cop, no la ciutat, sinó el país.

Fa poc, desprès de 23 anys d’un govern monocolor conservador a la Generalitat, per fi, l’electorat català es va pronunciar per una majoria d’esquerres malauradament escassa, per una coalició amb insuficient cultura de govern per part d’alguns, com s’ha pogut constatar. A l’hora, i per si no fora prou, des del primer moment, l’atac de les forces conservadores contra el tripartit fou unànime. Per no disposar, no va disposar dels famosos cent dies de gràcia que sol obtenir tot govern, i com no podia ser altrament, els seus integrants han sofert un cert desgast i també el president, el més exposat, amb el seu escàs -per no dir nul- marge de maniobra que les urnes li van atorgar. I quan diem tots, incloem també -com no- la nefasta actuació partidista del principal líder de l’oposició sacrificant l’indispensable caràcter unitari que havien de tenir les negociacions estatutàries. Tot i aquestes circumstàncies adverses, no es pot ignorar que, amb relativament poc de temps, el tripartit ha sabut completar el que s’havia proposat: primerament, un nou Estatut que CiU i PP havien anat vetant com a preu dels favors que s’intercanviaven; en segon lloc, una bateria de mesures que el soroll de la negociació de l’estatut ha eclipsat en part, des de la llei de barris a la de serveis socials que està previst convertir, en consonància amb el govern central, en el quart pilar de l’Estat del benestar junt amb salut, educació i pensions, sense oblidar l’acord sobre la contractació laboral entre patronal, sindicats i Generalitat, per citar algunes de les mesures.

Malgrat tot, o justament a causa de l’acció de govern que no s’ha aturat, avui constatem que el líder més valorat, no solament dintre del PSC, sinó entre el conjunt de tots els possibles candidats a la presidència de la Generalitat és -segons les enquestes- Pasqual Maragall. Que els seus més immediats adversaris -un d’ells i principal, Artur Mas– vulguin veure’l desaparèixer de la escena política és del tot comprensible; i inclòs, que entre ells hi figuri també Carod Rovira, doncs és la cosa d’allò més normal. El que ja no ho és tant és que des l’esquerra espanyola surtin veus en el mateix sentit, i el pacte Zapatero/Mas que, en clau exclusivament espanyola -no ens hem cansat de repetir-ho- pot entendres i fins i tot aplaudir (una altra cosa és, en clau catalana, el trist paper jugat pel protagonista “nacionalista” català) es torça quan alguns insisteixen en voler estendre els seus efectes a la política interna catalana. En el moment en que estem assistint a un constatació unànime de l’encert de l’autonomisme a tots els territoris -independentment de la ideologia dels seus governants- i en algun cas, com en Andalusia, a un decantament cap a una espècie de federalisme, resulta un anacronisme sense sentit i un desfasament inexplicable que en aquests moments, justament, es multipliqui l’intervencionisme d’alguns membres del govern central opinant sobre el que hauria de fer o deixar de fer el Partit dels Socialistes de Catalunya en relació als seus candidats. I igualment és legítim preguntar-se si resulta molt afortunat que des de les mateixes files del partit del president en exercici s’avancin o es presti l’orella a noms de substitució per a les properes eleccions quan tots els esforços haurien d’estar orientats cap a dos únics objectius que no s’haurien de barrejar ni qüestionar: 1) assegurar el triomf del nou Estatut, la superioritat del qual sobre l’actual ningú qüestiona; 2) orientar tots els esforços a obtenir per al president Maragall una àmplia majoria en una nova legislatura lliure de totes les hipoteques que han marcat l’actual. És de suposar que per poc que aquests propòsits arribin amb la determinació necessària a l’electorat, la ciutadania catalana ho entendria i no escatimaria el seu suport al president Maragall -de la mateixa manera que en el seu temps el president Pujol disposà de tota l’autoritat necessària que solament un pronunciament clar de les urnes pot atorgar. No solament el President Maragall sinó la societat catalana són mereixedors d’aquesta nova oportunitat. Una societat que ha sabut donar el to abans i durant la transició i que ha impulsat i forçat les pautes de l’Espanya actual, un país diferent, en vies cap al federalisme, on la qüestió territorial pot estar definitivament resolta. Tot el contrari de l’esperit d’una Espanya carrinclona i uniformista que des de sempre ha defensat el Partit Popular i que en una batalla desesperada i de rera guarda, amb una terminologia renovada invocant una Constitució que majoritàriament no van votar, continua intentant mantenir en solitari, a menys que en el camí no acabi retrobant-se amb els socis naturals de sempre còmodes, per naturalesa, amb el victimisme. Difícil però no impossible.

A Catalunya, tot el que no sigui la lluita per renovar, a ser possible amb contundència, la victòria de l’esquerra, seria, actualment, experiments que ens conduirien a un retorn al passat, al mediocre i insubstancial “oasis”, amb complicitats de tot tipus encara massa recents a la memòria de la ciutadania. L’esquerra, protagonista principal del nou Estatut i plena de projectes socials, amb una visió cultural, una orientació, dinamisme i apostes tecnològiques corresponents als nous temps, es mereix la responsabilitat de posar en marxa el nou Estatut amb el seu impulsor, el president Maragall, investit de tota l’autoritat que es mereix. Tota la resta són intrigues personalistes d’escassa volada, conservadurisme i immobilisme; en definitiva un retorn a una història vella i massa coneguda.