Archive for novembre, 2011

El nou PSC

Dimarts, novembre 29th, 2011

candidats jpgTot i que alguns considerin que la política socialista no  sempre hagi estat d’esquerres i principalment en aquests últims temps de crisi, el PSOE no deixa de ser  i de lluny el principal partit de l’esquerra espanyola i el PSC el principal partit d’esquerres de atalunya. Als ulls de la seva militància i sobretot de la societat civil catalana el PSC sempre ha estat d’esquerres i continua sent-ho des  de la seva creació durant el franquisme i  la fusió a la transició amb la federació catalana del PSOE i ha estat un dels factors de cohesió  de la societat catalana.  El problema que actualment constatem no radica doncs en l’eix dreta, esquerra. En aquestes condicions s’equivocarien  aquells que enfoquessin el proper congrés en la recuperació del’estatus del PSC com a partit d’esquerra.  La gent sap de sobra que ho és si bé  les solucions, de moment sescapen a tothom. Daniel Fernández parla de reconstruir el PSC, de radicalitat democràtica i unitat, i  Pere Navarro de recuperar la personalitat perduda o difuminada. Aquí estan, ben diagnosticades pels integrants de la direcció sortint que les coneix de prop algunes de les mancances. Però és lamentable  la vaguetat de la formulació , són solament paraules, sembla que només es tracti de parlar per parlar per intentar que tot continuí igual, menyspreant la intel·ligència política dels militants. La militància no dubta que independentment  de la direcció que sigui elegida al proper congrés, ningú posarà en qüestió la condició de partit d’esquerra del PSC ni els seus lligams federals  i privilegiats amb el PSOE . Qui pretengui el contrari està interessadament falsejant  la realitat del problema.

Han passat 30 anys des dels inicis de la democràcia i totes les autonomies han progressat en el reconeixement de la seva personalitat i en la defensa dels seus interessos col·lectius. I la societat catalana també ha canviat en el mateix ordre d’idees. Avui gràcies a l’encert de la creació d’un partit com el PSC tenim una Catalunya cohesionada  composada per  gent nascuda aquí de segona i tercera generació  i que es senten d’aquí.

On el PSC ha anat  perdent credibilitat als ulls de la societat catalana des de ja fa un temps és en la seva condició de partit catalanista  defensor dels drets cdels catalans,  defensor, com per cert el socialisme espanyol,  d’una Espanya federal als antípodes  de l’Espanya del PP. Però per aquest PSC capdavanter, capaç d’impulsar i d’influir   sobren paraules i falten propostes concretes sobre les quals els militants es puguin pronunciar amb total llibertat.   “Radicalitat democràtica” són paraules, necessàries però paraules. proposar elegir el primer secretari i la executiva directament pels militants, i estendre com a França les primàries socialistes a la presidència de la Generalitat al conjunt de la ciutadania, o no deixar exclusivament a la dreta la veu catalana a Madrid  recuperant el grup propi  com proposen els candidats a dirigír el PSC, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros i Monserrat Tura, són fets; és situar el socialisme al centre de la política catalana i per extensió de l’espanyola.

.

Esperant a Catalunya el “sorpasso” del PP.

Dimecres, novembre 23rd, 2011

mapa eleccionsL’Expres i Le Nouvel Observateur titulen: Espanya. Victòria absoluta de la dreta. I la primera cosa que cal constatar és que aquesta victòria confirma un fet general: el partit polític que la crisi ha pillat governant, ha perdut les eleccions sense pal·liatius. Dit això, s’equivocarien els partits i en primer lloc els perdedors de les consultes si consideressin que aquesta és la sola explicació. Els resultats de les eleccions tenen una segona lectura que va a obligar als partits d’esquerra a procedir a  uns canvis dràstics en la seva manera de fer política. perquè el distanciament entre la ciutadania i la classe política durant tots aquests darrers anys és real i profund i no prové únicament d’un fenomen com  pot ser la corrupció que hem pogut patir. Prové sobretot de que els últims anys durant els quals s’ha gestat la crisi han revelat a la ciutadania alguna cosa molt més important sobre els polítics, la manca d’un cert coratge de tots plegats. La gent d’esquerra, és natural, estava més acostumada per tradició, per les circumstàncies generalment adverses comptar   amb el coratge i honestedat dels seus  polítics.  I per tant la decepció que constatem és molt més gran. Els electors de dreta no tenen els mateixos escrúpols I no es tracta de coratge físic, es tracta de coratge ètic i moral. S’ha pogut constatar tots aquests anys que els representants de l’esquerra també han  caigut en l’immobilisme cper no arriscar perdre la situació personal aconseguida.

És coneixia perfectament, i els representants polítics més que ningú  l’orígen de la crisi, el tot poderós banc nord-americà Goldman Sachs que controla  els fils de la política nord-americana. I resulta que, quan davant la crisi Europa comença a moure fitxa per intentar sortir-se de les accions porqueria i l’escalada de les famoses primes de risc ,quines fitxes creieu que mouen els polítics que governen a Europa? Sembla de jutjat de guardia: aprofiten el desprestigi de la política per posar als llocs clau a Europa els ex-homes del Banc  Godman Sachs.La mercatocràcia de Goldman que ja acampava a  Europa ara està agafant els comandaments dels governs ! Només tenim que jutjar els darrers moviments que s’han produit: el nou president del Banc Central Europeu és Mario Draghi que ha estat vice-president de Goldman per Europa des del 2002 al 2005, Mario Monti que va ser assessor internacional del Banc Godman des del 2005, ha estat convertit ara en el primer ministre italià, i Lukas papadimos, que va ser governador del Banc Central Grec del 1994 al 2002 quan amb l’ajuda de Goldman Sachs a Grècia es van  falsejar els seus comptes, ara és primer  ministre de Grècia! I un altre ex-Goldmann, Mark Carney és avui substitut de Draghi al front del Fòrum d’Estabilitat financera o bras financer del G20!Com ha dit no sé qui: “Han posat les guineus a cuidar de les gallines!”

És evident que aquestes altes esferes ens escapen als ciutadans i ens hem de replegar per força als nostres dominis i començar per no acceptar les coses que passen davant dels nostres ulls i començar per exigir la regeneració total dels nostres partits polítics, responsables els seus dirigents de la crisi, no per activa, però sí per passiva. Hi ha un antes i un desprès de la crisi. I és que els nostres partits i polítics no poden funcionar com ho han fet fins ara. I s’han de regenerar. I no cal, per la por de perdre vots,  esperar el que faran els demés. La dreta espanyola és la més rància d’Europa. No es pot oblidar que quan la dreta europea combatia  el feixisme, la dreta espanyola era el feixisme!   Pel que fa al socialisme, els dos partits socialistes, l’espanyol i el català, és conegut, són federalistes. Al PSOE és evident que desprès de quaranta anys de la victòria d’ una  Espanya “Grande i Libre”, la defensa de la seva Espanya federal li pot restar vots. i per això,  en lloc de defensar la seva concepció, plural i i moderna de l’Espanya real, ha preferit (manca de coratge polític , un cop més) abraçar la concepció de l’Espanya tradicional del PP. El PSC, al contrari, apostant amb decisió pel federalisme , apostant i lluitant, pot aportar vots a la esquerra i això en benefici tant per Catalunya com per Espanya. I de no ser així, si l’ electorat no respon  és que alguna cosa falla al PSC entre els seus electors naturals, a començar per una manca de formació política i democràtica de la seva militància atribuïble a una insuficient convicció dels seus dirigents que no han fet el treball pedagògic necessàri.  Quan toques fons com ara s’està tocant (desprès de la nova patacada electoral només falta a Catalunya el sorpasso del PP català!),  és el moment de donar un cop de peu;  allò que pot passar és solament remuntar a la superfície.   I no cal esperar el “germà gran” per donar el cop de peu. El PSOE que faci  el que vulgui. El PSC hauria de fer el que es consideri oportú.

Un partit polític modern ja no és un grup de gent amb consciència social que es reuneix en un local com es feia en els casinos republicans  a principis del segle passat, quan paral·lelament les classes altes es reunien en els seus salons o en els seus clubs o inclús a les seves Borses. A l’era de les noves tecnologies, no dic que el contacte personal i les reunions en les agrupacions no siguin útils ni  necessàries, que també! Però cal obrir d’una vegada per totes ben grans a la democràcia les portes i finestres dels partits d’esquerra! Hem dit dels militants  que són la gent més conscient de la societat; ho són, i han de continuar sent-ho.

Però  per aquesta mateixa raó, la militància i aquells que són escollits per representar-la,  han de ser els servidors, sí, els criats de la seua causa! Sense cap prebenda i participant sense demanar res a canvi. Els servidors dels ciutadans, i al mateix temps la voluntat de ser el pols de la ciutadania. Fa pena veure un dirigent, desprès de constatar l’exemple altament positiu d’unes primàries presidencials a França obertes a la ciutadania, avançar tímidament que potser el PSC ho podria també provar-ho. Les presidencials per escomptat. Però caldria fer-ho a ser possible per  a tots els nivells de responsabilitat. Cal consultes obertes i sumant el vot presencial dels militants i el vot per Internet del conjunt de la ciutadania. S’ha d’obrir el temple als ciutadans.  No sé si aquesta entrada massiva regeneraria la política. Per començar, jo hi veig un avantatge indiscutible: aquesta irrupció obligaria el postulant a un càrrec de responsabilitat a fer una cosa que ja hauria d’estar fent des de sempre, començar per fer-se conèixer al seu immoble, al seu barri,  a “treballar, la seua ciutat , la societat… i en aquest ordre i no limitar-se a la seva agrupació. Només d’aquesta manera ens asseguraríem de no perdre el contacte amb la gent i estar en condicions de triar els millors. Actualment tot queda en casa, entre iniciats. Fa pena veure el potencial intel·lectual de l’esquerra i la feble presència de figures rellevants en articles de premsa i tertúlies televisives. I tot indica que el filtre no està en els mitjans de comunicació sinó en el mateix partit que no promociona -quan no veta-  aquells que li poden resultar incòmodes.

El camí

Dimarts, novembre 15th, 2011

unióA uns dies de les eleccions generals creiem convenient editar un altre dels articles d’Angelí Castanyer de 1932, el qual, exceptuant algún que altre detall que comentarem,  reflexa la situació  en la que es trobava la societat valenciana, no gaire lluny de la confusió que constatem actualment. La diferència és  que en aquells temps feia un any que s’havia ederrotat la dictadura blanda i la monarquia i es reclamava l’Estatut, i avui, desprès de 40 anys de dictadura,  ens trobem amb l’Estatut  i davant unes eleccions generals, disposats els valencians, si fem cas de les enquestes, a continuar soportant localment i  també a nivell de tot l’Estat, una majoria absoluta per part d’una gent que  s’ha oposat a tots els avanços socials durant aquests 30 anys de democràcia, no ha votat  cap llei ampliant els drets civils dels ciutadans i per si fora poc no ha estat capaç d’expressar el més mínim sentiment de rebuix pels crims de la dictadura i s’han oposat sense compassió a que els  familiars de les  víctimes del franquisme pogueren localitzar els cosos dels seus morts perdonar-los una sepultura digna.

I un altre aspecte que ens apropa dels primers anys de la República, la necessitat davant la confusió, de “cercar ara també el desvetllament polític valencianista”.

Potser que davant la situació econòmica que estem patint alguns diran que hi ha qüestions més urgents. Probablement que els qui  així pensen tinguen raó. Però comencem a estar cansats de constatar  que mai és temps per les esquerres, ni en els temes socials i econòmics que per cert, cada cop s’allunyen més i s’escapen de les mans dels polítics, ni en temes més propers com en el cas que tracta l’article,  dels sentiments i de la consciència de la nostra identitat, és a dir del que hom se sent en realitat. Sempre hi ha unes eleccions pel mig, o un cas de força major per aconsellar ajornar  platejar les reivindicacions.

L’articulista constata, com podem constatar avui nosaltres mateixos les carències de la mateixa societat civil “reserves, moltes reserves, apartat, molt apartat”. I  també el que pensa dels polítics que més que valencians, són espanyols,”homes de la política espanyola” es pot llegir.  Però justament , parlant de llegir, millor que res llegim l’article, sense deixar de constatar per acabar un progrès actual de cara les properes eleccions al País Valencià, l’existència d’ un programa amb un  mínim denominador comú  per a una “acció conjunta de tots els sectors valencianistes” que trobava a faltar l’autor de l’article al moment de  reivindicaciar l’Estatut durant la República.

EL CAMÍ

Estem cercant l’hora del desvellament polític valencianista; però heus ací que l’acció deslliuradora nostra no esdevé d’un seriós moviment col·lectiu, adobat amb l’eficàcia d’una preparació intensa i conscient. Dins pocs dies es debatirà la magna qüestió de l’Estatut, i una volta més, València improvisarà el seu esdevenidor per mig d’un vehicle executiu, oficiós, que no ha de respondre fidelment a eixa expressió conjunta, efectiva, que esplén la nostra sustantivitat.

Però potser que la culpa siga més de nosaltres els valencianistes, que dels demés. Jo encara no he vist als homes del nostre camp eixa actitud expressa d’acció continuada que implique un propòsit exclusiu de fer política valenciana, en el més alt sentit de la paraula. He vist romàntics a tots els camps. Romàntics de la filosofia i de les finances , tant com de la poesia i de l’art. Però a estes hores, són ja molts els poetes que apartaren la ploma d’ivori per tal de prendre el martell i l’aladre, i encara no hi ha un financer ni un supra-intel·lectual, ni un tècnic de la política que haja fet lo propi. Reserves, moltes reserves… Apartat, molt d’apartat. Allà, un nucli valencianista, conservador, homes reconcentrats (?) presos sempre de l’obsessió experimental, enamorats de la giragonça… Ací, la quinta essència esquerrana, tot segura que té la raó, cavernícoles de l’avantguarda… Allí, la tàctica: ací la tècnica. I res, res. Mentrestant, mig poble a qui som indiferents, i altre mig que no gosa arrimar-se a nosaltres de por que li preguntem la lliçó.  I surant per damunt de tots, homes de la política espanyola que li estan dient al poble tot allò que nosaltres pensàvem dir-li quan fora l’hora oportuna…

El desvellament polític valencià ha de coincidir amb el desvellament polític valencianista, o no serà res. O experimentem l’amor del nostre ideal, o renunciem a l’ideal d’enamorar el poble. I amor és acció i és sacrifici. S’imposa, puix, el sacrifici i l’acció. S’imposa el programa mínim per a una acció conjunta de tots els sectors valencianistes.

Dins poc temps esdevindrà el desplaçament de les forces polítiques.¿Què haurem fet per a guanyar-nos l’estimació del poble? ¿Coneix este els nostres valors? Tota una vida d’expansions romantiques per a crear el fet de la reacció valenciana front a l’acció castellanisant de les monarquies borbóniques per a que ara, amb les mans llavades –llavades no vol dir netes- vinguen tots els partits polítics a mesurar-se el dret d’orientació, de determinació sustancial de València per mig de l’Estatut. ¿Podem estar d’acord?

Vinga el martell i l’aladre i la ploma. Acció, acció, acció. Propaganda, propaganda. Vinga el programa mínim de tots els valencianistes i un manifest de tons definitius a la opinió pública. Ja és hora de que assolim l’emoció efectiva del nostre ideal amb l’eficàcia positiva d’un programa d’acció. Demostrem la competència. I la valentia. És dir, cerquem la nova tàctica de la política dins de la tècnica emocional valencianista.

Angelí Castanyer El Matí 28/5/1932

EL MATí – 28/05/1932

El Valencianisme republicà

Dijous, novembre 10th, 2011

BANDERA Esquerra valencianaEl Valencianisme republicà, com la generació que el va defensar, pel temps passat i les raons de tots conegudes ha desaparegut del nostre horitzó, ha passat a a la història. Durant quaranta anys  s’ha  tergiversat el valencianisme republicà, i alguns, aprofitant les circumstàncies de la dictadura i  la seua posició de domini polític absolut han usurpat la paraula “valencianisme” servint-se’n única i exclusivament per lluitar contra el nacionalisme valencià que és el que justament era aquella gent. I de folklore res de res. Per copçar l’abisme que els separa  del moviment que s’ha convingut anomenar “blaveros” només caldrà citar un fet significatiu: Una de les primeres decisions que  va prendre aquella gent fou signar el 1932 les normes de Castelló, és a dir, si fa, no fa, el valencià  normalitzat actual, o català del País Valencià que els nostres blaveros tant han combatut. Una batalla que han perdut, cal pensar, definitivament.

En aquest Blog, a ESCRITS D’EXILI trobarem el curriculum, articles, conferències i manifestos de dos representants  d’aquella generació de nacionalistes republicans, els germans Josep i Angelí Castanyer.

L’amic Josep Palomero, membre de l’Acadèmia valenciana de la llengua ha tingut l’excel·lent  idea, durant les seves recerques a la revista El Camí dels anys trenta d’anotar i enviar-me els articles que ha trobat  d’Angelí Castanyer que hi col·laborava. Els anirem incorporant a ESCRITS D’EXILI encara que no siguin exactament  l’exili. Avui editem el titulat Valencianisme-Liberalisme.

L’article apel·la  a L’humanisme, al racionalisme, a la llibertat i a l’universalitat de l’ideal valencianista. Però fa un amarg retrat dels valencians que malauradament encara perdura. Hem respectat el vocabulari del’època; només farem una petita observació per a la comprensió del text: allà on llegim  Liberalisme, hauríem d’associar   la paraula amb el concepte  de llibertat sense òbviament  la connotació de caire econòmic que té actualment.

Sentiment i doctrina

Valencianisme – Liberalisme

“Hi ha un sentiment valencianista i hi ha una doctrina valencianista. I sentiment i doctrina conformen l’ideal. Per això, els que de cor seguirem la senda dreturera de l’ideal, sempre resguardant les normes constructives, ens trobem a l’hora en que les corrents universals ens conreen i ens atien.

La realitat és nostra perquè el moment universal és tema nostre. Valencianisme i racionalisme hauran de coincidir. L’esplendor de València no hagué de ser possible més que en aquelles èpoques d’un fort liberalisme, bé que relatiu. I en esta endreça triomfal cap al liberalisme absolut, València deu aprestar-se a la victòria de no perir com a poble.

El dilema va acusant-se cada dia més, i a casa nostra és precís dilucidar-lo.

Fou una generació de romàntics la que impulsà el sentiment valencianista. Les normes efectives, sortint de la gaia ciència –sempre poesia a l’avantguarda- crearen un estol immens de rebrotissos efectius. I és l’hora de la distribució. Cal, puix, que tots incorporen el seu sentiment valencianista a les doctrines racionals que hui imperen al món.

Però hi ha un altre dilema paürós, terrible. I és el següent: Per a la incorporació de la entitat col·lectiva “València” a este desvetllament universal, és precís, absolutament precís rectificar la nostra idiosincràcia: que la nostra idiosincràsia  viu d’espatlles a la nostra substantivitat. És a dir, que l’enemic de València és el valencià inconscient, que ha fet expressa renúncia de la seua substantivitat pròpia; renúncia, peresa mental, feblesa anímica, absència d’eixe nou  sentit d’autodeterminació que és a l’home modern la norma característica. Heus ací l’actual idiosincràsia del poble valencià.

Dien els nostres avis: “Quan més valencià siga, seré més espanyol.” I de tant emprar el truc, esdevingué un sofisma. I es deixà de ser valencià per ser espanyol; però un espanyol-castellà, que és la pitjor manera de ser espanyol.

Per tant, els joves de hui estem en el deure de dir-li al castellà: “Quan més espanyol vullgues que siga, deuré ser més valencià; i per a ser valencià en estes hores de recuperació, és necessari esdevindre un valencianista.” Valencianista vol dir home conscient de la seua sustantivitat positiva, que és capaç de refer-se contra una idiosincràcia negativa aconseguida en la turbulència de les imposicions estranyes. Valencianisme vol dir universalisme al punt que un home deu mirar al món des de si mateix. Voler recuperar la pàtria inmediata, és tota una afirmació d’humanitat i, per tant, d’ universalitat.

No volguerem ser esclaus d’una mistificació de la pàtria. El nostre crit d’alliberament era un clam de liberalisme. I és l’hora del liberalisme. Puix anem a ell, que d’ell venim i València, sorgint de les noves teories com de la pròpia essència, sabrà retindre-nos, única forma lògica de que nosaltres puguem retindre-la a ella amb dignitat.

Àngeli Castanyer. EL CAMÍ – València 4/06/1932

Cohn Bendit, fa més d’un any al parlament europeu

Dijous, novembre 3rd, 2011

cohn benditEn efecte, tots els polítics no són iguals. Fa més d’un any el diputat europeu preveia la situació en que es troba Grècia avui. És increíble que les seves paraules siguin mot per mot el que podem sentir  ara en boca de doctes savis polítics i mediàtics. Tot no, no hi vèiem, només que esporàdicament la denúncia de la hipocresia de la venda, d’armament. El vídeo que publiquem és la versió en francés,  subtitulada però en castellà.