En aquestes pàgines vam publicar l’anunci de l’homenatge a Romà Planas que els socialistes de La Roca del Vallès, el seu poble i del que fou alcalde, li varen retre en el 15è aniversari de la seva mort.
Avui tenim l’ocasió de publicar el video que es va realitzar i projectar en aquell acte.
Com amic de tota la vida del Romà no tinc més que subscrire i avalar- i més- tot el que diuen els amics de La Roca sobre la persona i el polític que fou Romà Planas.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
El Govern de”Paco” Camps com li diu Rajoy ha aconseguit el seu objectiu que TV-3 no es pugui veure al País Valencià. la Generalitat Valenciana ja havia aconseguit clausurar alguns repetidors, ACPV encara disposava de tres pals emissors a Mondúver, Gandia i Castelló. Per això, la plataforma acumula multes que superen els 600.000 euros i que ha d’abonar abans del 20 de març sota amenaça d’embargament dels seus béns.
Alguns diuen que tenim els governs que ens mereixem. Per la meva part Prefereixo aquesta altra frase: tenim els polítics tal com nosaltres som. I els valencians, amb l’esperança fa un temps de la reclalificació cdelampet en terreny edificable hem entregat el país al PP de Camps, de Gürtel i del bigotes i companyia. L’autor de “Pues claro que me pago mis trajes” continua fent de les seves i ha obligat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), propietària dels repetidors de la televisió catalana a apagar el senyal del canal davant l’amenaça de multa que penjava sobre l’entitat. L’Executiu autonòmic té previst aprovar una modificació legislativa que li permet imposar una sanció a l’associació que presideix Eliseu Climent per cada mes que TV-3 segueixi emetent. De la mateixa manera que els dictadors tunesí i egipci van establir dràsticament la censura tallant internet i facebook als seus respectius ciutadans Camps priva aquells valencians que ho desitgen puguin veure la televisió dels seus veïns amb qu,i a més, comparteixen una mateixa llengua. ACPV s’ha vist obligada a tancar els repetidors que encara qedaven oberts davant d’embargament dels seus béns per una acumulació de multes que superen els 600.000 euros i que ha d’abonar abans del 20 de març.
No ens enganyem, aquí no es tracta de la salvaguarda de cap espai televisiu, de sobirania nacional del P.V; parlant del PP aixòfaria riure. Es tracta simplement de censura pura i pura que impedeix als valencians comparar la mediocritat de canal valencià ) amb una de les millors cadenes autonòmiques, de contrarestar les notícies manipulades i els i silencis, i per últim evitar ampliar les hores d’emisió amb la pròpia llengua dels valencians.Si aquests no foren els veritables motius de l’oposició del govern del PP, fa temps que el conveni de reciprocitat entre canal 9 i TV3que proposa el govern català ja fa temps que seria una realitat pel bé dels telespectadors valencians i catalans.
Davant una situació grotesca i denigrant que ateny la dignitat del poble valencià, només hi ha un crit possible: fotem fora del govern aquests impresentables corruptes!
Segons la premsa, entre Jordi Hereu i Montserrat Tura la cosa està ajustada.Pel que fa als militants, el primer sembla tenir una majoria de 600-750 vots obre Tura mentre que entre els simpatitzants, on no es preveu una participació no massa elevada,(cap al 20%) pel fet que aquest cens no ha estat actualitzat des de 1999, guanyaria Montserrat Tura.
El que és cert és que la premsa conservadora, ara cap al final comença, com diu El Periodico, a mimar l’Hereu, probablement perquè es confirma que del duel entre Trias i Montserrat Tura sortiria vencedora la candidata socialista. I una altra cosa també és certa; que en cas de guanyar les primàries Hereu, una eventual derrota de l’actual alcalde davant CiU el dia de les eleccions 
hauria de ser atribuida -i se’n podria legítimament queixar- a l’actitud més que reservada que li va manifestar públicament en el seu dia la direcció actual del seu propi partit que va sprovocar una desconfiança entre els mateixos militants i sobretot i més greu, en el conjunt de l’electorat.
Fa un temps escrivia aquí mateix un article titulat Dues societats diferents referint-me a la francesa i l’espanyola en el qual relatava l’ajusticiament a Abbeville (França) per part de l’Església l’1 de juliol de1766 del chevalier de la Barre, un jove noble francès que no es va descobrir davant d’una processió.Acabo de rebre i trobo interessant de reproduir a continuació l’article que va publicar al número 52 de la revista El temps l’amic Francesc Viadel sobre l’execució a la ciutat de València del mestre d’escola Gaetà Ripoll, la darrera víctima la Inquisició Espanyola.
“El 31 de juliol de 1826 s’executava a València un solsonés de nom Gaetà Ripoll. Era l’última víctima de la Inquisició. Avui dia tan sols el nom d’una plaça del cap i casal del País Valencià recorda aquell home que visqué els seus darrers dies a l’horta de Russafa.
El 31 de juliol de 1826 la ciutadania valenciana es lliurava a un espectacle sinistre i aterridor.
A la plaça del Mercat del cap i casal, al costat del carrer dels Conills, just davant de la Llotja, s’arroglaven centenars d’encuriosits veïns disposats a seguir l’execució a la forca del darrer heretge de la santa cristiandad.
Aquell matí,la Junta de Fe, eufemístic títol de l’odiada Santa Inquisició importada de Castella, executava la sentència de mort contra un solsonés de 48 anys d’edat, Gaetà Ripoll Pla, acusat de ser” hereje formal y contumaz”.
La brutal sentència va fer trontollar els ressorts del poder monàrquic en mans de Ferran VII i fins i tot va aixecar les protestes més airades de la civilitzada Europa.
Al capdavall Ripoll, un home humil, segons diuen testimonis escrits de l’època, de gran qualitat humana, havia estat víctima del fanatisme religiós, del terrorisme clerical.
Fill del restaurador Miquel Ripoll li Teresa Pla, Gaetà Ripoll Pla va nàixer el 22 de gener de 1778 a Solsona. Estudià teologia a Barcelona i quan esclatà l’any 1808 la guerra del francès prengué part contra les tropes napoleòniques.
Dos anys més tard, éssent oficial, caigué presoner i fou conduit a França, on segons sembla tingué contacte amb bels corrents filosòfics de tall rousseaunià.
L’any 1814 Ripoll tornava a la península, on continuà fent de militar fins que l’any 1823 va ser llicenciat a causa d’haver servit a files durant el període constitucional, molt probablement a la Milícia Nacional de València. Ripoll quedà dins la classe d’”infinits” i acabà retirant-se a la partida de Perú, llavors pedania de l’actual barri valencià de Russafa, on exercí com a mestre fins la seva captura i mort.
L’arribada de Ripoll a aquelles terres d’horta avui amenaçades per l’ampliació del port de València degué ser per als seus pobres habitants dedicats al camp tot un esdeveniment.
El 28 de juliol de 1894, amb motiu de la trista efemèride, l’Ajuntament de València publicava un petit article –que traduïm del castellà- escrit per Tomàs Giménez Valdivieso sota el pseudònim de Cazalla, en que es relataven no poc aspectes del seu pas per aquelles terres a partir de testimonis de gent de l’horta que havia conegut Ripoll.
L’edifici –escriviaCazalla- ocupat per l’escola que regentava Ripoll, l’havien aixecat els veïns de la partida del Perú, ja que aquells catòlics governs no s’ocupaven de coses tan trivials com la instruccció pública. Era una barraca de de les que anomenaven a l’horta de vuit costells, amb dos pisos. Es trobava emplaçada a l’entrada de la senda de la qual abans hem fet mèrit com a lloc escollit per Ripoll per passeig i meditació, entre camí de Pinedo i el pont de la Lloseta. S’hi havia instal·lat l’escola de xiquetes i l’escola de xiquets. A l’escola de xiquetes s’entrava pel camí de Pinedo i lescola de xiquets anomenada vulgarment l’escaleta, tenia la porta cap a la mar. Avui ha estat remplaçada la barraca que acollí Ripoll per una alqueria, les senyes de la qual són: camí de Pinedo, trast setè (no té número). S’anomena arqueria del Curro, i hi ha un estanc(…)”
La coneixança de Ripoll, dèiem causà una gran impressió entre els habitants de l’horta. Tal i com expliquen a Tomàs Giménez els testimonis que el conegueren: “Recorda Vicenta que, contra el que s’ha escrit i pintat, Ripoll era alt i de bones carns, duia barba negra i grans tirabuixons, i que per això l’anomenaven Polserut .”
Un altre dels cronistes que recullen la història de Ripoll, el polític del segle XIX Salustiano Olózaga– que escriví l’article “Un ahorcado de Ferran VII”- fa una descripció acurada del mestre de Russafa: “(…) figura hermosa, gallarda i apacible, de las que suelen comparar-se
con las del Salvador con larga i tendida cabellera, que entonces se consideraba como distintivo de masoneria”.
Ripoll es negava a menjar carn dolgut que s’haguera de fer mal als animals, es preocupava de que els xiquets de les barraques tornaren els fruits del camp que hagueren pogut robar ocasionalment durant el dia, vetllava per l’educació dels menuts, era persona caritativa segons diu Olózaga, “siempre quria imitar la vida de Jesús”.
L’any 1823, l’església espanyola començà a queixar-se que sense l’existència del Tribunal de la Santa Inquisició la religió estava perduda i encara la mateixa monarquia. Les pressions sobre Ferran VII per que es restaurara aquell tribunal anaren en augment, tot i que no aconseguiren que el rei s’hi pronunciara. Enmig d’aquest ambient cada bisbe decidí pel seu compte la reabilitació o no del Tribunal que ara naixia sota el nom de <junta de Fe. València fou la primera ciutat a tenir-ne un. La iniciciativa partí l’estiu de 1824 del canongeJosé Maria Despujol, governador eclesàstic de l’arquebisbat fins el nomenament del nou bisbedon Simó López (Nerpio, Múrcia1744-València, 1831). Simó López, havia estat un ferm de les Corts de Cadis de la reimplantació de la Santa Inquisició. Durant els seus mandats al capdavant del bisbat d’Oriola (1815-1824) i de València (1824-1831) applicà una política en la línia més tradicionalista. Entre les amistats de Simó es comptava Diego de Cádiz un dels membres més i t antiliberals de les Corts de Cadis. Amb aquesta trajectoria era normal, doncs, que Simó prenguera amb gran zel les regnes de la Junta de Fe.
La denúncia feta per una dona de l’horta contra Ripoll de seguida va donar feina als inquisidors de Simó. Però l’únic crim conegut de Ripoll en aquella època d’involució política i fanatisme reaccionari fou, segons Olózaga que, en vez, de exigir a sus discipulos que, al entrar en ella (en l’escola), dijesen “Ave Maria Purísima”, les ensenyaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba a misa, ni les hacia salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”.
El president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, de seguida es posà mà a l’obra. Toranzo, després de sotmetre a examen treze testimonis, els noms dels quals no es va saber mai, demanà la detenció i l’embargament dels bens de Ripoll el 29 de setembre de 1824.
Si hem de fer cas a Tomàs Giménez, la detenció es produí a la barraca de José Vivó, conegut a l’horta pel malnom de l’arroser.
“En l’horta, relata relata Giménez, no saben més que de l’aïllament en que vivia Polserut; tan sols era trencat per visitar les cases de Mariana Gabino i de José Vivó. A aquella anava durant el dia; a la de Vivó solia acudir de nit per passar la vetllada i allí es trobava xerrant amicalment
Amb la família Vivó quan s’hi presentà la ronda que enviava el llatinent que prengué Ripoll i el conduía la presó (…)”.
Més endavant afegeix: “No pogueren saber com es deia el llautinent que manava la ronda (…).” Es disputaven llavors el comandament a l’horta Julián Vázquez i Luis Salcedo. El primer no degué manar aleshores perquè tenia idees liberals.Tal volta exercí el paper de capità dels jueus algun voluntari realista, perquè n’hi haquatre en la partida. La barraca de l’Arroser, que ,es on agafaren a Ripoll , estava a la vora del cam,i del Valladar, i l’edifici que avui ocupa l’antic solar de la barraca que té el número 404 del trast sisè”.
És així que
|
.
Des de que el món arab es manifesta pacíficament reclamant llibertat i democràcia, primer a Tunis i ara a Egypte he tingut la tentació de comparar aquests casos amb la transició espanyola. A Tunis i a la plaça de Tharir al Caire la gent sobretot, i de moment l’exercit, han estat d’alguna manera modèlics. He dubtat si no a podia anar massa llunt amb la comparació que pretenia fer entre aquests dos païssos i amb el final de la dictadura Espanya però quan he llegit les ifrívoles araules d’ Esteban González Pons, hereu amb el artit Popular des principals contra valors” del franquisme: integrisme religiós, homofòbia, anti mitjans anticonceptius, anti interrupció de l’embarràs, i anti democràtes malgrat que s’omplin la boca de “nosotros los democràtas”, comparant les dues dictadures amb Rodríguez Zapatero quan diu: “Heu vist la revolució d’Egipte?El poble, quan vol, pot. I el poble espanyol pot”, ja he deixat de duptar. Zine El Abidine Ben Ali morirà a l’exili i Hosni Mùbarak en prèn el camí. Per vergonya de tots nosaltres el dictador Franco ha mort tranquil·lament al seu llit. Només Catalunya amb les seves manifestacions mulitudinàries reclamant i obtenint la Generalitat que el franquisme havia abolit i el retorn n del seu president exiliat, va, d’alguna manera savar que la democràcia no heretès en la seva la totalitat de les Institucions, personal i lleis del franquisme.
Seria hora que el PSOE deixés d’emmirallar-se amb el PP i fes pedagogia, no per fer desaparèixer Espanya òbviament -deixem aquesta il·lusió a l’independentisme- però sí canviar-la a ser possible de soca arrel, amb el menys de lligams possibles amb un passat antidemocràtic i ineficient.
L’únic punt positiu de les declaracions d’ Esteban González Pons és que que allò que diu no arriba a creure-s’ho ni ell mateix!
Aquells que segueixen els articles que publico al meu bloc, hauran pogut constatar que des del primer moment que José Montilla va ser elegit president de la Generalitat de Cata lunya sempre he considerat que la seva actuació com a dirigent ocialista i com a president de la Generalitat ha estat la correcta fins que hi va haver un punt d’inflexió en la seva actitud que es situa al moment de la sentència delTribunal Constitucional, i sobretot de la manifestació del 10 de juliol capitalitzada per les forces independentistes. A partir d’aquí el seu discurs es va dedicar a atacar l’identitarisme en lloc de centrar-se en la resposta socialista a donar a aquest tema, és a dir, en el cas de l’Estat espanyol, a treballar per assolir un Estat federal,deixant a la dreta i al racó de la Història l’Espanya secular, el seu nacional catolicisme caduc i i el seu centralisme ineficient tot i intentant d’evitar els tòpics. Mentre se’n diuen la ciutadania constata que els els socialistes no gosen pronunciar-se i fa temps que el concepte federalisme no apareix enlloc.Tant el socialisme espanyol com el català solament à són capaços de formular el que no volen però difícilment el que volen.
Tanmateix aquests dies , a la seva carta, José Montilla afirma que el combat pels drets nacionals i socials no s’atura i que s’han de trobar els militantspreparats i disposats; que calen nous lideratges, més que mai, per construir l’alternativa al pensament nacionalista i conservador a Catalunya i a Espanya.El mal és que no ens diu quina és l’alternativa . I com hem dit, des de fa temps ni un mot de federalisme ni de cap objectiu concret engrescador; només trobem frases genèriques ben intencionades s com aquesta: “la principal tasca política en els propers mesos ha de ser contra la crisi; ” quan no aquesta: “hem començat ja el nostre procés de renovació amb noves idees i els millors i més experimentats candidats i candidates. o bé “ segur que tothom sabrà fer el pas que toca en el procés de renovació socialista. Alguns fer un pas endavant, altres enrere o al costat.
Estem d’acord President. Però quin pas? Aquesta és la qüestió. Perquè quan la ciutadania ha tingut el sentiment de que les Institucions de l’Estat s’han burlat del seu vot, i la dreta qüestiona el sistema autonòmic, és el moment de dir clarament i amb valentia que no és Catalunya que s’ha inventat les 17 autonomies; i el que solament se li pot demanar a que ajudi a l’esquerra espanyola a fer d’Espanya un Estat federal basat en el respecte de les nacions i les llengües que el composen. Utòpic?potser sí.Però en política res és utòpic quan respon al sentit comú democràtic, no pas de l’entelèquia Espanya sinó dels sentiments de cada una de ses seves parts. Només caldria trobar la formula per ajustar també la solidaritat indispensable que si és necessària a nivell mundial, no ho és menys en el si de l’Estat espanyol, sempre que les relacions siguin d’igual a igual.
Però la història malauradament demostra que e la principal oposició a una solució pactada, democràtica i civilitzada sempre ha provingut de la mateixa Espanya, insensible a aquests valors.
L’any 2010, en concret el dia 6 de setembre, es van acomplir 15 anys del traspàs de Romà Planas i Miró. En Romà vas ser alcalde de la Roca del Vallès, secretari personal del president Tarradelles, director general d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya, cap de gabinet del president de la Diputació de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya.
Els companys de l’agrupació socialista de La Roca del Vallès hem volgut, amb motiu d’aquest aniversari, recordar la persona de Romà Planas, la seva manera d’entendre la política com “el tracte de les persones”, els seus principis d’actuació al servei de l’interès general, la seva bonhomia i el seu inconformisme que tants records i alguns d’ells tan intensos va deixar a la nostra agrupació.
Hem preparat, amb més il·lusió que mitjans, un vídeo en el que intentem expressar què va significar per nosaltres en Romà i hem organitzat una taula rodona, moderada per l’historiador i editor local, Francesc Garcia Lorenzana, en la que hi participarà Raimon Obiols, amic personal d’en Romà, i nosaltres mateixos per glosar la manera que ell tenia d’entendre l’acció política. Aquest mateix dia, en l’acte que es celebrarà al centre cultural de La Roca del Vallès, el proper divendres 4 de febrer a les 19h., visionarem l’esmentat vídeo.
Pretenem que el record del llegat de Romà Planas ens serveixi per refermar els nostres principis a favor d’una manera d’entendre la política com a servei públic, exercit en coherència amb els principis personals, de forma ètica i honrada, i al servei dels ciutadans. Una manera d’entendre la
política, en fi, com a “tracte de les persones”
en paraules del propi Romà.
Ens plauria molt que ens acompanyessis aquest divendres.
Miquel Estapé Salvador Illa President del PSC de La Roca Primer secretari del PSC de La Roca
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva primera exposició a França ,aixi com entrant a esculptures Marie Claire G-Castanyer.
