El periodista Jordi Barbeta ha escrit a La Vanguardia: “Una ofensiva in extremis de Felipe González i Alfonso Guerra amb trucades personals, delegat per delegat, el divendres i dissabte pel matí acabà decantant la batalla per la secretaria general del PSOE a favor del candidat Alfredo Pérez Rubalcaba”. Si això és cert, com no és possible que no ho sigui, aquestes mnaniobres d’última hora, a més de ser una burla democràtica a tota la militància socialista i a tota la ciutadania, són de jutjat de guàrdia. Arribaria per dir que encara preferereixo una designació de candidat a dit com les que fa un partit com el PP on no hi ha la sensibilitat i les exigències democràtiques de la gent d’esquerra; acabaria sent, vistes les circumstàncies més net.
No ens sorprenen les maniobres dels dos insignes socialistes que des de sempre, han apostat per una Espanya UNA, i el discurs del candidat Rubalcaba no deixava cap dubte en aquest sentit.
A la llum d’aquestes males pràctiques democràtiques, una primera constatació. De tots els barons socialistes espanyols això de l’Espanya plural, el vallesoletà Rodríguez Zapatero sembla ser era el sol que s´ho va creure, i probablement va intentar actuar en conseqüència fins que els barons o els poders fàctics li van marcar els límits i va haver de passar a un“donde dige digo, digo Diego” . Zapatero crec que va tenir el mèrit d’entendre que el tema de Catalunya no és un problema català sinó un problema recurrent d’Espanya. Per això i malgrat el fracàs, però sobretot pel final del terrorisme, la salvaguarda d’Espanya de la intervenció econòmica i pels drets individuals aconseguits durant el seu mandat en aquesta desgraciada i reaccionària Espanya, la Història crec que li farà justícia, i la gent d’esquerra també.
La raó fonamental de la derrota de Carme Chacón a amb les intromissions denunciades, al meu entendre, no és per ser dona o catalana que també, és -o ironia- perquè no oferia “al “poder” espanyol suficients garanties, un poder amb el que PP i PSOE estan compromesos per igual com s’acaba de demostrar: Rubalcaba volia un partit altament centralizat per a un Estat descentralizat amb tres nacions i 17 autonomies! La hegemonia d’aquests dos partits a Espanya és comparable a la del PSC i CiU a Catalunya amb la diferència que aquells tenen clar els interessos d’Espanya, i aquests no saben ben bé el que volen. Quan de joves ens estranyàvem de l’actitud nacionalista de l’esquerra espanyola, el President Tarradellas sempre tenia la mateixa resposta: “sembla que oblideu que ells són espanyols, tenen més experiència de governar que nosaltres i defensen amb més determinació els seus interessos!”
I en efecte no sé si cal felicitar-se de que El PSOE sigui tan nacionalista espanyol, però el que cal deplorar al meu entendre és en que el PSC no sigui prou català, tal com així ho va percebent cada cop més la societat catalana.
I justament amb les maniobres i el resultat del congrés la pilota, ara, està en el camp del PSC en les mans de del seu nou secretari general. El pes del socialisme català en la nova executiva del PSOE ha disminuït, sinó en el nombre de representants , sí en influència. I cal analitzar-ne les causes. I una primera salta a l’evidència: l’actitud de prepotència del PSOE és el resultat de l’actitud submisa mantinguda durant anys envers aquest partit per un PSC incapaç d’ensenyar-li les dents al seu germà gran. Però a la vegada aquesta submissió és a l’hora fruit de l’actitud dòcil mantinguda pel sector catalanista en el si del mateix PSC. És evident que ha arribat el moment de parlar clar, que és allò que vol la gent i que rarament els polítics fan. El sector catalanista del PSC està replet de gent preparada i ha arribat el moment d’anar tots a una, cosa que des dels inicis de la fundació del PSC no s’ha produit mai. També és inegable que parlar clar podria fracturar la societat catalana, un argument que s’ha fet servir molt. Però tot indica que aquesta fractura solament es produiria a instàncies del socialisme espanyol i cal pensar que aquest arribaria a la conclusió que la divisió li perjudicaria molt més a ell en les seves aspiracions de governar Espanya. Per part del PSC i la societat catalana és un risc polític que cal córrer. Solament és necessàri escollir el moment, i ara sembla el moment, només es pot remuntar. Amb la sentència del Tribunal Constitucional seria la segona ocasió que es perdria d’acabar amb un statu quo que solament satisfà a les executives dels dos partits.
El 1999 CiU ja proposava el concert econòmic que la Constitució no contempla, i ara el torna a plantejar, oferint al PP una ocasió d’or per refusar-lo, i tots contents. I tot això sembla muntat per marejar la perdiu. Desprès no volen que els ciutadans es desentenguin de la política. El curiós del cas és que malgrat el punt de partida elevat del 1999, resulta que el model de finançament vigent obtingut el 2009 i ideat per l’ex-conseller Castells multiplicava per 10 els resultats obtinguts per CiU, segons vam podem llegir al diari d’ahir. A l’edició d’avui del mateix diari s’hi afegeix: segons asseguren els socialistes. Aquí em permetreu fer un incís: senyors periodistes, tant costa alinear quatre xifres i avalar o infirmar la informació? ( una reflexió vàlida pel finançament i en molts altres temes).
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
