D'un temps, d'un pais

Fa massa temps que estem assistint a la irresponsable actitud del Partit Popular entorn de l’aprovació del nou Estatut i a l’increïble circ mediatic organitzat. Això pel que fa a les forces espanyolistes, però l’actitud dels partits catalans no és que es mereixi molts elogis. Solament al clima enrarit creat, vull atribuir-li el comportament caòtic -per no anar a buscar un altre qualificatiu- que han tingut durant tot el procés. És evident que a ningú se li escapa que no ha estat gens fàcil resoldre el dilema representat per la definició d’un front contra el PP abans del 14M i l’oportunitat d’una situació creada per les eleccions espanyoles que no es podia deixar perdre. D’una banda, s’havia d’aprofitar l’adveniment d’un govern espanyol socialista amb la presència al seu cap d’una personalitat com la de José Luis Rodríguez Zapatero que alguns han comparat, en la seva convicció en la defensa de l’Estatut, a la de Manuel Azaña el 1932; per altra banda, s’havia d’evitar el desgast del president del govern i el seu partit que sense cap mena de dubte s’anava a produir a la resta d’Espanya i que solament aprofitaria a les forces més reaccionàries representades pel PP.

Davant d’aquest panorama, d’existir els bruixots, estic convençut de que és un d’ells qui ha estat al darrera de tot el show muntat pels propis negociadors fins el desenllaç final. Donat que un dels eixos principals de l’atac del PP es centrava en fer creure a l’opinió espanyola que el contingut i idea del maleït Estatut eren obra de “l’etarra” Carod Rovira, separatista i “trenca Espanyes” que tenia segrestat al babau de Zapatero, no seria gens d’estranyar que el dit bruixot no busqués l’antídot, escenificant, reforçant i entretenint, en un primer temps, aquesta idea clau del PP incitant els protagonistes catalans i algun que altre extremeny, a fer declaracions públiques intempestives fins que calés la idea en la consciència dels votants de l’ “Espanya profunda”. Això sí, com era bruixot i intel·ligent, tenia previst un desenllaç feliç que consistiria, al moment propici, treure el conill del barret i de sobte fer aparèixer, resplendent, Convergència i Unió, el partit del president Pujol, en el seu dia entronitzat “español del año”, el partit de l’ordre, el de la governabilitat d’Espanya, el aliat d’Aznar al Congrés de Madrid i al Parlament català. L’aparició d’aquesta imatge, contraposant-se a la del dimoni Carod, segaria l’herba sota els peus del PP, deixant-lo sense l’argument principal de la funció i escamotejant de l’escenari el personatge que havia elevat a protagonista central.

No sé si el bruixot ha existit o no. Penso malauradament que no. Que el resultat es fruit de les estratègies dels uns i dels altres i fill de la casualitat. Ara bé, d’haver existit, tot fa pensar que solament podia residir a Madrid, lluny de les desorientades aigües mediterrànies, allotjat en el cap privilegiat d’un dels que més s’havia implicat en tot l’assumpte i més havia arriscat. No sé per què, però podria ser que el famós bruixot, d’existir, tindria alguns components de ZP salpicats de rubalcaba. I també podria ser que abans, durant o després, el tripartit se’n hagi fet d’alguna manera còmplice. El PSC sens dubte; no sé si per interès, que també, però sí és per sentit polític i convicció que el President Maragall ha pogut dir això de la “teoria de les dues F, la foto i la feina”; i el sí d’IC-V és igualment el del sentit polític ben entès. Les primeres reaccions d’Esquerra Republicana, semblen indicar que, subjugada pel seu duel amb CiU -i jo més!- s’ha deixat sorprendre, a menys que faci part del guió seguir un temps més el joc inicial imaginat pel bruixot. En quant a Convergència i Unió ha reeditat l’èxit de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya: de nou ha protagonitzat la foto! Després de 23 anys governant Catalunya, trampejant el temporal d’un necessari nou Estatut, és tot al que podia aspirar i la única cosa per la qual ha treballat. Tot el mèrit -per alguns- d’Artur Mas en aquestes negociacions, tant a Barcelona com a Madrid, en realitat, es pot resumir justament a això, a l’èxit de la única estratègia que tenia: la recerca descarada de la foto, sabent que si l’Estatut tirava endavant, amb foto o sense foto li era difícil dir que no.

El dimarts 8 de febrer, TV3, al diari de migdia, dona les imatges de les declaracions del Ministre de Defensa José Bono contra el President de la Generalitat on afirma que sense el suport del PSOE, Pasqual Maragall no seria president, li recrimina “donar lliçons”, el responsabilitza dels resultats negatius de les enquestes que semblen castigar els socialistes, i li demana que en lloc de generar problemes, intenti resoldre’ls. Aquestes declaracions inadmissibles, immediatament respostes, amb ironia, pel secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, podrien ser una manifestació més del senyor Bono a inscriure a la llista de les que ja ens té acostumats. La “notícia” però, al meu entendre, no són les mateixes declaracions; igual o més greu és la escena que molt professionalment ha captat el càmara de la televisió en unes imatges molt explícites: el ministre consulta i comenta amb el diputat de CiU Josep Maldonado, que assenteix (!), la nota de les declaracions que es disposa a fer contra el president català.

Desprès de la jugada d’Artur Mas al tripartit, obtenint la complicitat del que ells anomenen “Madrid”, les declaracions fora de to, fora de lloc, i completament anacròniques, d’un Jordi Sevilla sobre si ha arribat o no, l’hora d’un president no nascut a Catalunya, i ara, les declaracions de Bono “assessorant-se” i compartint amb un diputat Convergent unes declaracions mancades del respecte degut al president de la Generalitat, és evident que aquí alguns estan jugant, a ple sol, un joc visiblement brut. Iñaki Gabilondo, a les notícies de Quatro a la nit, va concloure, comentant les imatges, que les declaracions no eren improvisades sinó llargament meditades.

És condemnable que membres -pocs però importants- del PSOE no respectin un company seu, màxim representant, per més inri, dels ciutadans de Catalunya, i que CiU, un cop més, es mostri deslleial amb el govern i el president de la pròpia nació que tant diu defensar. Totes proporcions guardades, la seva actitud és comparable a la del PP a l´àmbit espanyol i per les mateixes raons: ni els uns, ni els altres han acceptat la pèrdua del poder que consideren que els pertany de ple dret. Rarament, uns comportaments polítics han estat tan transparentment mancats de la ètica exigible. Si el PSC, amb Maragall i Montilla al seu davant, no s´oposa amb determinació a aquests fets i a molts altres també recents, això anirà a més. Tots aquests moviments semblen perseguir un objectiu: desgastar l´actual govern d´esquerra a Catalunya i el seu president i preparar un canvi d´aliances.

Veiem difícil que passi, però si mai arribés a realitzar-se l’aberrant aliança PSC-CiU, emulant còmicament el precedent dels dos grans partits alemanys, el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la Unió Cristianodemòcrata (CDU), és de preveure que alguna actitud personal d’aquells que creuen amb l’ètica a la política, i més, en un país com el nostre, serà de fer mutis pel fons, amb silenci, o manifestant la seva indignació.