D'un temps, d'un pais

Abans de rascar-se les vestidures  com fan alguns, el més trist  de la història .és que podria ser real!

Hem d’exigir la desclassificació dels papers del cop d’Estat i saber la veritat  sobre la història. Seria molt iillustratiu saber també com vam pviure cadascú aquells esdeveniments. 

  Aquella nit del 23.F recordo que la varem passar Romà Planas  i jo amb amb Francessc Martí i Jusmet al seu despatx de President de la Diputació de Barcelona, aleshores encara ubicat al Palau de la Generalitat i donant al Saló Sant Jordi.  Durant els dies següents al cop d’Estat va ser  manifesta entre els polítics la por que havien passat,  però principalment  i òbviament,  em va marcar l’actitud’un diputat comunista que havia estat condemnat a mort i indultat. Recordo que tan el Romà Planas com jo no varem tenir por,  i que  comentant-ho aleshores   ho  atribuirem  al fet  que tots dos haviem passat aquella època a  França i que “no haviem viscut” el franquisme, que l’haviem viscut  d’una altra manera. Però aprofito per recordar que,  un polític que sí que havia viscut el franquisme i en primera línia, constatant que la clase política estava seqüestrada al Congrès,  agafà,  no sé si amb por o sense por el pont aeri i i es presentà a Madrid, a la seu socialista!  Aquest polític era  Raimon Obiols amb qui “els revolucionaris” del seu partit han tingut el comportament que conèixem. Està clar que cadascú és com és.

Tornant a l’emissió d’Évole, personalment n’he tret adues conclusións que en el debat que ha seguit  Évole ha deixat a cadascú de nosaltres provablement que les treièssim.

1- Per la meva part, La meva primera conclusió és, com hem dit, que la història és emencial però  creïble,  perquè Espanya és un Estat “de pandereta”, incapaç de fer la unitat dels seus pobles i ue s’ha caracteritzat al llarg de la seva Història per oprimir -los i burlar-se de la seva gent.

Cada cop estic més convençut que el problema,  més que de Catalunya és d’Espanya, que ecessitat el famós ªxoc de trens” per agafar d’una vegada el veritable camí democràtic que no ha agafat mai, ni quan votà la Constitució amb totes les institucions franquistes encara instal·lades  i sota la vigilància de l’exèrcit, ni fins i tot  tampoc quan va entrar a Europa, solament de manera formal.

I la segona conclusió meva que se’n desprèn és la seguent

Quan més aviat els deixarem  sols, millor!Els ajudarem des de fora a canviar!

 Quan em vaig proposar obrir un Blog i un compte a Facebook  pensava, per això de l’eficàcia, no sé si ben entesa, fer- ho en francès o en castellà. Sortosament vaig triar la meua llengua materna i com el meu propòsit era que en la meva  llegua , em llegira el més gran nombre possible,  vaig  declarar  públic el Blog i a facebook vaig aceptar tots els que m’oferien la seua amistat, i en particular tota la gent del meu poble, Foios,  i de manera transversal, independentment  del seu nivell de formació o de la seua procedència familiar, i si eren de dretes o d’esquerra.

 De la mateix manera, resident a Barcelona  des de feia més de trenta anys, membre del Club Emprius  i militant al Partit dels Socialistes també vaig aceptar molts companys,  avui amics i excompanys. I si a tot això afegim joves valencianistes que han anat incorporant-se i alguns menys joves,  l’exilat a Barcelona,come ll mateix es defineix, Francesc Viadel i el meu veí de Meliana o Massalfassar, Toni Mollà, resulta que avui tenim constituïda una xarxa social en la  llengua que compartim i engloba i posa en contacte vàries  societats, la valenciana, la catalana i la de les Illes principalment, i en certa mesura suplim  la manca  de convivència i d’intercanvi  informatiu que les autoritats del Principat per negligència i el govern valencià  i Balear i l’oposició socialista valenciana majoritària a conciencia s’esforcen a mantenir allunyades les unes  des altres.

I ara, em permetreu  que aprofite l’ocasió per fer una crida a  a tots els diaris i revistes  amb la nostra llengua per auspiciar  i elaborar un catàleg  en les seves pàgines de totes xarxes socials i tots els blogs escrits en la Nostra llengua, que es reclamen  dels valors democràtics  i que fomenten la identitat de cada una  i la convivència de les nostres societats. Seran eaquests  mitjans de comunicació professionals els primers beneficiaris.

 Estic seguint el que escriuen sobre el tema de la unitat de la nostra llengua i l’actuació de l’Acadèmia L’AVL, Toni Mollà i Francesc Viadel que com a periodistes i escriptors no solament han seguit el tema  pràcticament des de que es va plantejar sinó que l’han estudiat . De Viadel m’ha agradat i retinc  l’expressió hispanovalencianisme amb el que qualifica el Partit Popular i en general els anticatalanistes. Considere l’expressió  una excel·lent definitinició que delimita  molt més precisament la frontera que divideix actualment la societat valenciana, que la que fa referència  a estar en contra, de Catalunya. Més que el terme blavers que fa intervenir la senyera de la ciutat.

 Als dos amics els faré un mateix retret: al meu entendre parlen massa del que fan els nostres adversaris i massa poc del que fem o ens convindria fer als defensors i utilitzadors de la nostra llengua per mantener-la i expandir-la.  Ara mateix onsidere  que val la pena   defensar l’AVL però no per llegir-ho explícitamente en els seus escrits, sinó per intuïció política.

Actualment ens trobem amb l’existència de dos organismes sobre la llengua, l’Institut  Ramon Llul per una part i l¡AVL per altra part. És evident que la situación política, sent actualmente la que és, seria il·lusori plantejar un treball en comú de les dues entitats -a menys de fer-ho clandestinament!- i encara menys una fusíó. Però això no ens hauria de limitar  plantejar el futur, un futur que en el pitjor dels casos, els països que compartim lamateixa llengua, Principat, País Valencià, Balears Andorra, Catalunya Nord i Alguer) hauriem de saber si és convenient tècnicament i positiu, quan les circumstàncies polítiques ho permetin, disposar d’una sola i única institució  on hi haurien epresentants d’aquests  diferents països.

 Ara mateix no sé si és desitjable o  una aberració. Il els que en saben, els filòlegs i escriptors com els que hem parlat guarden un silenci reservat. Es comporten com fan els polítics però sense l’excusa que ells que no tenen necessitat d’anar a la caça dels vots, i no tenen per què mostrar-se tan prudents!

Llibres com No mos fareu catalans de l’amic Francesc Viadel són més necessàris que mai i invite els escriptors i intel·lectuals a publicar-ne  però també a fer articles adreçats al poble  com fa el mateix Viadel i el també escriptor cToni Mollà, per poder repartir-los els joves com en els temps del franquisme entre els qui no volen prendre conciencia, tan a dreta com a esquerra, que, amb el que estem veient, arribem a uns extrems  que més que una qüestió ideològica resulta ser  una  qüesitió  de dignitat de País.

El valencianisme vé de lluny i amb l’estil de l’època, dos nacionalistes republicans, els germans Josep i Angeli Castanyer  escrivien  el 1945 des de l’exili: “la generació actual del valencianisme polític es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui la comprenga, d’acord amb els principis inalterables de la llibertat pel progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria. Volen reprendre de bell nou l’estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme.”  I  la frase acaba amb quests mots:  “ Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes.  I ·a qui li agrade aspirar l’atmosfera tèrbola del “vent de ponent, bon viatge: Ancha es Castilla.”

Un frase malauradament, avui més que mai, encara aplicable, per vergonya de tots plegats tan a la dreta com a l’esquerra majoritària! 

Sempre he sintonitzat més les televisions “dels separadors” que TV3, “la tele dels independentistes”. Des de fa un temps, davant l’ofensiva brutal i ridícula de les teles “separadores” que s’esforcen per fer creure, ignorant la societat catalana i mentint , que són els polítics que fan de piromans i no la societat que vol ser democràticament consultada,  estic inversant la tendència com telespectador.
Els qui a vegades segueixen el que escric coneixen la meva opinió sobre la burgesa Convergència i els seus dirigents dels que sempre he dubtat -i encara dubto- que vulguin la independència. Tanmateix, no tinc cap inconvenient en afirmar  honestament que en el cara a cara organitzat l’altre dia per Jordi Évole entre Artur Mas i Felipe González,  Mas es va menjar el socialista mancat d’arguments i refugiant-se en la sola “legalitat” d’una Constitució votada a la sortida de la dictadura, a l’ombra encara de les baïonetes  i amb com contrapartida  i premi la transició democràtica, i per si no fora poc un Felipe acudint a Europa per evocar un suposat “terror” de les seves democràcies a la independència de Catalunya.

I Mas, habilment reclamant entesa i argumentant els orígens del canvi l’ en l’opinió de la societat Catalana arran de la sentència d’un devaluat  Tribunal Constitucional.  Un Tribunal que va suprimir del nou Estatut català uns articles onsiderats inconstitucionals desprès d’haver estat votats pel Parlament català , el Congrés espanyol i i referendat pels ciutadans de Catalunya;  uns articles com va reconèixer González , incorporats posteriorment i avui vigents en Estatuts d’altres Autonomies!  En aquestes condicions a Artur Mas li va ser fàcil parlar, més que d’interès econòmic, de dignitat!

D’aquell cara a cara, l’inexistent argumentari del socialista  González i la seva irrenunciable oposició va demostrar incontestablement  que, o bé per l’interès econòmic o bé per un sentiment  nacionalista irrenunciable, l’independència de Catalunya,  pels espanyols, és inacceptable i deixen entendre que estan disposats a tot per evitar-la;  no volen reconèixer, ni es poden permetre -tant a esquerra com  a dreta, consultar l’opinió dels ciutadans de Catalunya sobre el futur que democràticament aquests volen, perquè consideren -amb raó- que si permetessin la consulta haurien perdut no solament una una batalla, sinó a terme la guerra. I ho saben.