D'un temps, d'un pais

Escriu Josep-Ignasi Saranyana, teòleg de la Universitat de Navarra (La Vanguardia 30/7/2006): “Para empezar, no se confunda Estado laico con estado laicista. Estado laico es el que no asume una religión como propia. Es un Estado aconfesional, que se declara incompetente en materia religiosa y, por ello, se presenta neutral en esta cuestión. El correlato de la incompetencia del Estado en temas religiosos es la incompetencia de la jerarquía eclesiástica en asuntos políticos.”

I a l’edició del mateix dia però del diari El País llegim unes declaracions del vicepresidente de la Conferencia Episcopal Española y cardenal arzobispo de Toledo, Antonio Cañizares extretes d’una entrevista a la revista Humanitas. Unes declaracions que tenen al menys una virtut, la d’aclarir qui és qui, què vol certa gent (cal suposar que no és tota la comunitat cristiana) i de què va l’assumpte. Com s’ha de poder constatar amb aquestes dues declaracions ens trobem de ple amb l’etern doble joc a que ens té acostumats l’Església catòlica fent el paper de la rata-pinyada de la faula, aquella que es pretenia ocell o rata segons més li convenia.

Afirma Cañizares a la seva entrevista, contradient de ple les paraules sensates del teòleg: “si España se disgrega, si España se desconstruye, tendrá que buscar otras raíces, otros fundamentos para esa construcción de la nueva España o de lo que sea”. I afegeix que els promotors d’aquest projecte, “tendrán que buscar algo que sea diferenciador, que ciertamente no podrá ser la fe”. Més clar no pot ser. No dubta en declarar indissociables la concepció de l’Estat i la mateixa religió! Segles d’una història funesta, una guerra civil terrible al segle XX amb aquests postulats, per tornar a barrejar, als inicis del segle XXI fe i pàtria, pàtria i fe, apel·lant impunement de nou a un “nacional-catolicisme” de tràgiques conseqüències.

I insisteix Monseñor dient que darrera l’intent de “romper la unidad de España” hi ha “un proyecto cultural que supone la instalación en la sociedad, como criterio y medida de todo, del laicismo. Donde Dios no cuente. Donde Dios quede reducido a la esfera de lo privado”. Tants estudis per arribar a confondre laïcisme amb la negació del fet religiós! Per si quedava algun dubte sobre les seves intencions, acaba dient que España: “es uno de los exponentes más netos de la crisis profundísima de los derechos humanos” que pateix la humanitat. Aquí també ens trobem davant una altra confusió voluntària, voler fer passar la pèrdua de privilegis exclusius de la seva religió per atacs als Drets humans! Declaracions com aquestes, l´Església catòlica solament s’atreveix à fer-les a España o potser en alguna “República bananera”; en cap altre país li les consentirien els mateixos creients.

Davant declaracions tan fora de to a aquestes alçades que semblen fins i tot provocatives, donen ganes de dir-ne de més grosses. Però ens contindrem i direm simplement que el combat que Cañizares i els seus pretenen lliurar entrat el segle XXI, és un combat que en altres països civilitzats fa temps que està resolt en benefici de tots. Per no anar a buscar exemples molt lluny, de l’altre costat dels Pirineus, aquí sí, país de la “Declaració dels Drets de l´home”, el poder polític va començar a resoldre el tema cap el 1516 amb la signatura del Concordat de Bolonia entre François 1er i el papa León X que limitava la intervenció del papa en l´Església de França (la “fille ainée de l’Eglise”!). Mentre a España imperava la Santa Inquisición, a França el 1598, l‘Édit de Nantes feia del rei, catòlic, el protector de les Esglésies protestants; i el 1789, l‘article 10 de la Declaració dels Drets de l’home, reconeixia la llibertat de culte a totes les religions. Finalment, desprès de més de cent anys de lluites incessants entre els “Cañizares” francesos i els defensors de la “Il·lustració”, amb avanços i retrocessos segons triomfaven els partidaris de les restauracions monàrquiques o els republicans, el 3 de juliol 1905 la Cambra dels diputats de la Tercera Répública adoptava definitivament el projecte de separació de les Esglésies i de l’Estat per 341 vots a 233. La llei afirmava la neutralitat de l’Estat en les qüestions religioses i posava fi als cultes reconeguts i subvencionats amb el pressupost de l’Estat; la llibertat de consciència i la llibertat col·lectiva de practicar una religió sense cap obstacle estaven garantides per la llei que reforçava també la laïcitat com el principi fundador de l´ensenyament públic ja establert per lleis de 1882 i 1886. Un principi, la laïcitat, fruit d’una llarga història doncs que es basa en el respecte de la llibertat de consciència i en l’afirmació de valors comuns de la societat més enllà de la pertinença de cadascú. Una vella lluita, no per retallar drets sino per estendre’ls a qui no els té. Una batalla, que en aquest país, no fa gaire temps que s’està lliurant.

En front d’aquesta evolució racional cap a principis democràtics, adoptada en l’essencial per la majoria de democràcies al món, sempre hem trobat l’estancament i l´implacable poder exercit a España per les forces obscurantistes, pràcticament sense interrupció des de los Reyes Católicos (que òbviament també reivindica Cañizares en la seva entrevista) fins a la transició; el darrer període en que es va intentar una modernització són els sis anys que durà la Segona República espanyola, intent que va costar la guerra civil i els quaranta anys de dictadura franquista que van seguir. I ara resulta que s´hauría de “salvar la unidad de España” un cop més, i confiar en els Cañizares, Rouco Varela i els seus per lliurar aquest país, en boca seva, i justament ara, de ser “uno de los exponentes más netos de la crisis profundísima de los derechos humanos” que pateix la humanitat! Al meu poble solem exclamar-nos davant de situacions tan surrealistes com aquesta: “Que vinga Déu i ho veja”!