D'un temps, d'un pais

De l’entrevista d’Ana Pastor a Artur a Mas sobre la signatura del decret sobre el Dret a decidir, voldria fer dues observacions prèvies, una sobre Artur Mas i l’altra sobre la periodista, abans d’oferir-vos l’entrevista als qui no heu tingut l’ocasió de veure-la.

difícilment -per no dir mai- votaré a Artur Mas per la cenzilla raó que no compartim les mateixes conviccions politiques sobretot  pel que fa a laqüestió social. Malgrat que alguns s’esforcin en voler demostrar el contrari les diferències entre dreta i esquerra existeixen. Les dues ideologies poden coïncidir en alguns punts però la línia roja existeix i la trobem amb els interessos que defensen l’una i el’altra. Des de Marx el vocabulari ha pogut variar però les classes no han desaparegut, es diguin clase obrera,proletària, salarial,de clase  baixa, alta  o mitjana!

De la periodista Ana Pastor tothom coneix la vàlua però el tema no anava sobre qüestions econòmiques ni la crisi que patim sinó pel “dret decidir”  i el President de la Generalitat amb tota lògica  tenia els seus arguments sobre els que han treballat els seus serveis  i l’ANC que no contradiuen la Constitució perquè no es basen un referèndumvinculant sinó amb una simple consulta que pot obrir o no –segons els seus resultats- unes negociacions entre Catalunya i l’Estat. Tal com s’ha desenvolupat l’entrevista Ana Pastor s’ha aferrat a la cosabuda “legalitat” de la Constitució reiterada pel Govern i els mitjans d’informació estatals i s’ha emanifestat, com no podía ser altrament, una autèntica representant dels interessos espanyols. En un apartat previ a l’entrevista Ana Pastorhavia interrogat Cerdà que va resultar confus, i júlia Otero contudent , mostrant-se partidària i justificant ella sola la consulta declarant que  tenia la intenció de votar no.

Tot plegat i tal com es va desenvelopar l’entrevista, Artur Mas solamente deixà a a Ana Pastor una sortida, un  únic argument que obviament la periodista no es podia permetre d’utilitzar per anti històrica  ni probablement per convicció, negar o qüestionar que Catalunya és una nació!

En tot aquest procès la primera victoria ha estat d’ imposar el dret a decidir, i la segona transformar el referéndum en una consulta; el següent pas dependrà dels resultats!

ENTREVISTA:

l’avi patern  va morir el 1907 molt jove, deixant l’avia Aurèlia vidua amb 3 fils, el major de 7 anys i embarassada d’una nena. Els dos petits van anar al col.legi d’orfes de Sant Vicent a València, i mentre el major cuidava de la germaneta, la mare es va posar al servei d’una família rica. En general el record que guardava el pare del col·legi no era totalment negatiu si bé el tractament que rebien els xiquets era vergonyós i no exempt d’un cert sadisme, recordant en alguns aspectes les obres de Dickens.

Pel que tinc entès, l’avia Aurèlia era tot un temperament. Va afrontar la seva dramàtica situació en aquella València de principis de segle i va saber portar la seva mainada pel camí dret. Des de petits i fins a ben grans, els tres germans filaven prim. Les sortides de casa, inclòs per assistir a les activitats de caràcter cultural que van ser, de bon principi, el principal centre d’interès dels tres germans -perquè no costaven un duro, em deia el pare!-, no es feien sense el permís de l’avia. Abans de sortir, el pare havia de recitar-li la poesia que declamaria a la velada de Lo Rat Penat o llegir-li una escena de l’assaig del dia de la companyia teatral de Josep Peris Celda de la qual feia part des de molt jove. Crec que tots, tant els fills com la mare, van saber fer -mai tan ben dit- el paper!   L’avia Aurèlia va morir el 22 de Mars de 1942 amb el fill segon Aureli a la presó d´Alacant i sense saber que havien esdevingut, des del final de la guerra, els altres dos fills, el major Josep i el tercer Angelí, que per sort havien pogut embarcar en el Stanbrook, el darrer vaixell a eixir del port d’Alacant replet de refugiats destinació a Orà. L’avia Aurèlia era molt creient, era de missa diària. Al finalitzar la guerra l’àvia Aurèlia va dir: “Els capellans m’han pres els fills, no tornaré a entrar en una església”. I en efecte, continua amb les seues creencies però no va tornar a posar mai més els peus en cap església.

Tres dies desprès de la seva mort, el 25 d´aquell mes de març del 42, es rebria la primera carta que el seu fill Josep va poder fer arribar des d´Orà amb una foto i una dedicatòria: A ma mare “xicoteta” perquè l´àvia Aurèlia era molt menuda.

 Angelí                                               Josep

 El mèrit, amb les circumstàncies familiars tan adverses,  de que Josep i Angelí , tots dos polítics, dramaturg el primer i poeta el segon, destacaren a la societat valenciana es deu sens cap dubte a la fortalesa de carácter de l’Àvia Aurelia.

                     Josep

Angelí

L’exil repúblicà ha passat per tres etapes. La primera òbviament silenciat a l’interior durant el franquisme, la segona, al principi de la transició ignorat, o millor dit, com he tingut ocasió d’escriure, solament sortiren a la llum els noms d’aquells que tenien padrins, per una part els comunistes i d’altra part, per la simpatia internacional que sempre han suscitat, els anarquistes. Els valencians i sobretot els nacionalistes valencians, la defensa contra lluita desencadenada pels franquistes contra Catalunya els feu desaparèixer, víctimes d’alguns tòpics, quan més falta feia. Des de ja fa un temps la Universitat de València s’ha esforçat en retablir l’equilibre i avui ens presenta aquesta exposició on entre els noms d’espanyols il·lustres trobem el d’Amadeu Granell i els germans Castanyer, Josep i Angelí.

Les analisis que hem pogut llegir a la premsa es centren essencialment en el 9 de novembre, especulant amb la doble pregunta i si el govern català treurà o no les urnes al carrer davant l’oposició del Tribunal Constitucional, enfocant la mirada i responsabilitant de la situació  els polítics i sobretot en el President de la Generalitat Artur Mas. Quan en aquest cas en particular,  s’ha de dir que  el president de Convergència i Unió, per ara, solament ha pujat a un carro en marxa!

Conscientment es vol fer oblidar la transcedència del paper que han jugat els ciutadans  de Catalunya que s’han mobilitzat i han organitzat les manifestacions que s’han produit des del 10 de juny del 2010 i sobretot la d’aquesta DIADA 2014; manifestacions al meu entendre determinants, juntament amb la ibatalla  pel  “Dret a decidir”.

aquestes mobilitzacions s’originen  quan el Tribunal Constitucional, amb la meitat de membres  a l’espera de ser renovats, es va carregar -segons l’expressió d’Alfonso Guerra, “cepillar”-  el nou Estatut votat  pel Parlament de Catalunya,   igualment votat pels diputats del  Congrés a Madrid , i referendat pel conjunt del poble català.

En aquestes condicions els ciutadans de Catalunya no han acceptat de que els hi  prenguen  més el pel, sobretot si a aquests   fets, derivats del sentiment identitàri hi sumem l’exasperació per l’estafa de la crisi económica, el rescat de les Entitats Bancàries, i les retallades en Sanitat, Pensions i  i Eduació que també han sofert els altres pobles peninsulars.

El que passa és que mentre aquests s’ho estan pensant (de moment les enquestes electorals donen el PP guanyador de les properes eleccions!)  una vegada més Catalunya s’ha avançat al conjunt d’Espanya, com ho va fer al segle XVIII amb la revolució industrial o al final del franquisme amb l’Assemblea de Catalunya i la seva lluita amb els punts programàtics:  “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”! que va permetre revocar el decret franquista de 1938 anulant la Generalitat i   restaurar -la amb el retorn del seu President exiliat.

A partir d’ara, Pel que fa a les reaccions que pugui tenir l’Estat davant una Catalunya decidida a tirar endavant el seu sobiranisme, no crec que se li escapi a nigú que la situació a l’Europa del 2004 és lluny de correspodre a la dels fets d’octubre de 1934.

És evidentment  l’ aposta d’un poble mogut per un sentiment de dignitat, i estem convençuts de que si e l Govern no reacciona… mal pels seus interessos! I si reacciona violentment pitjor!

Pel que fa a l’opinió internacional s’ha especulat sobre el silènci dels Estats, exigint-los alguns un pronunciament ariscat abans d’hora, abans de saber fins i tot què es farà des de Catalunya i com.  Un pronunciament  que amb tota lógica els diferents països han esquivat i que dependrà en gran mesura dels resultats obtinguts  a la doble pregunta de en la consulta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat?  En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?

Prenent forces per la manifestació:

Cap a la mani:

Totes les religions són creacions humanes. A l’Església espanyola en particular, difícilment li puc perdonar la seva incorporació al cop d’Estat militar feixista i als 40 anys de dictadura franquista a l’ombra de les baionetes. Tanmateix no és possible deixar de reconèixer que les religions –i la catòlica evidentment- han contribuït a la civilització de l’ home, si bé han representat durant segles una part fosca i negativa naixcuda per cert en Espanya com és la Inquisició  i la lluita pel poder (per la conquesta del seu en particular a través dels monarques!) – Les guerres de religió no són altra cosa. A un moment històric, a partir el periode de la Ilustració, la part positiva dels valors civilitzadors de les religions va ser suplantatada pels Enciclopedistes del segle XVIII sense implicar tanmateix les lluïtes de poder, al menys de manera directa! Des d’aleshores el paper civilitzador de les Esglesies va quedar antiquat, d’alguna manera desfasat, però  mantenint-se sempre a l’ombra i defensant el poder.
Avui en dia,pel que fa a l’ Esglesia catòlica el nou Papa intenta d’allunyar-se del poder -en aquest cas del capitalisme- intentant retrobar els seus orígens en defensa dels humils, o sigui, en una tentativa de nou ajornamiento personal.
Malgrat tot el que estem dient, no pot haver el menor dubte que no deixem de professar tot el nostre respecte als creients i no creient, a totes les persones de bona fe en definitiva.

Pendre la decisió d’instal·lar  el quadre d’Antoni Tàpies a la sala de l Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya amb les inicials del president Pujol en vida i exercint el poder , sempre ho he considerat una falta de sensibilitat democràtica de qui en va prendre la decisió i per part del pintor,  de fer prova de poca imaginació històrica  en el tractament del tema.

Desprès de la confessió De Jordi Pujol és possible, com tantes altres coses, que s’haurà de pensar  en el canlvi de decoración de la sala del Consell   la qual porta amb tota justícia el nom del  President  Josep Tarradellas que vetllà amb dignitat per la Institució durant els llargs anys d’exili i ens la retornà amb el suport i  l’entusiasme de tot el poble de Catalunya.

–