Estic escrivint un petit opuscle biogràfic sobre un llunyà parent meu, Mestre d´obres i jutge de pau de Foios allà per les acaballes del segle IXX i primer terç del XX i a qui, per fi, van a dedicar-li un carrer al poble.
Va ser l´impulsor i el constructor de les naus de “Yutera Española S.A” de Foios, empresa de centenars de treballadors, però sobretot va ser clau per a que una manufactura d´aquella importància s´ubicara en un poble agrícola, sense antecedents industrials.
El 1927 va construir les escoles, tan a consciència que avui alberguen la Casa de la Cultura i el Casal d´Avis, i, amb una visió de futur admirable, una magnífica Albereda al davant. Va crear el Musical, seu de la Societat Musical de la que fou president, i construïa i finançava les cases de les famílies necessitades del poble que li anaven pagant com podien. També prestava als llauradors els diners per comprar les llavors i aquests l’hi tornaven quan venien la collita; és a dir, és l´inventor d´una espècie de “micro crèdits” avant la lettre. A més, mantenia un local on acollia, a canvi de res, tots els indigents que passaven pel poble. Allí tenien en permanència la seguretat de trobar un plat de calent i on poder dormir, sense haver de donar cap explicació a ningú.
A primera vista, sembla la biografia d´un d´aquells caciques de poble que pul·lulen al cel i que per rentar-se la consciència feien “obres de caritat” desprès d´haver espoliat tot el que havia que espoliar.
Res d´això. Aquest personatge, tot i sent adinerat, era un seguidor de Blasco Ibañez i com ell, era republicà, d´esquerres i ateu. Freqüentava la alta societat de la València dels anys vint però era amic del lumpen de la capital amb qui devia de ser molt generós com ho va ser tota la seva vida amb els més desheretats. Aquesta gent es proposava per acompanyar-lo en el tren quan tornava de València per si algúns dels que anaven de matinada resant el rosari de l’aurora l´esperava a la baixada.
Viduo, va salvar del carrer, una noia i en va fer la seva parella, casant-s’hi al final de la seva vida i mostrant a la societat tancada d´aquell temps, l´exemple del seu esperit obert i generós, exempt de tot prejudici social.
Al finalitzar la guerra, el seu prestigi al poble era tal, que no li va passar res, però voluntàriament, o incitat “por las autoridades” -no se sap- va iniciar una discreta retirada i va passar “els trastos” al seu gendre. I fins avui, el silenci total sobre la seva persona. I com en tants i tants casos, és la generació dels nets els qui abaten els murs de silenci.
No em direu que casos atípics com aquest ens en sobren com per perdre´n la traça i no recuperar-ne la memòria!
“Yo asisto a algunos acontecimientos con la conciencia perpleja. No estoy de acuerdo con esa línea de pensamiento de que todos fueron derrotados. No, señor, unos lo fueron más que otros, y pasados por las armas. Creo que de lo único que puedes sentirte orgulloso es del pasado de cada uno. Y en España hay sectores que hablan de olvidarlo. Pues no existe pretensión más estúpida que negar el pasado. En España hemos vivido una desinformación sistemática. Pero se ha acabado el plazo. A mí aún me sorprende cómo se agudiza en la derecha la desfachatez en sus reacciones. Y encima, ¿por qué ceder terreno en favor de qué concordia que dicen? Si nunca ha existido esa concordia, si han hecho siempre lo que han querido” (…) 
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
