D'un temps, d'un pais

Quan vam saber, encara durant el franquisme, que una de les forces que s’oposava al règim i que més n’havia patit les conseqüències, acceptava per Espanya un “régimen sin signo institucional”, o sigui que renunciava al restabliment de la República, vam tenir molt clar a l´exili -i el president Tarradellas més que ningú- que el final del franquisme seria pactat. El post-franquisme podia caracteritzar-se per més o menys democràcia -tota altra alternativa era impensable- però estava clar que seria fruit d’una negociació que mantindria la integritat de l’Estat i asseguraria la impunitat dels crims del règim dictatorial. Generalment, quan els vents bufen cap a la dreta, bufen molt fort mentre que quan els vents bufen cap a l’esquerra, solen ser molt dèbils. En aquestes condicions, la transició, amb totes les estructures de l´Estat franquista intactes, no podia ser diferent al que ha estat. Es parla d’una transició modèlica i potser sí que ho ha sigut en la mesura en que l’alternança política a aquest país, històricament, sempre ha tingut la mateixa característica: quan la dreta ha triomfat, les esquerres han estat víctimes d’una velada repressió -quan no d’una repressió oberta i implacable- mentre que quan -en ocasions comptades per cert- ha estat impossible evitar la vVeure »ictòria de les esquerres tots hem cabut, les llibertats s’han ampliat i ningú ha perdut, ni tan sols els enemics de la llibertat, com no pot ser altrament.

Que durant la transició, la classe política d’esquerres hagi estat cauta en les seves reivindicacions i manifestacions i hagi enterrat el passat per preservar, no el futur sinó l’immediat present, es pot entendre per l’actitud del conjunt de la societat mediatitzada per quaranta anys de totalitarisme. Una actitud que s’ha caracteritzat per la por, o com a mínim per la prudència i la inhibició davant de certes qüestions. Ningú ha demanat comptes a ningú com ha passat a Xile o a l’Argentina i ningú va qüestionar -ni que fos tímidament- els responsables polítics i els estaments judicials i policials de la dictadura; i encara menys el paper jugat per l’Església catòlica abans, durant i desprès de la guerra civil. Per no reivindicar, ni tan sols es va reivindicar els morts i desapareguts del bàndol republicà mentre el Vaticà s’ha permès l’escàndol de canonitzar milers de caídos por Dios y por España sense mostrar la més mínima compassió envers els familiars de les víctimes del feixisme, ni per cap dels capellans bascos o polític democristià republicà afusellat per Franco. Ja en democràcia, s’ha hagut d’esperar 25 anys per celebrar l’entrada dels tancs republicans espanyols alliberant París de l’ocupació hitleriana o per què un cap de govern espanyol honori la memòria de les víctimes espanyoles en els camps d’extermini nazis.

Avui no es tracta de reclamar sancions que en son temps ningú no va demanar, però sí marcar posicions. Si alguna cosa haurà tingut de bo el aznarisme, amb la seva política intransigent i intolerant, és fer prendre consciència a molts que el silenci mantingut sobre la nostra Història recent i els valors republicans, en cap cas és un signe de realisme polític o de modernitat com han pogut pensar alguns, i sí l’abandó del terreny al sector tradicionalment més reaccionari de la nostre societat. Pocs podíem imaginar que els hereus del feixisme tornarien a defensar tan aviat els seus mateixos valors i privilegis, aquest cop, no en nom d’un integrisme desprestigiat, sinó en nom de la democràcia i… de la llibertat religiosa (!); que intentarien apropiar-se d’una Constitució que molts ni van votar, o que en nom de la defensa de la família sortirien al carrer a negar els seus drets a d’altres col”¢lectius. Cada dia que ha passat aquesta gent ha anat desinhibint-se més i la seva oposició frontal i sense pudor al retorn dels “Papers de Salamanca”, no és la prova única però sí una de les més il”¢lustratives de que l’esperit feixista totalitari niueja encara al si d’una part important de la societat espanyola que li costa assumir la democràcia i comprendre que les ferides obertes de la nostra guerra civil -totes- s’han de tancar per què no puguin tornar. I la millor manera de que no tornin és posar cadascú davant les seves responsabilitats en el nostre drama i acabar amb els silencis, tergiversacions i falsedats d’aquests seixanta anys. No és cert el tòpic, que uns tant han fet servir, de les dues Espanyes fanàtiques i intolerants. Al llarg de tota la Història, només n’hi ha hagut una d’intolerant i fanàtica, i sempre la mateixa!

Tot indica que ha arribat, a més del temps de les accions de govern transformadores, el temps de la pedagogia i de la reivindicació dels valors republicans -entre els quals el laïcisme és un dels més necessaris- i per això cal canviar el xip d’un silenci “políticament correcte” que ha imperat durant tots aquests anys. Nou Cicle va iniciar el camí de debat i d’orientació que correspon a les esquerres sempre, inclòs i sobretot quan estan al govern; cal suscitar permanentment un estat d’opinió progressista. La creació de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya és una iniciativa que també va en aquesta direcció. Que els diferents itineraris del primer any de la seva creació hagin estat la Memòria històrica, l’Estat del Benestar i l’Europa Social, 18 mesos de Govern Catalanista i d’Esquerres, Noves Llibertats i Cultura i Llibertat, és una prova i una garantia de la necessitat i de l’encert de la seva orientació. Només podem lamentar el relativament poc ressò mediàtic que ha tingut -si n’exceptuem les critiques- quan, per moltes raons, la seva creació es podia considerar notícia pels professionals de la informació desprès de tres dècades d’una sola universitat d’estiu i pràcticament monocolor. Però ens hem de felicitar tots de trobar cada cop més relacionats i treballant en una mateixa direcció, partits i associacions d’esquerra, sindicats, moviments laics i progressistes, casals de joves, etc.

Cal que les forces catalanistes i d’esquerra abandonin entre elles els càlculs i les estratègies partidistes que desorienten a la ciutadania, i apostin decididament per una acció comuna i uns principis que a la llarga sempre acaben triomfant, tot i que -difícilment les esquerres ho podem ignorar- mai definitivament. Qualsevol altre discurs o actitud és afavorir l’adversari, caure en el seu parany i facilitar-li la jugada.