Archive for març, 2006

Un dia qualsevol a la premsa

Dimecres, març 29th, 2006

Llegeixo en un article de Félix De Azúa sobre Barcelona: “En mitja hora he vist aproximadament unes vuitanta infraccions: camions infames que reparteixen Coca-Cola i gasos verinosos, motos que salten a la vorera per avançar els cotxes, ciclistes que baixen fent eslàlom entre desprevinguts ciutadans, trilers, pispes, en fi un caos a la napolitana”. Hi ha que veure; aquí no se salva ni Deu, ni els ecològics ciclistes, i per poc, ni els mateixos desprevinguts ciutadans. Tot l’article continua amb aquest to apocalíptic. El catastrofisme, curiosament, l’estan posant de moda a tot l’Estat. I l’articulista acaba anotant: “És ben cert que aquesta també és l’única ciutat del món on els treballadors del Govern han de pagar una quota o impostos a un dels partits al poder, Esquerra Republicana de Catalunya, per poder mantenir la feina”. Està clar que avui tocava disparar contra el municipi, però com resulta que també tenim el tripartit al govern, el senyor Azúa aprofita el viatge pensant que l’amalgama amb la Generalitat, encara que no tingui res a veure amb la tesi del dia, és perfectament lícita i gens abusiva.

Continuant la lectura de la premsa i sobre la qüestió justament del finançament d’ERC, topem amb unes explicacions de la cap de la secretaria d’un conseller del ex govern de CiU, que escriu “…ocupava una plaça de cap de secretaria del conseller (plaça eventual de lliure designació) de la qual se cessa quan es produeix el canvi de conseller. Tant el conseller Bargalló com la consellera Cid, sense posar-me cap condició, em van designar pel mateix càrrec.” Sembla, que aquí, amb aquesta senyora i les seves declaracions, estem al rovell de l’ou de l’escàndol de “l’extorsió als funcionaris”.

No he pensat mai que la meva vocació fora la de defensar ERC -o qualsevol altra formació política- que prou grans són per fer-ho ells solets. Però tant difícil és que els partits i certs periodistes, en lloc de confondre els ciutadans amb declaracions ambigües o omplint simplement paper, es limiten a aclarir, dues coses elementals d’aquest cas? En primer lloc: tothom sap que si hi ha un càrrec de confiança per antonomàsia, aquest és el de secretària o secretari de direcció en qualsevol empresa, o de qualsevol directiu o professió liberal. Com és que per alguns, sembla que aquesta evidència no s’hagi d’aplicar en el cas del cap de secretaria d’un conseller del govern de la Generalitat? L’increïble i l’escàndol en tota aquesta història, és que una persona que ha exercit un càrrec com aquest en un anterior govern, es mantingui en el nou govern. Això no passa si canvia el conseller, ni quan els dos governs són del mateix color polític. Crec que en aquest cas el qualificatiu d’ingenus, aplicat als responsables de la confirmació en el càrrec, es queda un poc curt. En segon lloc: tothom sap també que el problema del finançament dels partits és un tema important i vital per a la democràcia. En lloc de denunciar aquells que posen traves o retarden una solució, o en lloc d’aclarir d’on venen i què representen els donatius anònims de milions d’euros o les comissions que no surten de les butxaques empresarials sinó que encareixen els contractes públics o en tot cas no els abarateixen, resulta que retenir un percentatge del sou establert per un càrrec al qual s’accedeix degut a la confiança de l’organització que l’atorga, això és inacceptable, quan no un crim. Ben mirat, si u reuneix les qualitats per ocupar unes funcions -entre elles la confiança política indispensable- el que no és ètic per part de qui accepta el càrrec és refusar de contribuir financerament a ajudar l’organització que l’ha proposat. En el cas que ens ocupa tot sembla indicar que la situació era insostenible per l’interessada pel fet de pagar probablement a un partit com a militant, i haver de pagar a un altre pel càrrec acceptat! Perquè això mateix sembla explicar quan escriu: “Entenc que un partit exigeixi aportacions als càrrecs que han estat designats per ser militants per tal de finançar-se. Puc entendre situacions personals en persones no militants, en les quals es fa difícil no cedir a pressions tan manifestes. En el meu cas, no podia acceptar de cap manera que per continuar realitzant la meva feina hagués de contribuir al finançament d’un altre partit”.

 

Només li faltava, a aquesta bona senyora amb els escrúpols somorts el temps que li ha convingut, donar el número del carnet del seu partit o com a mínim, al qui van les seves simpaties que, increïblement, no és el partit que l’ha mantinguda en el càrrec de confiança. Independentment de les raons del cessament, ERC ha reparat l’error inicial d’haver-li atorgat una confiança a la qual aquesta persona no podia correspondre. Tot això, el senyor Artur Mas i altres polítics que intenten treure suc del cas, ho saben tan bé o millor que tots nosaltres, i el que haurien de fer, és no prodigar-se tant -avui uns i demà els altres- per diaris i teles, si volen mantenir, de cara a la ciutadania, un mínim de credibilitat.

Sobre la llengua al País Valencià

Dilluns, març 20th, 2006

Un company valencià amb qui volia comentar la pretensió de la dreta valenciana de segregar la llengua, tenint-ho molt clar i fart sens dubte del tema, es va exclamar: “Xe, tu, jo ja fa temps que no qüestione que la Terra gira al voltant del Sol!”

Potser que la seva actitud sigui la bona; i potser que la lluita per salvaguardar la unitat de la llengua, avui en dia, estigui ben encaminada, però la victòria que cal assegurar -la que compta- és la percepció que en té el conjunt de la ciutadania del País Valencià i aquesta batalla no és segur que estigui guanyada. I si ho està, mai ho serà definitivament si no reblem el clau. A les forces que en defensa dels seus interessos partidistes, no dubten mai de posar en perill valors que ens haurien de ser comuns com la mateixa democràcia i la convivència (en tenim actualment un exemple significatiu amb l´actitud del PP sobre l´Estatut) se´ls ha de fer pagar sempre que es pot la factura política, o com a mínim, intentar-ho. Tornem doncs un instant la vista enrera.

Sense necessitat de recórrer a les estadístiques, els petits pobles han estat un observatori privilegiat per seguir l’evolució del tema lingüístic. És on més directament aflora el cinisme de certa gent de dreta. Abans la guerra civil, als pobles tothom parlava valencià. Després de la guerra es va seguir parlant valencià però les “forces vives”, la dreta en general, (les forces vives d´esquerra eren mortes, a l´exili o a la presó) es van passar en bloc al castellà. Desprès dels temps terribles de la immediata postguerra, aquesta dreta es va oblidar del valencianisme, mostrant-li fins i tot una certa condescendència (aquella que alguns tenen pels poetes, pels il·luminats i els infeliços que defensen utopies i coses estranyes), sense importar-li massa que des de sempre, els valencianistes, el valencianisme d´esquerra havia considerat la normalització de la llengua i la seva unitat com elements necessaris i irrenunciables.

Amb la transició va arribar la democràcia, i amb ella la necessitat -també per a la dreta- d’obtenir vots, de guanyar-se els electors. Per quin discurs optar? En els primers temps hagués estat un sarcasme per part dels franquistes -penedits o no- parlar de llibertat, democràcia, etc., com ho estan fent trenta anys desprès els seus hereus. Necessitaven un discurs i com fan totes les dretes del món quan no en poden tenir, la dreta valenciana va tirar mà de l’enemic “exterior”, i el va trobar a Catalunya. I la mateixa gent que havia abandonat la llengua i que havia mantingut envers els nacionalistes, com hem esmentat, una certa condescendència, votaren a l´UCD i a l’Alianza Popular de Fraga primer, a Unió Valenciana desprès i finalment al Partit Popular; en aquest recorregut van tornar a descobrir els valencianistes de sempre però aleshores, per imperatiu del guió, els van titllar de “renegats catalanistes” venuts al “pancatalanisme imperialista”. I amb la defensa, no de la cosa sinó del nom, d’un valencià que parlen malament quan el parlen -si no que li ho pregunten al senyor Zaplana- van mostrar de sobte un amor fins aleshores desconegut per la “seva” llengua i van pretendre salvar-la dels enemics interiors i exteriors!

Amb aquesta defensa “cerril” d’un valencià segregat, a més dels rèdits electorals que persegueixen, intueixen que disposen de la millor arma per limitar-ne la influència al país i fora del país; i no estan disposats a abandonar l´intent de desprestigiar amb les seves extravagàncies la llengua que van renegar i que continuen mantenint discriminada! Per aquells que hem viscut de prop tot el procés i defensat la unitat de la llengua amb independència del nom, estem cansats i fastiguejats de tanta indecència i cinisme.

La foto i la feina

Dimecres, març 15th, 2006

Fa massa temps que estem assistint a la irresponsable actitud del Partit Popular entorn de l’aprovació del nou Estatut i a l’increïble circ mediatic organitzat. Això pel que fa a les forces espanyolistes, però l’actitud dels partits catalans no és que es mereixi molts elogis. Solament al clima enrarit creat, vull atribuir-li el comportament caòtic -per no anar a buscar un altre qualificatiu- que han tingut durant tot el procés. És evident que a ningú se li escapa que no ha estat gens fàcil resoldre el dilema representat per la definició d’un front contra el PP abans del 14M i l’oportunitat d’una situació creada per les eleccions espanyoles que no es podia deixar perdre. D’una banda, s’havia d’aprofitar l’adveniment d’un govern espanyol socialista amb la presència al seu cap d’una personalitat com la de José Luis Rodríguez Zapatero que alguns han comparat, en la seva convicció en la defensa de l’Estatut, a la de Manuel Azaña el 1932; per altra banda, s’havia d’evitar el desgast del president del govern i el seu partit que sense cap mena de dubte s’anava a produir a la resta d’Espanya i que solament aprofitaria a les forces més reaccionàries representades pel PP.

Davant d’aquest panorama, d’existir els bruixots, estic convençut de que és un d’ells qui ha estat al darrera de tot el show muntat pels propis negociadors fins el desenllaç final. Donat que un dels eixos principals de l’atac del PP es centrava en fer creure a l’opinió espanyola que el contingut i idea del maleït Estatut eren obra de “l’etarra” Carod Rovira, separatista i “trenca Espanyes” que tenia segrestat al babau de Zapatero, no seria gens d’estranyar que el dit bruixot no busqués l’antídot, escenificant, reforçant i entretenint, en un primer temps, aquesta idea clau del PP incitant els protagonistes catalans i algun que altre extremeny, a fer declaracions públiques intempestives fins que calés la idea en la consciència dels votants de l’ “Espanya profunda”. Això sí, com era bruixot i intel·ligent, tenia previst un desenllaç feliç que consistiria, al moment propici, treure el conill del barret i de sobte fer aparèixer, resplendent, Convergència i Unió, el partit del president Pujol, en el seu dia entronitzat “español del año”, el partit de l’ordre, el de la governabilitat d’Espanya, el aliat d’Aznar al Congrés de Madrid i al Parlament català. L’aparició d’aquesta imatge, contraposant-se a la del dimoni Carod, segaria l’herba sota els peus del PP, deixant-lo sense l’argument principal de la funció i escamotejant de l’escenari el personatge que havia elevat a protagonista central.

No sé si el bruixot ha existit o no. Penso malauradament que no. Que el resultat es fruit de les estratègies dels uns i dels altres i fill de la casualitat. Ara bé, d’haver existit, tot fa pensar que solament podia residir a Madrid, lluny de les desorientades aigües mediterrànies, allotjat en el cap privilegiat d’un dels que més s’havia implicat en tot l’assumpte i més havia arriscat. No sé per què, però podria ser que el famós bruixot, d’existir, tindria alguns components de ZP salpicats de rubalcaba. I també podria ser que abans, durant o després, el tripartit se’n hagi fet d’alguna manera còmplice. El PSC sens dubte; no sé si per interès, que també, però sí és per sentit polític i convicció que el President Maragall ha pogut dir això de la “teoria de les dues F, la foto i la feina”; i el sí d’IC-V és igualment el del sentit polític ben entès. Les primeres reaccions d’Esquerra Republicana, semblen indicar que, subjugada pel seu duel amb CiU -i jo més!- s’ha deixat sorprendre, a menys que faci part del guió seguir un temps més el joc inicial imaginat pel bruixot. En quant a Convergència i Unió ha reeditat l’èxit de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya: de nou ha protagonitzat la foto! Després de 23 anys governant Catalunya, trampejant el temporal d’un necessari nou Estatut, és tot al que podia aspirar i la única cosa per la qual ha treballat. Tot el mèrit -per alguns- d’Artur Mas en aquestes negociacions, tant a Barcelona com a Madrid, en realitat, es pot resumir justament a això, a l’èxit de la única estratègia que tenia: la recerca descarada de la foto, sabent que si l’Estatut tirava endavant, amb foto o sense foto li era difícil dir que no.

A què juga aquesta gent?

Dimecres, març 1st, 2006

El dimarts 8 de febrer, TV3, al diari de migdia, dona les imatges de les declaracions del Ministre de Defensa José Bono contra el President de la Generalitat on afirma que sense el suport del PSOE, Pasqual Maragall no seria president, li recrimina “donar lliçons”, el responsabilitza dels resultats negatius de les enquestes que semblen castigar els socialistes, i li demana que en lloc de generar problemes, intenti resoldre’ls. Aquestes declaracions inadmissibles, immediatament respostes, amb ironia, pel secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, podrien ser una manifestació més del senyor Bono a inscriure a la llista de les que ja ens té acostumats. La “notícia” però, al meu entendre, no són les mateixes declaracions; igual o més greu és la escena que molt professionalment ha captat el càmara de la televisió en unes imatges molt explícites: el ministre consulta i comenta amb el diputat de CiU Josep Maldonado, que assenteix (!), la nota de les declaracions que es disposa a fer contra el president català.

Desprès de la jugada d’Artur Mas al tripartit, obtenint la complicitat del que ells anomenen “Madrid”, les declaracions fora de to, fora de lloc, i completament anacròniques, d’un Jordi Sevilla sobre si ha arribat o no, l’hora d’un president no nascut a Catalunya, i ara, les declaracions de Bono “assessorant-se” i compartint amb un diputat Convergent unes declaracions mancades del respecte degut al president de la Generalitat, és evident que aquí alguns estan jugant, a ple sol, un joc visiblement brut. Iñaki Gabilondo, a les notícies de Quatro a la nit, va concloure, comentant les imatges, que les declaracions no eren improvisades sinó llargament meditades.

És condemnable que membres -pocs però importants- del PSOE no respectin un company seu, màxim representant, per més inri, dels ciutadans de Catalunya, i que CiU, un cop més, es mostri deslleial amb el govern i el president de la pròpia nació que tant diu defensar. Totes proporcions guardades, la seva actitud és comparable a la del PP a l´àmbit espanyol i per les mateixes raons: ni els uns, ni els altres han acceptat la pèrdua del poder que consideren que els pertany de ple dret. Rarament, uns comportaments polítics han estat tan transparentment mancats de la ètica exigible. Si el PSC, amb Maragall i Montilla al seu davant, no s´oposa amb determinació a aquests fets i a molts altres també recents, això anirà a més. Tots aquests moviments semblen perseguir un objectiu: desgastar l´actual govern d´esquerra a Catalunya i el seu president i preparar un canvi d´aliances.

Veiem difícil que passi, però si mai arribés a realitzar-se l’aberrant aliança PSC-CiU, emulant còmicament el precedent dels dos grans partits alemanys, el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la Unió Cristianodemòcrata (CDU), és de preveure que alguna actitud personal d’aquells que creuen amb l’ètica a la política, i més, en un país com el nostre, serà de fer mutis pel fons, amb silenci, o manifestant la seva indignació.