El 20 de juny de 1943, la Secretaria d´Esquerra Republicana de Catalunya a l´exili adreçava al Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià à França, els mots següents: ” Distingits amics: Amb motiu de la celebració del Congrés d´Esquerra Republicana de Catalunya tingut a Tolosa els dies 3 i 4 de Juny, el Comitè Executiu es fa intèrpret dels sentiments de confraternitat en els ideals que ens uneixen amb la vostra Pàtria i es complauen en adreçar-vos una cordial salutació que és penyora del nostre afany de col·laborar intensament amb la vostra agrupació en bé dels ideals de llibertat dels nostres pobles i del recobrament de la República”.
La carta va firmada per Josep Tarradellas, Carles Pi Sunyer i Joan Sauret. Gaietà Huguet, gran patrici del nacionalisme valencià i president del Bloc, n´envià una còpia al Partit Valencianista d´Esquerra del qual eren president i secretari, Josep i Angelí Castanyer, respectivament. Les relacions entre el nacionalisme català i el valencià no daten d´ahir i no han estat un invent “fusterià” per dir-ho d´alguna manera. Sempre han mantingut, com no podia ser altrament, un contacte i una complicitat necessaris.
Tanmateix no puc deixar de comparar els termes d´aquesta missiva amb la carta que Acció Cultural del País Valencià ha enviat als seus socis en motiu de la diada de Catalunya: “Benvolgut soci / Benvolguda sòcia: El dilluns 11 de setembre es commemora, com bé sabreu, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, l´any 1714, fet que, amb la derrota d´Almansa, va marcar la fi del nostre autogovern. Recordar ara aquells fets no és un exercici de nostàlgia, sinó una reivindicació de la nostra condició de poble i de la nostra voluntat de recuperació de la nostra llibertat. Cal assenyalar, a més, que nombrosos valencians van participar de manera destacada en la defensa de Barcelona aquell setembre de 1714, encapçalats pel general Joan Baptista Basset, i que molts d´ells són soterrats al fossar de les Moreres junt amb molts altres defensors de la ciutat.
És per això que us convidem a venir amb nosaltres a dipositar una corona de flors al monument a Rafael de Casanova, el dilluns 11 de setembre, a Barcelona, com a expressió d´aquest homenatge als nostres patriotes i de reivindicació d´un futur per al nostre poble. La delegació que dipositarà la corona serà encapçalada pels presidents d´Ã’mnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. (…)”
És evident que la carta, d´una entitat valenciana, s´adreça als valencians tot i que la convocatòria la firmin tres entitats de caràcter cultural representant l´àmbit lingüístic català; i per què? Doncs per una simple raó continguda en els motius expressats a la convocatòria: una derrota comuna davant el mateix enemic, el qual, en els dos casos, perseguia la mateixa finalitat, acabar amb les llibertats de tots dos. És així com s´ha d´interpretar la convocatòria i l´interpreta un esperit obert -si m´apureu, civilitzat- de dretes o d´esquerres. I és així com l´interpreta sens dubte, una àmplia majoria, a Catalunya i a les Illes. Pel que fa al País Valencià cal témer que la carta no eviti confusions i interpretacions interessades que sols beneficien a l´adversari. Els polítics de la República, amb menys paraules obtenien un discurs més entenedor (a menys que del que es tracti aquí sigui justament el contrari, de jugar amb una certa confusió). Com hem vist a la seva carta, aquells polítics, amb un simple plural, en tenien prou: “ideals de llibertat dels nostres pobles“. Els valencians tindran sempre interès a apropar-se a Catalunya, com Catalunya al País Valencià. Però la impressió que predomina, en certes actuacions, és que no sembla que estiguin en joc els interessos dels dos pobles sinó més aviat la continuïtat d´una línia d’actuació d´un sector social determinat que ve de lluny.
Al finalitzar la guerra, a Catalunya quedà en el poble, el pòsit d´un catalanisme popular autèntic, junt a un sector nacionalista amb capacitat de moure´s: aquell que podia assistir l´any 50 a Congressos democristians fora d´Espanya com fa poc recordava Josep Benet que hi assistia amb Anton Cañellas, i que aviat acolliria algun franquista penedit. Un sector que no ha deixat mai de disposar -inclòs en aquells temps- d’influència, possibilitats i mitjans econòmics. Durant la llarga nit del franquisme, a Catalunya tots els sectors van estar en més o menys condicions de jugar -i van jugar- el seu paper en la recuperació de les llibertats, si bé no ve de més precisar que a la transició el retorn del President exiliat i el restabliment de la Generalitat, fou obra exclusiva del pòsit del que parlàvem, amb els recents moviments i partits que en van sorgir, en particular, els que no tardarien a agrupar-se per fundar el PSC encapçalat per Joan Reventós i Raimon Obiols.
Al País Valencià, òbviament, res d´això. Al finalitzar la guerra, la minoria nacionalista republicana va desaparèixer, empresonada o exiliada, deixant darrere seu el desert. El valencianisme polític va haver de ressorgir sense massa referents vius, en tot cas sense aquests referents, liquidats o anihilats. La consciència com a poble va haver d´anar refent-se en unes condicions de precarietat en tots els sentits i exclusivament des de les aules i des de la intel·lectualitat amb els ulls clavats nord enllà, sense més ajuda, ni influències ni confrontacions dialèctiques possibles. I amb aquestes condicions el resultat ha estat el que ha estat. En l´ordre cultural es va fer molt i millor que a l´època d´abans la guerra, sens dubte; i es continua fent avui. I la unitat de la llengua, per exemple, amb el nom que es vulgui, és un fet consolidat que ja no té volta enrera.
Ara bé, en l´ordre polític, els resultats a la vista estan. El País Valencià era majoritàriament republicà i amb un esperit no particularment religiós però després de la guerra, en lloc de continuar intentant atreure aquestes masses al valencianisme polític, com ho havien intentat els nacionalistes republicans, els joves aprenents a polítics, amb un esperit més o menys elitista, se´n van anar allunyant -a consciència o no, això és el menys important- fins abandonar-les a mans de l´adversari. I la única beneficiaria de la situació, a la transició democràtica, ha estat la dreta valenciana; al País Valencià la dreta és exclusivament reaccionària i rabiosament espanyolista i ella sí que sabia de què anava la cosa. Ã’bviament, no ha estat l´únic factor, però el valencianisme polític durant el franquisme, orfe i sense el ventall de referents que calia, al meu entendre, va pecar d´una certa ingenuïtat i desorientació, a menys que sigui de tot el contrari, de supèrbia.
És hora de trencar esquemes. Ni el nacionalisme valencià, ni l´esquerra valenciana poden permetre´s el luxe d´anar tirant, regentant cadascú la seva galàxia. No és possible, per ningú, seguir per les mateixes dreceres. Sembla que no s´hagi après res. El fet que tothom hagi comès errors no és cap motiu per continuar cometent-ne. Actualment l´error és l´immobilisme de les posicions que constatem en el camp de les esquerres i en el del nacionalisme; un nacionalisme que al País Valencià, objectivament, solament pot ser d´esquerra, i per tant, sociològicament, tan a dintre com a fora del país, si pretén jugar el paper que li pertoca, per a les seves aliances, mai podrà prescindir de les esquerres. Així mateix, però amb l´altre sentit, l´esquerra i en particular el PSPV, també té un recorregut -no sé si llarg o curt- per fer i seria hora que l´emprengués.
Sense prendre consciència d´aquesta realitat i la necessitat d´anar tots a una, difícilment trobaran les forces progressistes i el nacionalisme valencià, el camí per convèncer l´electorat de la urgència de superar la trista situació actual de la qual ells en són les primeres víctimes.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
