D'un temps, d'un pais

A uns dies de les eleccions generals creiem convenient editar un altre dels articles d’Angelí Castanyer de 1932, el qual, exceptuant algún que altre detall que comentarem,  reflexa la situació  en la que es trobava la societat valenciana, no gaire lluny de la confusió que constatem actualment. La diferència és  que en aquells temps feia un any que s’havia ederrotat la dictadura blanda i la monarquia i es reclamava l’Estatut, i avui, desprès de 40 anys de dictadura,  ens trobem amb l’Estatut  i davant unes eleccions generals, disposats els valencians, si fem cas de les enquestes, a continuar soportant localment i  també a nivell de tot l’Estat, una majoria absoluta per part d’una gent que  s’ha oposat a tots els avanços socials durant aquests 30 anys de democràcia, no ha votat  cap llei ampliant els drets civils dels ciutadans i per si fora poc no ha estat capaç d’expressar el més mínim sentiment de rebuix pels crims de la dictadura i s’han oposat sense compassió a que els  familiars de les  víctimes del franquisme pogueren localitzar els cosos dels seus morts perdonar-los una sepultura digna.

I un altre aspecte que ens apropa dels primers anys de la República, la necessitat davant la confusió, de “cercar ara també el desvetllament polític valencianista”.

Potser que davant la situació econòmica que estem patint alguns diran que hi ha qüestions més urgents. Probablement que els qui  així pensen tinguen raó. Però comencem a estar cansats de constatar  que mai és temps per les esquerres, ni en els temes socials i econòmics que per cert, cada cop s’allunyen més i s’escapen de les mans dels polítics, ni en temes més propers com en el cas que tracta l’article,  dels sentiments i de la consciència de la nostra identitat, és a dir del que hom se sent en realitat. Sempre hi ha unes eleccions pel mig, o un cas de força major per aconsellar ajornar  platejar les reivindicacions.

L’articulista constata, com podem constatar avui nosaltres mateixos les carències de la mateixa societat civil “reserves, moltes reserves, apartat, molt apartat”. I  també el que pensa dels polítics que més que valencians, són espanyols,”homes de la política espanyola” es pot llegir.  Però justament , parlant de llegir, millor que res llegim l’article, sense deixar de constatar per acabar un progrès actual de cara les properes eleccions al País Valencià, l’existència d’ un programa amb un  mínim denominador comú  per a una “acció conjunta de tots els sectors valencianistes” que trobava a faltar l’autor de l’article al moment de  reivindicaciar l’Estatut durant la República.

EL CAMÍ

Estem cercant l’hora del desvellament polític valencianista; però heus ací que l’acció deslliuradora nostra no esdevé d’un seriós moviment col·lectiu, adobat amb l’eficàcia d’una preparació intensa i conscient. Dins pocs dies es debatirà la magna qüestió de l’Estatut, i una volta més, València improvisarà el seu esdevenidor per mig d’un vehicle executiu, oficiós, que no ha de respondre fidelment a eixa expressió conjunta, efectiva, que esplén la nostra sustantivitat.

Però potser que la culpa siga més de nosaltres els valencianistes, que dels demés. Jo encara no he vist als homes del nostre camp eixa actitud expressa d’acció continuada que implique un propòsit exclusiu de fer política valenciana, en el més alt sentit de la paraula. He vist romàntics a tots els camps. Romàntics de la filosofia i de les finances , tant com de la poesia i de l’art. Però a estes hores, són ja molts els poetes que apartaren la ploma d’ivori per tal de prendre el martell i l’aladre, i encara no hi ha un financer ni un supra-intel·lectual, ni un tècnic de la política que haja fet lo propi. Reserves, moltes reserves… Apartat, molt d’apartat. Allà, un nucli valencianista, conservador, homes reconcentrats (?) presos sempre de l’obsessió experimental, enamorats de la giragonça… Ací, la quinta essència esquerrana, tot segura que té la raó, cavernícoles de l’avantguarda… Allí, la tàctica: ací la tècnica. I res, res. Mentrestant, mig poble a qui som indiferents, i altre mig que no gosa arrimar-se a nosaltres de por que li preguntem la lliçó.  I surant per damunt de tots, homes de la política espanyola que li estan dient al poble tot allò que nosaltres pensàvem dir-li quan fora l’hora oportuna…

El desvellament polític valencià ha de coincidir amb el desvellament polític valencianista, o no serà res. O experimentem l’amor del nostre ideal, o renunciem a l’ideal d’enamorar el poble. I amor és acció i és sacrifici. S’imposa, puix, el sacrifici i l’acció. S’imposa el programa mínim per a una acció conjunta de tots els sectors valencianistes.

Dins poc temps esdevindrà el desplaçament de les forces polítiques.¿Què haurem fet per a guanyar-nos l’estimació del poble? ¿Coneix este els nostres valors? Tota una vida d’expansions romantiques per a crear el fet de la reacció valenciana front a l’acció castellanisant de les monarquies borbóniques per a que ara, amb les mans llavades –llavades no vol dir netes- vinguen tots els partits polítics a mesurar-se el dret d’orientació, de determinació sustancial de València per mig de l’Estatut. ¿Podem estar d’acord?

Vinga el martell i l’aladre i la ploma. Acció, acció, acció. Propaganda, propaganda. Vinga el programa mínim de tots els valencianistes i un manifest de tons definitius a la opinió pública. Ja és hora de que assolim l’emoció efectiva del nostre ideal amb l’eficàcia positiva d’un programa d’acció. Demostrem la competència. I la valentia. És dir, cerquem la nova tàctica de la política dins de la tècnica emocional valencianista.

Angelí Castanyer El Matí 28/5/1932

EL MATí – 28/05/1932

El Valencianisme republicà, com la generació que el va defensar, pel temps passat i les raons de tots conegudes ha desaparegut del nostre horitzó, ha passat a a la història. Durant quaranta anys  s’ha  tergiversat el valencianisme republicà, i alguns, aprofitant les circumstàncies de la dictadura i  la seua posició de domini polític absolut han usurpat la paraula “valencianisme” servint-se’n única i exclusivament per lluitar contra el nacionalisme valencià que és el que justament era aquella gent. I de folklore res de res. Per copçar l’abisme que els separa  del moviment que s’ha convingut anomenar “blaveros” només caldrà citar un fet significatiu: Una de les primeres decisions que  va prendre aquella gent fou signar el 1932 les normes de Castelló, és a dir, si fa, no fa, el valencià  normalitzat actual, o català del País Valencià que els nostres blaveros tant han combatut. Una batalla que han perdut, cal pensar, definitivament.

En aquest Blog, a ESCRITS D’EXILI trobarem el curriculum, articles, conferències i manifestos de dos representants  d’aquella generació de nacionalistes republicans, els germans Josep i Angelí Castanyer.

L’amic Josep Palomero, membre de l’Acadèmia valenciana de la llengua ha tingut l’excel·lent  idea, durant les seves recerques a la revista El Camí dels anys trenta d’anotar i enviar-me els articles que ha trobat  d’Angelí Castanyer que hi col·laborava. Els anirem incorporant a ESCRITS D’EXILI encara que no siguin exactament  l’exili. Avui editem el titulat Valencianisme-Liberalisme.

L’article apel·la  a L’humanisme, al racionalisme, a la llibertat i a l’universalitat de l’ideal valencianista. Però fa un amarg retrat dels valencians que malauradament encara perdura. Hem respectat el vocabulari del’època; només farem una petita observació per a la comprensió del text: allà on llegim  Liberalisme, hauríem d’associar   la paraula amb el concepte  de llibertat sense òbviament  la connotació de caire econòmic que té actualment.

Sentiment i doctrina

Valencianisme – Liberalisme

“Hi ha un sentiment valencianista i hi ha una doctrina valencianista. I sentiment i doctrina conformen l’ideal. Per això, els que de cor seguirem la senda dreturera de l’ideal, sempre resguardant les normes constructives, ens trobem a l’hora en que les corrents universals ens conreen i ens atien.

La realitat és nostra perquè el moment universal és tema nostre. Valencianisme i racionalisme hauran de coincidir. L’esplendor de València no hagué de ser possible més que en aquelles èpoques d’un fort liberalisme, bé que relatiu. I en esta endreça triomfal cap al liberalisme absolut, València deu aprestar-se a la victòria de no perir com a poble.

El dilema va acusant-se cada dia més, i a casa nostra és precís dilucidar-lo.

Fou una generació de romàntics la que impulsà el sentiment valencianista. Les normes efectives, sortint de la gaia ciència –sempre poesia a l’avantguarda- crearen un estol immens de rebrotissos efectius. I és l’hora de la distribució. Cal, puix, que tots incorporen el seu sentiment valencianista a les doctrines racionals que hui imperen al món.

Però hi ha un altre dilema paürós, terrible. I és el següent: Per a la incorporació de la entitat col·lectiva “València” a este desvetllament universal, és precís, absolutament precís rectificar la nostra idiosincràcia: que la nostra idiosincràsia  viu d’espatlles a la nostra substantivitat. És a dir, que l’enemic de València és el valencià inconscient, que ha fet expressa renúncia de la seua substantivitat pròpia; renúncia, peresa mental, feblesa anímica, absència d’eixe nou  sentit d’autodeterminació que és a l’home modern la norma característica. Heus ací l’actual idiosincràsia del poble valencià.

Dien els nostres avis: “Quan més valencià siga, seré més espanyol.” I de tant emprar el truc, esdevingué un sofisma. I es deixà de ser valencià per ser espanyol; però un espanyol-castellà, que és la pitjor manera de ser espanyol.

Per tant, els joves de hui estem en el deure de dir-li al castellà: “Quan més espanyol vullgues que siga, deuré ser més valencià; i per a ser valencià en estes hores de recuperació, és necessari esdevindre un valencianista.” Valencianista vol dir home conscient de la seua sustantivitat positiva, que és capaç de refer-se contra una idiosincràcia negativa aconseguida en la turbulència de les imposicions estranyes. Valencianisme vol dir universalisme al punt que un home deu mirar al món des de si mateix. Voler recuperar la pàtria inmediata, és tota una afirmació d’humanitat i, per tant, d’ universalitat.

No volguerem ser esclaus d’una mistificació de la pàtria. El nostre crit d’alliberament era un clam de liberalisme. I és l’hora del liberalisme. Puix anem a ell, que d’ell venim i València, sorgint de les noves teories com de la pròpia essència, sabrà retindre-nos, única forma lògica de que nosaltres puguem retindre-la a ella amb dignitat.

Àngeli Castanyer. EL CAMÍ – València 4/06/1932

En efecte, tots els polítics no són iguals. Fa més d’un any el diputat europeu preveia la situació en que es troba Grècia avui. És increíble que les seves paraules siguin mot per mot el que podem sentir  ara en boca de doctes savis polítics i mediàtics. Tot no, no hi vèiem, només que esporàdicament la denúncia de la hipocresia de la venda, d’armament. El vídeo que publiquem és la versió en francés,  subtitulada però en castellà.